<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de desembre 31, 2007

Tancar la porta al 2007
La broma de l'Home dels Nassos, que té tants nassos com a dies té l'any

"¡Correu a la plaça! Diuen que hi ha un home amb tants nassos com dies té l'any!" I els petits sortien a veure el més "antiespectacular" dels prodigis. ¡Quins nassos! Una més de les enganyifes típiques que els grans feien a les criatures durant l'últim dia de l'any, abans del discret encant de la pedagogia. Perquè avui l'any que s'acaba ja ha gastat 364 dies i no n'hi queda més que un, el 31 de desembre; això si comptem la vida no tant pel temps passat, sinó pel que ens queda per viure. Però això seria ficar-nos en existencialismes on ningú ens ha cridat. Simplement, els nens, perplexos, es quedaven amb un pam de nas.
Però la broma encara donava per més. Se sap que, a finals del segle XIX, un grotesc Home dels Nassos apareixia al Pla de Palau de Barcelona, mocant-se sorollosament el seu enorme nas amb munts de llençols. Avui l'Home dels Nassos barceloní és un vell marí que entrega a les autoritats la clau de l'Any Nou. També les regidories de cultura i festes de moltes poblacions organitzen cercaviles presidides per un esperpèntic Home dels Nassos, un capgròs o qualsevol altre espècimen de nas prominent.
Aquest curiós i insòlit personatge de les acaballes de l'any és possible que sigui un vulgar record de Janus, un antic déu solar relegat a déu menor: era l'encarregat de les portes de les cases, on els romans solien venerar la seva estatueta protectora. Se l'imaginaven amb dues cares: una de vell mirant enrere, cap al passat; l'altra de nen que contempla ingènuament el futur. El vell ostenta una clau per tancar l'any vell. El nounat aixeca la seva copa brindant pel que està a punt d'estrenar.
Janus era el déu dels auguris: tenia la capacitat d'escrutar el passat i de preveure o predeterminar el futur. No era una divinitat de tercera divisió, ni un mer déu porter al qual sant Pere arraconés amb el seu manyoc de claus del cel. Tampoc era un custodi domèstic, com qualsevol sagrat cor de llautó, dels que la gent clavava al costat dels espiells de les portes. Era el déu dels llindars, dels començaments de les coses. És per això que el primer mes, el gener, ianuarius, la porta de l'any, conserva el seu nom.
Janus era també el déu de les portes del cel i del país dels morts: ianua coeli i ianua inferni. I el de les portes de l'hivern i de l'estiu. El calendari cristià va substituir Ianus per Ioannes: d'aquesta manera, el solstici d'estiu correspon a Sant Joan Baptista (24 de juny) i el d'hivern a Sant Joan Evangelista (27 de desembre).
Una altra cosa a retenir d'aquest tancar un any i obrir la porta del següent: segons una vella creença popular, el món va començar un primer de gener i s'acabarà un 31 de desembre. Per aquest motiu, l'alegria acompanya les 12 campanades de la nit de Cap d'Any, ja que el món té un any més de corda, fins al final del nou, almenys. D'aquí prové que tots desitgem felicitat i auguri la millor de les sorts. Perquè, avui de manera especial, "qui dia passa, any empeny!".

