<$BlogRSDUrl$>

dimarts, d’agost 31, 2010


A Armènia també busquen tresors inexistents

Kenan és un home de cara colrada pel pedregar en què es mou. De mostatxo abundant i barba espessa. Cada dia marxa de casa a les cinc del matí amb les seves vaques i les de la resta del poblet on viu i les porta a pasturar al sud de la província fins que es pon el sol, cap a les sis de la tarda. L'acompanyen el seu germà i un dels seus vuit fills a cavall d'un burro. Durant el dia s'alimenten d'una fogassa de pa, el formatge típic de Kars -sec, molt salat i trenat en fils- i innombrables tasses de te que preparen a la tetera que bull sobre fogueres fetes amb matolls de farigola. A casa hi ha 30 boques per alimentar.
Per la seva rudesa de pastor kurd, estranya el candor amb què extreu de la seva basta jaqueta un paper doblegat i envellit, però protegit amb un mocador de tela. És el mapa d'un tresor. El va trobar sota una pedra amb inscripcions en armeni i creu que el conduirà a una fabulosa reserva d'or. «Encara no hem trobat res», es lamenta amb pena. Per això no vol que ningú el fotografiï amb el seu preat mapa.
Existeix la llegenda que els armenis, al fugir quan eren perseguits per l'Exèrcit otomà entre els anys 1915 i 1920, van enterrar les seves joies i fortunes en diversos amagatalls, i per aquest motiu a tot Turquia hi ha buscadors de tresors que intenten trobar-los.
Kars, la ciutat que va immortalitzar el premi Nobel Orhan Pamuk a la seva novel·la Nieve, és una població que encara conserva el gust rus de l'època en què es trobava sota domini tsarista i armeni (1878-1920). Ramazan fa anar el volant per les seves avingudes plenes de clots explicant cada monument de la ciutat. Assenyala l'antiga escola, un emmerletat edifici decimonònic de pedra cendrosa, on ell va estudiar: «Allà s'hi va trobar or fa molts anys. Encara ara, molts destrossen les seves cases per intentar trobar les joies que van deixar els russos i els armenis als falsos sostres, entre les parets i sota el paviment».


Esperant la sort
El mateix passa a la resta de la província. Algú s'ha divertit fent proves de tir amb el cartell que assenyala el camí cap al poble de Karabag, 3 quilòmetres. És un poblet de cases baixes que tenen jardins demarcats amb qualsevol tros de metall. Els nens xipollegen en pilotes al riu mentre intenten pescar amb les seves manetes nues algun peixet amb el qual poder matar el cuc de la fam. El petit Özgür, també kurd, explica als visitants que a les catacumbes de la semiderruïda església, situada a set quilòmetres del poble sobre la infranquejable frontera amb la República d'Armènia, algú va trobar l'or dels armenis i va ser capaç de posar-lo en un lloc segur en un altre amagatall abans que alertessin les autoritats: «L'Estat no ens deixa buscar a cap més lloc».
Ningú vol que se'l convenci del contrari, del fet que potser els rumors sobre l'or armeni no són res més que exageracions. En una província castigada pel fred i la desocupació, l'esperança de sortir de la misèria amb un cop de sort és un dret de tothom. Són, al cap i a la fi, llegendes de pobres.

Andrés Mourenza. El Periódico. (Titol canviat)

This page is powered by Blogger. Isn't yours?