<$BlogRSDUrl$>

dijous, de gener 03, 2008

Un festí d'aus de corral

Des de fa segles, galls, capons i galls dindis formen part del menú nadalenc

Els quatre ordes mendicants que constitueixen l'escudella tradicional de Nadal són: el xai de sant Joan Baptista, el bou de sant Lluc, el porc de sant Antoni Abat, i el gall de sant Pere. Segons Josep Pla, "una carn d'olla monumental", que inclou, a més, la pilota, patates, col, mongetes i cigrons. Però el protagonista és, indiscutiblement, el gall, au solar que amb el seu cant ordena al Sol sortir i pondre's. Antigament, en la celebració solsticial, els pobles pirinencs sacrificaven un gall fer o gall de foc, del qual la Missa del Gall és l'actual versió litúrgica.
El 21 de desembre, per Sant Tomàs, tenen lloc les típiques fires de galls. La de Vilafranca del Penedès, amb els seus pollastres de ploma negra i lluent, les gallines de Penedès i els ànecs muts. I la del Prat de Llobregat, amb els seus pollastres de pota blava i els seus capons de raça catalana. Tots amb denominació d'origen pròpia.
Fa un parell de segles, el baró de Maldà descrivia així la de Barcelona: "En lo dia 20 de desembre, entren ja moltes manades de galls i polles de India, per menjar-se en taules en les pròximes festes de Nadal, eixint molta gent per los Portals Nou, de l'Àngel i de Sant Antoni, per veure’ls entrar, amb tot aquell "glue-glue"... conduint els indiots amb canyes llargues pagesos i pageses dels pobles comarcants".
Avui, a part de qualsevol menú, el gall --capó i gall dindi, sobretot-- s'ha consolidat com a plat fort. La castració de galls ja existia a l'illa grega de Kos en l'època clàssica, però la introducció del capó arrenca d'un decret del concili d'Aquisgrà (817) considerant que el gall capat no trencava el dejuni de la vigília. També el gall dindi, au sagrada dels asteques, importat de Mèxic, es va incorporar amb tots els honors a la nostra cuina nadalenca, tot i mantenint per la forma d'anomenar-lo, el seu exotisme: indiot o gall dindi en català, d'inde o dinde en francès; en anglès, turkey; però en turc hindi. En àrab és el dik hanashi o dik rumi, au etíop o grega.
Les nadales citen tot tipus d'aus de corral. Fins i tot el Cant dels ocells . ¡Qui hauria dit que, més enllà de la poètica ingenuïtat dels seus versos, s'acaba exalçant l'exquisidesa del rostit!: "Les gallines i galls, també tenen treballs, i els tremolen les crestes. Los ànecs i capons, becades i tudons, temen aquestes festes. La perdiu en un plat, llança suavitat, amb la taronja i pebre, que tot ha d'ajudar, a més solemnitzar, lo Minyó del pessebre".
Segons Joan Amades, quan els reis es trobaven per Nadal a Barcelona convidaven a taula els consellers municipals. La documentació de l'Arxiu de la Corona d'Aragó anota el que es va consumir en el convit de Jaume el Conqueridor del 1267: 31 xais, 350 ous, 30 parells de conills, 12 parells de perdius, 36 parells de capons, cinc parells d'oques, cinc quarteres de pa, 228 quartans de vi, 10 sous de neules i altres coses. Si bé en el dejuni de la vigília tan sols es van menjar "cols amb panses, cigrons, castanyes, nous i neules". Com diu el refrany, "un bon dinar fa de bon esperar".

Joan Soler Amigó, el Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?