<$BlogRSDUrl$>

dimarts, d’agost 31, 2010


A Armènia també busquen tresors inexistents

Kenan és un home de cara colrada pel pedregar en què es mou. De mostatxo abundant i barba espessa. Cada dia marxa de casa a les cinc del matí amb les seves vaques i les de la resta del poblet on viu i les porta a pasturar al sud de la província fins que es pon el sol, cap a les sis de la tarda. L'acompanyen el seu germà i un dels seus vuit fills a cavall d'un burro. Durant el dia s'alimenten d'una fogassa de pa, el formatge típic de Kars -sec, molt salat i trenat en fils- i innombrables tasses de te que preparen a la tetera que bull sobre fogueres fetes amb matolls de farigola. A casa hi ha 30 boques per alimentar.
Per la seva rudesa de pastor kurd, estranya el candor amb què extreu de la seva basta jaqueta un paper doblegat i envellit, però protegit amb un mocador de tela. És el mapa d'un tresor. El va trobar sota una pedra amb inscripcions en armeni i creu que el conduirà a una fabulosa reserva d'or. «Encara no hem trobat res», es lamenta amb pena. Per això no vol que ningú el fotografiï amb el seu preat mapa.
Existeix la llegenda que els armenis, al fugir quan eren perseguits per l'Exèrcit otomà entre els anys 1915 i 1920, van enterrar les seves joies i fortunes en diversos amagatalls, i per aquest motiu a tot Turquia hi ha buscadors de tresors que intenten trobar-los.
Kars, la ciutat que va immortalitzar el premi Nobel Orhan Pamuk a la seva novel·la Nieve, és una població que encara conserva el gust rus de l'època en què es trobava sota domini tsarista i armeni (1878-1920). Ramazan fa anar el volant per les seves avingudes plenes de clots explicant cada monument de la ciutat. Assenyala l'antiga escola, un emmerletat edifici decimonònic de pedra cendrosa, on ell va estudiar: «Allà s'hi va trobar or fa molts anys. Encara ara, molts destrossen les seves cases per intentar trobar les joies que van deixar els russos i els armenis als falsos sostres, entre les parets i sota el paviment».


Esperant la sort
El mateix passa a la resta de la província. Algú s'ha divertit fent proves de tir amb el cartell que assenyala el camí cap al poble de Karabag, 3 quilòmetres. És un poblet de cases baixes que tenen jardins demarcats amb qualsevol tros de metall. Els nens xipollegen en pilotes al riu mentre intenten pescar amb les seves manetes nues algun peixet amb el qual poder matar el cuc de la fam. El petit Özgür, també kurd, explica als visitants que a les catacumbes de la semiderruïda església, situada a set quilòmetres del poble sobre la infranquejable frontera amb la República d'Armènia, algú va trobar l'or dels armenis i va ser capaç de posar-lo en un lloc segur en un altre amagatall abans que alertessin les autoritats: «L'Estat no ens deixa buscar a cap més lloc».
Ningú vol que se'l convenci del contrari, del fet que potser els rumors sobre l'or armeni no són res més que exageracions. En una província castigada pel fred i la desocupació, l'esperança de sortir de la misèria amb un cop de sort és un dret de tothom. Són, al cap i a la fi, llegendes de pobres.

Andrés Mourenza. El Periódico. (Titol canviat)

dijous, d’agost 12, 2010


Les falses baies tibetanes, sense demostrar les seves virtuts, captiven el consumidor

S’associa a puresa i senzillesa; la informació arriba al marge de les vies oficials, mentre que La Casa del Tibet a Barcelona afirma que mai les han certificat