Joan Soler, el periódico de Catalunya


diumenge, de desembre 30, 2007

El Pi de Centelles

El dia de la festa, l'arbre i els galejadors es converteixen en protagonistes


És un ritu ancestral, encara que la documentació més antiga del Pi de Centelles data del 1692: s'hi amenaça els galejadors o trabucaires que gosin entrar a l'església amb armes de foc amb una multa de deu lliures i excomunió major.
L'estrèpit va arribar a orelles del bisbe de Vic que, en la seva visita pastoral de l'any 1786, advertia: "Mandamos al rector baxo pena de 25 tt y otras, no permita ni tolere que se entre en la iglesia ni en el campanario con armas ni se dispare en él tiros de fuego". Encara no hi ha cap referència al pi, però se suposa. L'any 1848 ja hi apareix: els comptes de la confraria de Sant Llop i Santa Coloma registren la següent despesa: "Per una soga per penjar lo Pi en lo presbiteri".
Per sant Esteve, una comissió popular va a escollir el pi de capçada més rodona i frondosa del terme. La vigília de santa Coloma, els galejadors van fins a l'ajuntament a proveir-se de municions per als seus trabucs. El repartiment té lloc davant del capità, l'agutzil i l'Associació de Galejadors. Amb l'entrega del lot corresponent, cadascun dels trabucaires firma una assegurança d'accident.
El dia de la festa, a la sortida de missa primera i després d'una botifarrada campestre opípara, es tala el pi i s'ajeu amb compte, evitant destrossar-li el brancam. Després es col.loca en una carreta de bous i es porta a la vila com un trofeu, en una processó d'exaltació vegetal acompanyada del fragor de trabucs dels galejadors i envoltada d'una densa fumera d'intens tuf de pólvora. Els carrers de la població retrunyen al seu pas.
Ja a la plaça, s'executa el tradicional ball del Pi. Després és pujat a força de braços per l'escalinata de l'església i es fa capgirar sobre el seu propi eix davant el portal i entre els crits de la multitud: "Ara balla el pi!". S'entronitza al temple i se suspèn apoteòsicament cap per avall sobre l'altar major, com un baldaquí verd del qual pengen grans neules rodones, sols, llunes i estrelles, i cinc cistells de pomes. Al vespre, des del campanar, un grup de galejadors disparen salves que es barregen amb el repicament de les campanes a sometent.
El pi hi serà fins al dia de Reis. Una vegada s'hagi despenjat, es fan rams amb les seves branques, amulets de la sort. Els cistells de pomes i les neules es distribueixen com segueix: al consistori, a la parròquia, al propietari de l'arbre i la resta, als galejadors. Les pomes curen el dolor de gola i posseeixen virtut fecundadora: la dona que en mengi quedarà embarassada abans de l'any. Tot comença per una poma... Penjats a les portes de les cases, els rams preserven de tempesta i de tot mal.
¿Però quina relació guarda santa Coloma amb el pi? La versió cristianitzada d'aquest ritual pagà s'atribueix al fet que la santa va ser cremada en una foguera de llenya de pi. La seva festa patronal, el 30 de desembre, es va fer coincidir amb l'aniversari de l'arribada de les seves relíquies. Encara que el Pi de Centelles balla des de qui sap quan, ¡i el que ballarà!

Joan Soler Amigó, El Periódico de Catalunya


dissabte, de desembre 29, 2007

Les velles supersticions reviuen el dia 31 de desembre per obtenir sempre salut, diners i amor


Dilluns que ve més d'un o d'una es descobrirà a si mateix lluint un apassionat tanga vermell; potser algú sortirà de casa amb una maleta buida i seran moltíssims els que intentaran menjar-se, mentre van sonant les campanades, els 12 grans de raïm de la sort. No sabran gaire bé ni per què ni com ni quan van incorporar aquests costums que estan fora de tota lògica humana i que, en molts casos, apel.len a l'atzar i són fruit de supersticions, això sí, molt humanes. La nit del 31 de desembre surten del barret de copa de la història nombroses maneres que volen ajudar el destí perquè porti el que es vol i allunyi el que ens disgusta.
La història ofereix explicació per a alguns d'aquests estranys costums. Altres han arribat amb la globalització, els viatges, les migracions i internet. Al final, cadascú s'acull a un o altre costum o superstició per estrafolari que pugui ser, depenent dels seus interessos i amb la falca "per si de cas" a la boca.
Va ser Juli Cèsar, l'any 47 aC, qui, seguint les indicacions d'un famós matemàtic alexandrí, va reestructurar el calendari i va instaurar l'1 de gener com el moment de començar un nou any en lloc del 25 de març. El déu bifront Janus suplantava en funcions Martius i l'any passava a tenir dos períodes de sis mesos, de gener a juny (solstici d'estiu) i de juny a desembre (solstici d'hivern).

