<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de març 15, 2010

El Ieti s’esvaeix

El llac Ness, meravella natural del nord d’Escòcia, és una reserva d’aigua dolça que fa uns 30 quilòmetres de llarg i uns tres a la zona més ampla. És molt gran, sí, però insuficient perquè en les seves profunditats hi pugui viure un ésser de dimensions juràssiques.
Diversos científics ja han fet els càlculs, segons explica Eduardo Angulo, escriptor i professor de Biologia de la Universitat del País Basc. El llac és tan estret i profund, amb avencs de fins a 300 metres, que la llum escasseja i a penes s’hi genera fitoplàncton. Com que no hi abunden les algues verdes micros­còpiques, tampoc hi ha gaire zooplàncton. I el resultat final és que tots els peixos junts pesen com a màxim unes 20 tones. En ­definitiva, a Nessie i la seva prole els falta menjar per poder con­vertir-se en éssers creïbles. «Una població ­viable hauria d’estar formada per almenys 30 individus, ­entre mascles i femelles, encara que ­perquè tingués una bona salut serien ­necessaris uns 500 ­in­dividus».
No cal analitzar fotos borroses i testimonis dubtosos per refutar l’existència de les misterioses criatures que poblen els tractats de criptozoologia. Només cal divertir-se una mica i aplicar la lògica científica. «Són éssers ecològicament impossibles», resumeix Angulo, autor de Criatures, un amè llibre en l'espanyol que intenta oferir una visió científica de Nessie, Ieti, Big Foot i altres populars críptics, és a dir, éssers que mai van existir. Angulo i el seu col·lega Jesús María Olaizola, Txiliku, editor, escriptor i especialista en mites populars, van ser a Barcelona la setmana passada per pronunciar dues conferències a CosmoCaixa.
Del pobre Ieti fa temps que no se’n tenen notícies. També se li deu haver acabat el menjar: un simi de més de dos metres necessitaria un rebost de fruits que no existeix ni al Tibet, ni al Nepal ni en cap de les altres regions que també el reclamen com a seu. «Els occidentals l’hem tret del bosc, que és on vivia segons la tradició, i l’hem col·locat a la neu», prossegueix Angulo.
Els criptozoòlegs insisteixen que els mites han sorgit perquè hi ha una base real. Per exemple, el ieti podria ser un Gigantopithecus, un primat ­asiàtic gegant que, segons les evidències científiques, es va extingir fa uns 300.000 anys. Algun ­exemplar ­hauria pogut sobre­viure fins a temps moderns. De fet, ­diuen, ­encara queden celacants, uns ­peixos prehistòrics que es ­donaven per extingits i que, no obstant, van reaparèixer a partir de l’any 1938.
«No hi ha cap prova del Ieti ­ –respon Angulo–. Ni ossos ni pèls ni res. Només observacions confuses i empremtes atribuïbles a ­l’acció humana». L’origen dels críptics és la mateixa naturalesa. Sorgeixen quan intentem explicar el que no entenem, «com un mo­viment o una ombra al bosc l’origen del qual no coneixem». És na­tural, però ens espanta. Com re­corda ­Txiliku, hi ha llegendes d’homes del bosc en incomptables cultures: «Al País Basc tenim els Tartalos, que són una espècie de ciclops». La tradició els ha creat per evitar que els nens se’n vagin lluny i es perdin, resumeix ­l’escriptor.

No hi ha espai per a ells

És pràcticament impossible que un animal de dimensions respectables hagi sobreviscut fins als nostres dies en algun paratge remot sense ser descobert. Ocells o rosegadors, sí, però «és una quimera pensar que hi ha un King Kong donant voltes pel món», insisteix Angulo. No obstant, ni les fotos per satèl·lit han aconseguit acabar amb la legió de seguidors que arrossega la criptozoologia. Alguns dels seus seguidors són fins i tot eminències. «És curiós, però hi ha persones raonables que es tornen completament boges. Recordo un catedràtic d’Antropologia als EUA que venia per internet els motllos de les petjades del Big Foot», diu el ­professor.
«Per sort, a nosaltres no ens arriba gent que diu que ha vist un Tartalo», manifesta Txiliku. La veritat els decebria.

