<$BlogRSDUrl$>

dimecres, de juliol 08, 2009

Els falsos records

Sovint podem crear falsos records de situacions —sobretot de la infància— que, tot i que són reals, acabem recordant-les perquè se’ns han explicat molts cops. La creació de falsos records és una àrea d’estudi ben coneguda i caracteritzada, especialment des de l’àmbit judicial per l’impacte que suposa sobre declaracions de testimonis i víctimes en els judicis en casos per exemple de suposats abusos sexuals. També tenen gran importància en falsos casos de rituals satànics i de preteses abduccions per extraterrestres.
Un estudi publicat al
Journal of Neuroscience apunta que l’origen dels records falsos i verdaders depèn de diferències estructurals en vies de connexió entre diferents zones del cervell que processen aquestes funcions cognitives. L’estudi el lidera Antoni Rodríguez-Fornells, professor de recerca de la ICREA al Departament de Ciències Fisiològiques II (Campus de Ciències de la Salut de Bellvitge — IDIBELL), i hi participen Luis Fuentemilla i Estela Camara, dels grups de recerca Cognition and Brain Plasticity i Neurodinàmica Cognitiva i dels Trastorns Mentals (NECOM) de la UB i l’IDIBELL, entre altres autors.
L’objectiu de l’estudi era relacionar diferències individuals en la manera de crear els nostres records amb la microestructura del cervell. Per aconseguir-ho, l’equip científic va escanejar 48 voluntaris amb ressonància magnètica estructural (MRI). Concretament, utilitzant una nova tècnica, Difusion Tensor Imaging (DTI), van estudiar l’estructura de la substància blanca (majoritàriament l’estructura axonal) d’aquests voluntaris.
A cada participant, abans d’entrar a l’escàner, li passaven una prova de memòria consistent a recordar llistes de paraules per les quals se li preguntava posteriorment. Per exemple, una llista podia consistir en «sofà», «taula», «asseure’s», «pupitre», «balancí», «cames», «tamboret», «fusta», etc. (14 paraules per llista). Immediatament després d’escoltar la llista d’aquestes paraules, el participant havia d’escriure totes les que recordava. Després d’escoltar totes les llistes, hi havia un qüestionari de reconeixement en què es presentaven les paraules que s’havien escoltat a les llistes anteriors (per exemple, «sofà»), juntament amb paraules totalment noves (per exemple «camisa»), i també amb paraules que no s’havien presentat però que estaven relacionades semànticament amb el contingut de la llista (per exemple, «cadira»).
La tasca del participant era dir si la paraula havia aparegut o no durant l’experiment, així com el grau del seu record (si la recordava bé i acuradament, o no). Curiosament, en el 75 % dels casos els participants deien que la paraula del tipus «cadira» (falsa memòria) havia aparegut a la llista. En altres casos, alguns participants fins i tot comentaven que recordaven haver escoltat una paraula que mai s’havia presentat. De fet, aquest efecte és molt robust (paradigma de Deese-Roediger-McDermott, DRM) i parla de la mal·leabilitat de la nostra memòria, de com el record es va construint de manera progressiva i de com és susceptible a distorsions o records falsos.
Segons l’estudi, la tendència a generar records verdaders i falsos està relacionada amb les diferències individuals pel que fa a substància blanca cerebral. És a dir, la tendència a tenir records autèntics està associada a un feix de substància blanca (vies axonals cerebrals que connecten àrees de l’escorça cerebral) que connecta les zones de l’hipocamp i el parahipocamp, que són estructures vinculades al record i a l’emmagatzematge de memòries. En canvi, la tendència a generar falsos records està relacionada amb un altre feix de substància blanca (el fascicle longitudinal superior), que connecta estructures frontoparietals; estructures que, en altres estudis de ressonància magnètica funcional, han estat relacionades amb les falses memòries.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?