El déu dels començaments

Janus, en llatí porta, era el déu dels començaments i el de les dues cares. Un vell barbut amb una vara a la mà mirava cap enrere mentre, de l'altre costat, un jove dirigia la seva mirada cap endavant amb una clau a la mà. La seva imatge és tota una al·legoria de com el que és vell es deixa endarrere i es dóna pas al que és jove, el que és nou.
El poeta Ovidi narra a Fastos els regals i els desitjos que es feien els romans per rebre el nou any. No són tan diferents dels d'ara. Janus contesta les preguntes d'Ovidi i li explica que les figues, la mel i les panses que s'oferien els romans eren perquè el nou any que començava fos dolç. Sobre les monedes amb què també s'obsequiaven els romans, Ovidi posa en boca de Janus una resposta irònica i molt actual: "¡Que poc que coneixes el teu segle quan creus que la mel resulta més dolça que una moneda que es rep!".
L'ànsia romana de deixar enrere el passat i l'anhel que l'any jove sigui més "dolç" i porti més fortuna que l'anterior continua sent molt vigent avui dia. "Any nou, vida nova", és una de les frases més pronunciades durant la nit de Cap d'Any, juntament amb la llista dels propòsits d'esmena. A l'estil dels romans, un bon sopar --alguns, en família, i d'altres, amb amics-- i el ball són l'únic que tenen en comú la nit de Cap d'Any de tots els països on se celebra el 31 de desembre.
Sens dubte, menjar-se els 12 grans de raïm al so de les campanades és la tradició més popular de la nit de Cap d'Any a Espanya. No hi ha campanar on no es congreguin persones amb ganes de festa i amb 12 grans de raïm, es diu de la sort, a la mà. Al ritme de la campanades, s'han de formular 12 propòsits o desitjos, al mateix temps que es mengen els grans.
Aquesta tradició que sembla tan arrelada a Espanya té menys d'un segle. El 1909, uns viticultors, es diu que alacantins, es van inventar aquest ritual per treure's de sobre un excedent de raïm. Ho van aconseguir i els espanyols veuen acabar l'any i començar el següent fent esforços per no ennuegar-se amb un gra de raïm díscol.
És clar que aquest no és l'únic amulet a què els espanyols s'encomanen per tenir salut, diners i amor en l'any que comença. Alguns posen un anell d'or a la copa amb la qual brindaran per l'arribada del nou any.
Diuen els que hi creuen que això els portarà fortuna, però que no s'ha de treure l'or de la copa fins després de beure i d'abraçar els presents al sopar. N'hi ha més. Si es col.loca l'aliança de casament a la copa de la parella, la durada i l'estabilitat del matrimoni està garantida per un any. En alguns països de Llatinoamèrica es rep l'any amb les finestres totalment obertes. L'objectiu és que surtin fora totes les coses dolentes de l'any que se'n va i rebre les coses bones del que ve. A Espanya, malgrat la temperatura, alguns han incorporat aquesta tradició i hi han sumat abocar un got d'aigua per la finestra per fer fugir mals auguris, tal com es fa al Perú.
Aquí no s'arriba a l'extrem dels napolitans, que llancen mobles, roba i efectes vells per la finestra. Aquesta tradició ha fet que ningú pugui sortir al carrer abans de les dues de la matinada i que la policia buidi de cotxes els carrers. Aquí alguns fan un llistat amb totes les coses dolentes o amb els disgustos que han viscut durant l'any i que no volen que es repeteixin durant l'any que ve. La llista s'acostuma a cremar uns minuts abans que comencin les campanades. Les coses velles es queden a l'any que se'n va i les bones intencions i els desitjos acompanyen el principi de l'any que ve.
Això encara no s'ha vist pels carrers de Barcelona, però els colombians fan un ninot amb roba vella i l'omplen de pólvora. En diuen l'Any Vell i el cremen aquella nit. El vell Janus es queda enrere mentre que el jove Janus està disposat a afrontar tot el que és nou. Una altra tradició importada de Llatinoamèrica és la que fan les persones amb ànima de viatger. A Mèxic i a Veneçuela hi ha el costum que la nit del 31 algunes persones donin una o diverses voltes al carrer arrossegant una maleta buida. Amb aquest ritual s'asseguren que viatjaran molt durant l'any que està a punt de començar.
N'hi havia prou de fer una passejada divendres pel centre de Barcelona per adonar-se que la roba interior vermella, tant per a ells com per a elles, ha colonitzat tots els aparadors. L'origen d'aquesta tradició és difícil de verificar. Els espanyols ho atribueixen als italians, i aquests, al seu torn, al reclam comercial dels nord-americans. Alguns remunten l'origen d'aquest costum a l'edat mitjana.
El vermell era un color prohibit per l'Església, ja que es considerava un símbol del diable. Tot i així, el vermell era per al poble un símbol de sang i també de vida. Amb el solstici d'hivern i el naixement de la nova llum, el poble transgredia la prohibició i es posava alguna cosa vermella com a senyal de bona sort i de l'inici de la vida. Però no hi havia cap més remei que posar-s'ho en algun lloc ben amagat i fora de l'abast de mirades reprovatòries que podien significar una condemna per heretgia.
També d'Itàlia ve el costum de menjar un petit plat de llenties una mica abans de la mitjanit. Aquesta tradició es remunta als romans. Aquests, a més a més de dolços i diners, també s'obsequiaven amb llenties, ja que es deia que això propiciava la prosperitat econòmica.
Molts són els que no entenen una nit de Cap d'Any sense coets, petards i traques. El costum també prové de l'edat mitjana quan, durant el 31 de desembre, s'utilitzaven per despertar les llavors hivernals i també per allunyar els dimonis.
A Catalunya, el 31 de desembre és el dia de l'any en què més poder tenen les bruixes. Durant dècades, els pagesos feien creus a les cendres de les xemeneies per protegir-se de l'arribada de les bruixes a casa seva. Avui dia, aquest costum ha desaparegut. Algunes tradicions es perden i altres es van acomodant sense que ningú sàpiga gaire bé d'on vénen. Una variant de la tradició de la roba interior és la que afirma que qui es posa la roba interior al revés tindrà molta roba durant l'any nou. Una altra: que la roba ha de ser groga. En lloc de llenties per atraure diners, alguns es col·loquen unes monedes a les sabates o reben l'any amb diners a la mà.
Minuts després de la mitjanit, a moltes ciutats d'Espanya alguns es dediquen a tocar el clàxon pels carrers, igual que fan els parisencs a l'avinguda dels Camps Elisis quan milers de conductors assenyalen l'entrada de l'any amb el soroll del clàxon.

