<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de març 15, 2010

El Ieti s’esvaeix

El llac Ness, meravella natural del nord d’Escòcia, és una reserva d’aigua dolça que fa uns 30 quilòmetres de llarg i uns tres a la zona més ampla. És molt gran, sí, però insuficient perquè en les seves profunditats hi pugui viure un ésser de dimensions juràssiques.
Diversos científics ja han fet els càlculs, segons explica Eduardo Angulo, escriptor i professor de Biologia de la Universitat del País Basc. El llac és tan estret i profund, amb avencs de fins a 300 metres, que la llum escasseja i a penes s’hi genera fitoplàncton. Com que no hi abunden les algues verdes micros­còpiques, tampoc hi ha gaire zooplàncton. I el resultat final és que tots els peixos junts pesen com a màxim unes 20 tones. En ­definitiva, a Nessie i la seva prole els falta menjar per poder con­vertir-se en éssers creïbles. «Una població ­viable hauria d’estar formada per almenys 30 individus, ­entre mascles i femelles, encara que ­perquè tingués una bona salut serien ­necessaris uns 500 ­in­dividus».
No cal analitzar fotos borroses i testimonis dubtosos per refutar l’existència de les misterioses criatures que poblen els tractats de criptozoologia. Només cal divertir-se una mica i aplicar la lògica científica. «Són éssers ecològicament impossibles», resumeix Angulo, autor de Criatures, un amè llibre en l'espanyol que intenta oferir una visió científica de Nessie, Ieti, Big Foot i altres populars críptics, és a dir, éssers que mai van existir. Angulo i el seu col·lega Jesús María Olaizola, Txiliku, editor, escriptor i especialista en mites populars, van ser a Barcelona la setmana passada per pronunciar dues conferències a CosmoCaixa.
Del pobre Ieti fa temps que no se’n tenen notícies. També se li deu haver acabat el menjar: un simi de més de dos metres necessitaria un rebost de fruits que no existeix ni al Tibet, ni al Nepal ni en cap de les altres regions que també el reclamen com a seu. «Els occidentals l’hem tret del bosc, que és on vivia segons la tradició, i l’hem col·locat a la neu», prossegueix Angulo.
Els criptozoòlegs insisteixen que els mites han sorgit perquè hi ha una base real. Per exemple, el ieti podria ser un Gigantopithecus, un primat ­asiàtic gegant que, segons les evidències científiques, es va extingir fa uns 300.000 anys. Algun ­exemplar ­hauria pogut sobre­viure fins a temps moderns. De fet, ­diuen, ­encara queden celacants, uns ­peixos prehistòrics que es ­donaven per extingits i que, no obstant, van reaparèixer a partir de l’any 1938.
«No hi ha cap prova del Ieti ­ –respon Angulo–. Ni ossos ni pèls ni res. Només observacions confuses i empremtes atribuïbles a ­l’acció humana». L’origen dels críptics és la mateixa naturalesa. Sorgeixen quan intentem explicar el que no entenem, «com un mo­viment o una ombra al bosc l’origen del qual no coneixem». És na­tural, però ens espanta. Com re­corda ­Txiliku, hi ha llegendes d’homes del bosc en incomptables cultures: «Al País Basc tenim els Tartalos, que són una espècie de ciclops». La tradició els ha creat per evitar que els nens se’n vagin lluny i es perdin, resumeix ­l’escriptor.

No hi ha espai per a ells

És pràcticament impossible que un animal de dimensions respectables hagi sobreviscut fins als nostres dies en algun paratge remot sense ser descobert. Ocells o rosegadors, sí, però «és una quimera pensar que hi ha un King Kong donant voltes pel món», insisteix Angulo. No obstant, ni les fotos per satèl·lit han aconseguit acabar amb la legió de seguidors que arrossega la criptozoologia. Alguns dels seus seguidors són fins i tot eminències. «És curiós, però hi ha persones raonables que es tornen completament boges. Recordo un catedràtic d’Antropologia als EUA que venia per internet els motllos de les petjades del Big Foot», diu el ­professor.
«Per sort, a nosaltres no ens arriba gent que diu que ha vist un Tartalo», manifesta Txiliku. La veritat els decebria.

Antonio Madridejos, El Periódico

This page is powered by Blogger. Isn't yours?