No les has provat? No les coneixes? Són roges, seques, no saben ni bé ni mal i van genial per a dormir. Escolta, són pura energia". Milers de persones han pogut sentir o llegir en el seu Facebook aquest tipus de comentari en els últims mesos. I si estan més al dia, potser en els últims dos anys. Les baies de Goji han superat totes les expectatives. La recomanació entre amics ha recorregut Occident i als Països Catalans és el producte estrella de molts supermercats d’alimentació biològica. També en la xarcuteria del cantó és possible emportar-se un paquetet, a vegades a granel, entre els 100 grams de paté i els 300 del chopped.
Són el fruit d’un arbust que creix en l’Himàlaia a molta altura, que no han de tocar mans humanes perquè no perden el seu color i les seves extenses propietats, com regular el flux d’energia vital i enfortir la ment, o augmentar la immunitat i posar fi als signes d’envelliment, millorar la vista, regular tant la son com la gana, cuidar els ronyons i el fetge.
Les més prestigiades porten un segell de "Tibet Authentic" i les garanteix el Col•legi de Metges Tibetà, que, segons es pot llegir a Internet, és una entitat sòcia d’una les principals empreses dedicades a l’aliment. "Els lames tibetans no les coneixen, així que no sabem qui les certifica", explica amb calma Thubten Wangchen, director de la Casa del Tibet a Barcelona. "Tampoc han estat mai part de la dieta del Dalái Lama". El mateix comenten viatgers habituals del Tibet. Allí no es veuen, excepte en les botigues xineses. "Va venir gent ací (a la Casa del Tibet) a ensenyar-nos les baies, inclús ens van regalar uns paquets. Crec que tenen moltes vitamines i no sé què més. Els xinesos han trobat un bon negoci, sembla. I com el xinés no significa per a molts qualitat, crec que diuen que provenen del Tibet perquè els pareix que té més prestigi", raona Wangchen.

L’OCU va denunciar a principis d’estiu excés de pesticides i metalls pesats en algunes marques i va demanar a les autoritats sanitàries la seva retirada. "És cert que totes les analitzades eren xineses, però estan en el mercat igual que les tibetanes", comenta el responsable de comunicació de l’OCU, Antonio Joia. "Que no es deixen entabanar per un preu tan alt (costen 24 euros el quilo)", demana als consumidors el representant de l’OCU.
L’Agència Espanyola de Seguretat Alimentària (AESAN) va decidir no actuar: "Amb relació als metalls pesats, tenint en compte que es presenta com a producte dessecat i d’acord amb els límits establerts a la legislació europea vigent, no se sobrepassen els valors permesos. Amb relació als plaguicides, es troben dins dels límits legals, a excepció d’una mostra que supera el límit establert per a un plaguicida en una centèsima". Van aclarir també en la seva resposta que no hi ha cap risc immediat per a la salut i, de pas, " que no hi ha evidències científiques que avalen la publicitat sobre els efectes saludables".
"Nosaltres vam saber d’elles (de les baies) i del problema de contaminació per preguntes de pacients", reconeix la doctora Ana Alesón, secretària de la secció de metges naturistes del Col•legi de Metges de Barcelona. "És un potent antioxidant, però tampoc hi ha tants estudis seriosos. Són en aquest sentit com els nabius i altres fruits rojos dels nostres boscos. Recomanem que, si els agraden, opten, almenys, per les baies de cultiu biològic".

Aquest és un altre problema. "No hi havia manera que et garantiren res sobre el seu origen i cultiu", admet Tomás Redondo, directiu de Natursoy, una de les principals empreses d’aliments biològics d’Espanya. "Així que no les vam portar". En algun paquet hi ha algun aval biològic. En la majoria, per a sorpresa dels propis venedors, res.

Com explicar en l’època del màxim control i de qualsevol classe de garanties (les cremes anticel•lulítiques i els iogurts anticolesterol han de demostrar que funcionen si volen dir-ho en la seva publicitat) que uns fruits rojos, secs, llunyans i sense garanties comprovables triomfen entre la població millor informada?
Les baies van adornades de puresa, senzillesa, origen natural, "La vida és cada vegada més complexa, hi ha menys temps lliure, no és sorprenent que ens atregui quelcom que ho soluciona tot, que et promet beneficis. A més ,ho saps per Internet, no a través dels desprestigiats experts i mitjans oficials", reflexiona el filòsof Jordi Pigem. Al seu parer, sumen ambdós corrents: la del desig de coses pròximes, sense tecnologia, sense intermediaris, pures, orientals, autèntiques i la de l’actual desprestigi dels mitjans oficials, "que comprèn des de la grip A fins a la justícia passant pels polítics. Per això també la societat s’apunta cada vegada més al tai-txi, al ioga o als aliments naturals. Fa 20 anys era impensable", recorda Pigem.
"Quan portes dos anys de crisi, el consumidor està desitjós de novetats", afegeix Carles Torrecilla, professor de direcció de màrqueting d’Esade. "Fins llavors, tot eren llançaments i amb la crisi es va reduir el personal, els preus, els estocs i els nous productes. El consumidor havia viscut en una espiral d’innovació i estava desitjós; terreny abonat".
I també ho explica el que Torrecilla denomina màrqueting viral: "Fins fa deu anys només comunicaven amb el consumidor les marques i de manera massiva. L’explosió de comunicació per Internet multiplica cada consell d’amic, el boca orella i sense mediació, sense cap filtre. L’expansió té un impacte brutal". resumeix l’expert.