Dia de prediccions

La nit de Cap d'Any és el dia de sant Silvestre, com a commemoració de la mort del papa Silvestre I, el 335 d.C. Aquest Papa va fer aprovar a l'emperador Constantí una sèrie de lleis que prohibien els endevins i els jocs. Es veu que la prohibició no va tenir gaire efecte entre la plebs i van guanyar els costums pagans. El 31 de desembre és el dia ideal per a les prediccions.
Els pescadors saben quin tipus de peix serà el més abundant durant l'any nou pels senyals que els envia el Mediterrani aquell dia. Ningú sap qui ho diu però es diu (en qüestió de prediccions sol passar) que es pot esbrinar com serà l'any nou tirant enlaire una sabata el matí del dia d'Any Nou. Si cau cap amunt, significa bona sort; de costat, regular, i cap avall, mala sort. Per descomptat dins del barret de copa del 31 també hi ha les tradicions made in família. Gairebé totes en tenen una. Ningú sap gaire bé com va néixer, però es repeteix generació rere generació. ¿Quina és la seva?

Catalina Gayà, El Periódico de Catalunya


divendres, de desembre 28, 2007

Les llufes invisibles

Els últims dies de l'any, aquests éssers volten per l'aire, silenciosos i entremaliats

Avui és el dia de les innocentades. O era, ja que ara cada dia ens en poden penjar alguna. L'escriptor Quim Monzó ja ho deia fa uns anys: "Eren temps en què l'educació i el respecte eren valors tangibles, i saltar-se'ls una vegada a l'any era tota una notícia. Però avui, ¿quin al·licient pot tenir penjar la llufa a algú?"
Però, ¿què és una llufa? Una pista: tothom ho sap. En el vocabulari popular català és una ventositat, un pet silenciós, clandestí. Com fer llufa indica fluixesa o inconsistència, o que alguna cosa falla: una bomba o un petard que no explota, alguna cosa que s'ensorra... Una altra pista: a l'antiga Grècia, els dimonis o esperits dels possessos eren anomenats pnèumata, éssers d'aire, invisibles, com les fades o els follets; i en la mitologia tradicional catalana, una llufa és un esperit eteri, com el vent o l'alè.
Víctor Català, en la seva novel·la Solitud, ens diu bastant clar de quins éssers es tracta: "Tornaven corriol amunt, i els lladrucs del Mussol eren contestats, com el vespre abans, per les veus de les muntanyes. La Mila digué somrient:

--Ahir vespre me donà un esglai, aquesta fressa...!