Antonio Madridejos, El Periódico

dissabte, de març 13, 2010

El basc que no va matar una cabra amb la mirada

Michael Echaris i el seu equip de forces especials


No va ser un guerrer jedi perquè no li va donar temps. Michael Echanis va morir a Nicaragua en misterioses circumstàncies el 8 de setembre de 1978. Tenia 27 anys i ensenyava als comandos antisandinistes i a la guàrdia personal d’Anastasio Somoza tècniques de combat esotèriques. Pocs anys després, el Pentàgon va posar en marxa el Projecte Jedi, un programa d’ensinistrament de soldats amb superpoders en el que hauria encaixat a la perfecció. El centre de formació estava en el Fort Bragg (Carolina del Nord), on a mitjan anys 70 ell havia donat classes d’invisibilitat. Michael Echanis va nàixer el 16 de novembre de 1950 en Ontàrio, una comunitat llauradora d’Oregon. El seu pare, Frank, regentava una taverna amb una taula de billar i una altra de pòquer. Era el més gran de tres germans i, com altres descendents de bascos, de xiquet va fer els seus temptejos com dantzari. Va ser un adolescent difícil, expliquen Tank Todd i James Webb en el seu llibre Military combative màsters of the 20th century (Mestres del combat militar del segle XX). A més d’estavellar cada dos per tres els cotxes de son pare, fabricava bombes amb què va convertir en ferralla, almenys, un automòbil. Tot just acabar l’ensenyança secundària el 1969, es va allistar en l’Exèrcit. I, al març de 1970, va arribar a Vietnam amb el 75é Regiment Ranger, una unitat d’operacions especials. No va estar molt en el front. El 7 de maig, un camió en què viatjava va patir una emboscada, va resultar ferit quatre vegades i encara així no es va rendir. "A pesar de les seves nombroses ferides, l’especialista Echanis va continuar disparant fins que el camió atacat va ser alliberat", es llegeix a l’informe de la concessió de l’Estrella de Bronze per heroisme sota foc enemic. Va tornar a casa amb 29 baixes enemigues atribuïdes a ell i va ser llicenciat com a sergent major el desembre de 1970. Després de la seva recuperació en un hospital de San Francisco, es va bolcar en l’aprenentatge del Hwa Rang Do, un art marcial coreà que inclou el control mental, la percepció extrasensorial i el desenvolupament del sisè sentit. "Puc projectar amb els meus ulls que no et vaig a apunyalar o atacar, i després fer-ho". El 1975, ensenyava tècniques de lluita i d’invisibilitat a les Forces Especials al Fort Bragg.


Formant jedis


"Si estàs davant d’un mur amb les rajoles disposats en horitzontal, no mantinguis una postura vertical. Si et puges a un arbre, intenta semblar un arbre", acostumava a dir, segons un reportatge publicat el 1988 per la revista d’arts marcials Black Belt. Echanis volia que els seus alumnes dominessin el ki, una suposada força interior que li permetia resistir com si res el pas d’un tot terreny per damunt de l’abdomen i girar un galleda amb aigua penjoll del coll per una corda. El militar d’origen basc semblava el candidat ideal per a fer realitat un projecte de supersoldat com el desvelat pel periodista Jon Ronson en Els homes que miraven fixament les cabres. Aquest llibre, origen de l’última pel·lícula de George Clooney, va traure a la llum el 2004 la mania d’un sector de l’Exèrcit nord-americà convençut de que podia formar guerrers jedi, Obi Wanes al servei de la bandera de les barres i estrelles. Serien homes capaços de levitar, travessar parets, veure des de barracons el que fa l’enemic a milers de quilòmetres gràcies al poder de la ment, fer-se invisibles... A Ronson li van explicar al principi de la seva investigació que un d’aquests jedis havia sigut Echanis. I no un qualsevol, sinó el que va aconseguir amb la mirada, assegut en el Fort Bragg enfront d’una cabra, que a l’animal se li parés el cor i es desplomés. Certament, d’haver-se assegutt Echanis enfront d’una cabra per a matar-la amb la mirada, més li hagués valgut a la bestiola morir-se de l’esglai que enfrontar-se a la ira d’algú a qui Bob Dugan, col·lega instructor de Hwa Rang Do, considerava "sempre a la vora de fer una barbaritat". Echanis es va fer famós en les pàgines de Black Belt, que el va qualificar del primer ninja americà, va ser col·laborador de Soldier of Fortune, la revista dels mercenaris, i va publicar tres manuals de combat cos a cos. Va acabar treballant per a Somoza perquè el 1977 li va reclutar el primogènit del dictador quan estudiava en el Fort Bragg perquè formara els seus comandos. "Per raons de seguretat, no els ensenyaré les tècniques superavançades de control mental", va explicar poc abans de la seva mort. Oficialment, va perdre la vida al setembre de 1978 quan el seu helicòpter va ser derrocat pels sandinistes. No obstant això, hi ha qui sosté que se’l va carregar la CIA i també hi ha versions menys dignes del final del primer ninja americà, com que l’accident aeri es va deure a l’explosió d’una granada amb què jugaven ell i els seus homes, o que li va rebentar un vehicle que, en una de les seves bestieses, li va passar per damunt massa ràpid. Fos quin fos el cas, no va poder matar una cabra amb la mirada en el Fort Bragg perquè aquests experiment es va fer a mitjan anys 80, després de la seva mort.

Extret d'un article d'Alfonso Gámez a la revista en espanyol Territorios.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?