Original de Ana Macpherson a La Vanguardia, amb petites modificacions. Títol canviat.




diumenge, d’agost 01, 2010

Entre la superstició i la intolerància

Estranyesa a Argentina per un cas d’espiritisme i presumpta possessió diabòlica

Estranys successos van començar a eixir a la llum en Pas de la Pàtria (Argentina) després d’haver-se conegut el cas d’un jove de 16 anys que estaria “endimoniat”. Veïns del lloc i fins a la mare del jove van donar testimonis esgarrifosos sobre jocs diabòlics i macumba, i del grup de joves que estaria darrere d’estes pràctiques fosques.
Expliquen els pobletans que al començament del passat mes de juliol van aparèixer restes d’un enorme ritual de màgia negra o macumba en un camí solitari de la població. Els relats donen compte de desenes de gallines mortes, botelles de whisky, mandonguilles i altres elements abandonats sobre un drap roig, enmig del camí a Punta Esglésies.
Un periodista del lloc va recordar que fa deu anys una història semblant havia generat por en tot el poble. En aquella oportunitat, una dona del Pas també hauria sigut posseïda per un esperit o dimoni. Aquell cas va arribar inclús a la televisió nacional. Mentre aquests misteriosos relats proliferen a la localitat, la família del jove “endimoniat” busca respostes que la medicina no li va poder donar. Ell està mut fa dos setmanes i prostrat en el seu llit.
“Només rep a alguns amics i el seu únic gest és estrènyer-los a ells les mans, com demanant ajuda”, va relatar sa mare, Carmen Sena. La dona va confirmar que el noi va rebre tractament mèdic, però que “cap estudi va servir” per a determinar el seu estat. Per això és que, fa ja temps, el rector de la localitat i un col·laborador seu (que ningú va poder identificar) visiten el xic en la seva diminuta i humil casa. Les visites són quasi periòdiques.

Els “obscurs”
En els relats que va poder arreplegar aquest mitjà, molts coincideixen en l’existència d’un grup de joves descrits com “molt estranys”. Es tracta de set xics que assisteixen a l’única escola secundària del poble i que sempre es van caracteritzar per caminar molt pel carrer i no parlar amb ningú. Un d’ells era el fill de Carmen Sena. La dona el va definir com “un noi que no parlava amb ningú, que no explicava els seus problemes i que l’única cosa que li preocupava era treballar”.
L’adolescent va començar a sentir-se malament el 25 de maig. Carmen va relatar a La República que “un dia no es va alçar més del llit”. En aquest temps, va deixar de parlar amb la seva família i només es va comunicar amb alguns dels xics de l’estrany grup. Curiosament, i a pesar que Carmen i els veïns amb què va parlar aquest mitjà pareixen conèixer bé els joves, ningú va voler identificar-los. Encara que es va poder saber que un d’ells seria fill d’una personalitat de la població turística.
Que la història del fill de Carmen Sena s’hagi conegut és, en gran part, mèrit del periodista Pedro Barboza, conductor radial al lloc des de fa anys. Al maig va arribar als seus coneixement el cas d’un noi que tenia una estranya malaltia, que no li permetia parlar ni alçar-se del llit, i que els metges a qui havia consultat la família no li trobaven res.
Barboza es va assabentar també de que la humil família tenia problemes per a pagar estudis més complexos i costosos, amb els quals determinar el patiment del seu fill. Va ser així que va començar a realitzar una campanya pública de solidaritat amb Carmen, el seu marit i el seu fill. Al temps, va descobrir que darrere d’aquest curiós cas hi havia una misteriosa trama. Va escoltar que el menor estranyament malalt i els seus amics practicaven habitualment jocs relacionats amb la màgia negra, l’obscurantisme o l’adoració d’esperits o dimonis.
La República va dialogar amb Barboza que, després de repassar els successos, va descobrir que esta no és la primera vegada que en Pas de la Pàtria es parla d’un poblador posseït pel dimoni. El periodista va recordar que “fa deu anys va passar el mateix”. Segons va explicar, en aquella oportunitat, es va tractar d’una dona que hauria quedat presa d’un esperit. També va tenir estranys símptomes que els metges no van poder determinar a quina malaltia o patologia responien. “El cas va ser molt comentat en tota la província i la regió. La noia estava molt malament. Em recordo que al poble va venir gent de (el periodista) Mauro Viale per a filmar-la”, va explicar Barboza.

Font: La República

This page is powered by Blogger. Isn't yours?