--Pot éssere sabeu pas què és?

--En Maties parlà de les llufes... però què són les llufes?

--Les encantades, dona! Ja vos ho explicaré jo, quan tinguem lleure, per què fan les llufes aqueixa comedia d'escarnir tot lo que sentin...".

Les llufes són, doncs, aquests éssers invisibles que provoquen els ecos enganyosos que ressonen a les cavitats de les muntanyes. En altres llocs les anomenen encantades de vent i de fum. O dones de fum, igual com també existeixen les dones d'aigua.
Són éssers sobrenaturals, bellíssimes però molt sentides: agraïdes a qui les tracta bé, esquives a qui els vol mal. Segons una llegenda, les llufes s'havien allotjat al castell de Pals, i un bon dia, en un rampell, un pagès empordanès va exclamar: "¡Maleïdes llufes!" Des d'aleshores, cada nit, les llufes li tombaven els sacs del graner, quan dormia li estiraven la manta, li esvalotaven tot. Fins que es va adonar que les havia insultat: va córrer a beneir-les i la tranquil.litat va tornar a regnar a casa seva.
S'ha de destacar que a tot arreu es dóna aquesta consciència de certs esperits d'aire que espien al nostre voltant. La típica advertència de "no ho diguis gaire alt" quan algú constata una situació favorable --bon temps, possible èxit-- per por que algun follet o llufa ho espatlli, pot ser un indici.
Segons una antiga creença, els últims dies de l'any, les llufes ronden per l'aire, silencioses i entremaliades, es pengen de la gent massa càndida, i se'n riuen, xiuxiuejant a l'orella, escarnint. Per això una de les innocentades més habituals sigui penjar-los a l'esquena petits ninots de paper, que antigament eren draps, fulles de col, pells de conill...
Tal dia com avui, les llufes es confonen amb les ànimes innocents de les criatures que, segons la llegenda bíblica, el malvat rei Herodes va manar degollar.

Joan Soler Amigó, El Periódico de Catalunya


dijous, de desembre 27, 2007

El misteri vivent

Sant Francesc d'Assís va impulsar la tradició de representar el pessebre


Si bé els primers temps del cristianisme l'Església prohibia qualsevol imatge, el segle IV es va adonar del valor catequètic de les representacions de tema religiós. Meropi Ponç Auli Paulí aportava aquests arguments: "Els homes senzills de cor que no saben llegir, acostumats a adorar els ídols, es converteixen més fàcilment a Crist contemplant els fets dels sants. En la representació, els ignorants veuen qui han de seguir; els analfabets, llegeixen". La cultura de la imatge, que val més que mil paraules. L'impacte de l'espectacle.
El misteri del Nadal és pròdig en aquestes representacions: el cant de la Sibil.la, els pastorets, els pessebres... La més antiga figuració coneguda del naixement data de l'any 343, en un fragment d'un sarcòfag romà, i en el romànic n'hi ha moltes. Se n'atribueix l'origen a la celebració que va organitzar sant Francesc d'As- sís a la cova de Greccio, la nit de Nadal del 1223: el primer pessebre vivent. Sant Bonaventura ho explica així: "Va fer preparar un pessebre amb fenc o herba i va ordenar que hi portessin un bou i un ase. I la missa de la nit de Nadal es va cantar a l'estable mateix". Els franciscans en van ser els seus grans divulgadors.
A finals del segle XV es van començar a organitzar aquestes representacions als temples i als palaus de la noblesa. Els pessebres napolitans van obtenir renom, i des de Nàpols, el segle XVIII, aquest costum es va difondre per tot Espanya i es va popularitzar extraordinàriament a Catalunya. Els escultors Damià Campeny i Ramon Amadeu van modelar precioses figures i van construir suggerents diorames que van influir notablement en el desenvolupament del pessebrisme artístic català. Però no va ser fins al segle XIX quan el pessebre va arribar a tenir tota la seva popularitat.
Pessebres monumentals i en miniatura, de suro i d'escaiola, domèstics i de plaça major, diorames construïts per les associacions locals de pessebristes, portàtils... Fins i tot els grups excursionistes instal.len pessebres als cims de les muntanyes més destacades del país. I els pessebres vivents, el primer dels quals va tenir lloc a Engordany (Andorra) el 1956, obra del folklorista i promotor teatral Esteve Albert.
A Catalunya el pessebrisme ha adquirit especial rellevància. El 1863 es va fundar la Unió de Pessebristes, que va organitzar, el 1952, a Barcelona, el Primer Congrés Pessebrista Internacional, del qual va sorgir la Universalis Foederatio Praesepistica, que integra les principals entitats pessebristes del món. El mestre Gaudí va dedicar al pessebre la primera portada de la Sagrada Família. I Pau Casals l'Oratori simfònic que va compondre en el seu exili de Prada de Conflent.

Nota: La redacció em suggereix parlar del caganer, actualment la figura més mediàtica de totes. Apareix a finals del segle XVII, encara que no adquireix popularitat fins a finals del XIX. Una expressió vulgar i obscena d'un ritu de fertilització de la terra: també caga el tió, i els Reis deixen regals d'aquest estil.

Joan Soler Amigó, El Periódico de Catalunya


dimarts, de desembre 25, 2007

Torna la superstició de l'home llop a l'Argentina

Candelària, un petit poble a la província argentina de Misiones, està commocionat per la suposada aparició d’un home llop. Un grup de veïns assegura haver observat a un individu que encaixa amb les descripcions tradicionals d’aquests éssers.
Segons el diari local Actualidad del Sur els habitant de la zona van veure un ser amb cabell llarg i barba que es movia i gesticulava de manera poc habitual. Atrets per la curiositat, van apropar-se, però aquest es va endinsar en el bosc.
Els testimonis diuen que tenia aspecte de llop i que va deixar una ferum intensa, amb olor a podrit.
La llegenda, d’origen europeu, parla d’un un malefici que afecta a partir de l’adolescència als setens fills mascles, en absència de germanes intercalades. Aquests éssers es transformen, els dimarts i divendres amb canvis de lluna, en una barreja de característiques canines i porcines, que s’alimenta de nens no batejats.
La difusió molt àmplia d’aquesta superstició en les zones rural d’Argentina i la marginació dels mascles nascuts en tals circumstàncies va dur, per a compensar-la, al seu apadrinament per part del president d’aquella República, fet legalitzat sota el mandat de Juan Domingo Perón l’any 1973.


Frau en les primeres fotos en 30 anys d'un tigre d'Amoy en llibertat

La revista 'Science' va avalar la història i en va publicar les imatges

El valuós i esmunyedís tigre d'Amoy ha sacsejat en les últimes setmanes la comunitat zoòloga mundial. No se'n sabia res des de feia almenys 30 anys. Una foto feta el mes passat el va situar a les portades de la premsa especialitzada, però els internautes l'han tornat a les llistes d'espècies extingides en llibertat.
Zhou Zhenglong, de 52 anys, camperol i ocasional caçador de la nord-occidental província xinesa de Shaanxi, es va presentar el 3 d'octubre davant els poders locals amb 71 fotografies d'un tigre d'Amoy. També conegut com a tigre del sud de la Xina, el tigre d'Amoy és, junt amb el siberià, l'única subespècie pròpia de la Xina. El 1950 n'hi havia uns 4.000 exemplars, però la caça animada per Mao Zedong els va aniquilar. Avui malviuen 68 tigres d'Amoy en 18 zoològics, afectats d'una mandra sexual que no mitiguen ni la Viagra ni els vídeos pornogràfics.

Imatge publicada a la revista Science el 9 de novembre


Plans per a una reserva

Les autoritats del comtat de Zhenping feia anys que fracassaven en l'obtenció de proves de l'existència d'exemplars en llibertat. Gairebé 20 habitants de la zona han promès que n'havien vist, sis n'han sentit els rugits i 10 animals han resultat morts pels seus atacs. Un equip de recerca de 30 membres va tornar l'any passat amb excrements, empremtes de trepitjades, pèl i dents de tigres. Però sense foto. Fins que va arribar Zhou. Les autoritats van certificar l'autenticitat de les seves fotos, li van pagar 20.000 iuans (uns 2.000 euros), van demanar a Pequín una ajuda econòmica per aixecar una reserva natural i es van preparar per rebre una allau de turistes. La imatge va sortir a la revista Science.
Però la foto aviat va començar a deixar anar una lleugera pudor. Els colors semblen irreals, com tamisats per un programa informàtic. Mai se'n van veure les 70 fotos restants. Segons les autoritats, perquè el terror li va impedir a Zhou enfocar i no tenien qualitat. Segons Zhou, perquè no volia que la premsa li robés la seva feina. La Xina abraça el capitalisme amb prestància, però un camperol de Shaanxi preocupat pels seus drets de propietat intel.lectual encara sona excessiu. Els zoòlegs s'estranyaven que Zhou hagués tingut temps de fer 70 fotos a un tigre d'Amoy. Abans de la segona, calculaven, l'animal ja hauria fugit o hauria devorat Zhou. Un botànic va negar que existissin fulles tan grans de l'espècie que tapava el cap del tigre com un mal perruquí.
I llavors es va saber allò del calendari. Un internauta va penjar un pòster amb la foto d'un tigre alarmantment semblant al de Zhou. El fons difereix, però coincideixen la postura i fins i tot les ratlles. La similitud és excessiva per responsabilitzar-ne la casualitat. Com deia l'internauta, l'única diferència és la pintura de la paret de la seva habitació, que és més clara.
Altres joves han dit que tenen el mateix calendari. Luo Guanglin, gerent de la companyia editora, va assenyalar que molts li havien preguntat si la seva foto reproduïa la de Zhou, i sempre responia que la del calendari pertany a una col.lecció de fa cinc anys. Sobre si la de Zhou és una còpia, Luo diu que no es vol involucrar en aquesta disputa. El que sí que ha fet és doblar el preu del pòster.
Les autoritats locals han matisat el seu suport a Zhou. Ofès per les crítiques i lluny de desanimar-se, l'home repeteix que les fotos són reals i que va posar la seva vida en perill. I per netejar el seu nom, ha tornat a la selva per retrobar-se amb el tigre d'Amoy.

Adrián Foncillas, El Periódico de Catalunya. (Títol canviat)


La polèmica sobre la data del naixement de Jesús

La data del naixement de Jesús respon a convencions religioses més que a una realitat històrica

¿Quan va néixer Jesús? Aquesta va ser, al segle IV, una qüestió polèmica. Avui, en qualsevol enquesta al carrer la resposta seria el 25 de desembre. ¿Qui assenyalaria l'apartat "no ho sap / no contesta"? No és fins que Constantí va declarar el cristianisme religió de l'Imperi que els cristians comencen a interessar-se per la data del naixement de Jesús.
El Credo tancava la qüestió amb el lacònic: "Va néixer de Maria Verge", i dels quatre Evangelis només dos parlen del naixement de Jesús, sense fixar-ne la data. No devia ser a l'hivern, perquè Lluc indica que "acampats al ras hi havia uns pastors...", i a l'hivern els ramats no passen la nit al ras sinó estabulats.
Els savis atenien a premisses menys meteorològiques. Primera: el Nadal havia de coincidir amb el dia que Déu va crear el món. Segona: el món va començar un 25 de març, perquè el primer gest del Creador va ser separar la llum de les tenebres, és a dir, dividir el dia en dues parts iguals, cosa que passa a l'equinocci de primavera --25 de març, segons els antics--, quan el dia i la nit tenen la mateixa durada. Així va ser fins que Juli Africà, a la seva Cronografia, estableix el Nadal el 25 de desembre. Addueix que si el món va ser creat un 25 de març, Jesús va haver de ser concebut en aquella data, que coincidiria amb la de la seva mort. Nou mesos després, el 25 de desembre, correspondria al naixement.
L'Església es mantenia al marge d'aquestes elucubracions, però va acabar fixant aquesta data. El primer calendari en què consta és de l'any 354. ¿Quin motiu va decantar la decisió? Per una part, l'atribució del caràcter solar a la figura de Crist, un fenomen de "solarització" del déu, el rei o l'heroi comú a altres religions, des de l'egípcia i la romana fins a l'asteca i la incaica: si el Sol, en el seu solstici, neix cada 25 de desembre, també el nou Déu. Un altre motiu hauria pogut ser la influència del culte oriental al déu Mitra, nascut el 25 de desembre en una cova.
També hi van pesar raons d'ordre públic: en aquelles dates tenien lloc les Saturnalia, un precedent llunyà del Carnaval, que armaven aldarulls pel carrer. Gràcies al Nadal, aquests desordres minvarien, tot i que els primers cristians no deixaven d'assistir-hi, per més que l'Església les hagués condemnat.
Així fins que a finals del segle VI, el papa Gregori I va arribar a autoritzar la celebració de sacrificis pagans als temples cristians. I per Nadal recomanava "adornar el tabernacle amb brancam i que els animals no siguin immolats al diable sinó consumits en honor de Déu".

Joan Soler Amigó. El Periódico de Catalunya (Títol canviat)


dilluns, de desembre 24, 2007

Un sacerdot indi se suïcida després de prometre que ressuscitarà als tres dies

Centenars de persones esperen en una localitat del centre de l'Índia la resurrecció d'un sacerdot que es va suïcidar aquest dissabte després de prometre que tornaria a la vida 72 hores després, segons han informat fonts oficials.
El sacerdot, un indi de 25 anys, es va suïcidar dissabte a la localitat de Raigarh, situada a la regió índia de Chattisgarh. "Manoj Baghel va consumir verí en un temple de Raigarh. Va dir que tornaria a la vida 72 hores després", ha declarat a l'agència IANS el superintendent de la policia de Raigarh, J. K. Thorate.
Encara que Baghel va ser traslladat a un hospital després d'ingerir el verí, va morir, i els seus familiars van traslladar el seu cadàver al temple, on el mantenen en una habitació tancada amb clau.

La policia espera la seva ocasió
Després d'obrir una investigació, la policia no va poder practicar l'autòpsia al cadàver del religiós a causa de l'oposició de la multitud que espera ara la seva resurrecció.
"Centenars de persones envolten el temple. Han posat el sacerdot en una habitació tancada amb clau i es neguen a entregar el seu cadàver a la policia. Molts esperen que torni a la vida aquest dilluns a la nit", ha afegit Thorate. La policia espera la seva ocasió per fer-se càrrec de les restes de Baghel quan la multitud es convenci que no tornarà a la vida.

Agència EFE

Un sacerdot indi se suïcida després de prometre que ressuscitarà al tercer dia

Centenars de persones esperen en una localitat del centre de l’Índia la resurrecció d’un sacerdot que es va suïcidar aquest dissabte després de prometre que tornaria a la vida 72 hores després, segons han informat fonts oficials.
El sacerdot, un indi de 25 anys, es va suïcidar el dissabte 22 a la localitat de Raigarh, situada a la regió índia de Chattisgarh. “Manoj Baghel va consumir verí en un temple de Raigarh. Ell indicà que tornaria a la vida 72 hores després”, ha declarat a l’agència IANS el superintendent de la policia de Raigarh, J. K. Thorate.
Encara que Baghel va ser traslladat a un hospital després d’ingerir el verí, va morir, i els seus familiars van traslladar el seu cadàver al temple, on el mantenen en una habitació tancada amb clau.
Encara que la policia va obrir una investigació, no va poder practicar l’autòpsia al cadàver del religiós a causa de l’oposició de la multitud que espera ara la seva resurrecció.
“Centenars de persones envolten el temple. Han posat el sacerdot en una habitació tancada amb clau i es neguen a entregar el seu cadàver a la policia. Molts esperen que torni a la vida aquest dilluns a la nit”, ha afegit Thorate. La policia espera la seva oportunitat per fer-se càrrec de les restes de Baghel quan la multitud es convenci que no tornarà a la vida.

Agència EFE


La profecia de la Sibil·la

Dona de poders esotèrics, anuncia la fi del món i el judici final

Cada nit de Nadal, des de fa més de mil anys, puja al púlpit un nen vestit de dona aguantant una espasa i cantant amb un primitiu dramatisme:

Al jorn del judici
parrà qui haurà fet servici!
Un rei vindrà perpetual
vestit de nostra carn mortal:
del cel vindrà tot certament
per fer del segle jutjament.


Aquest nen representa la figura de la Sibil·la. Es té notícia d'aquesta representació medieval al segle X, a Ripoll, on es recitava el Iudicium signum, que formava part d'un ofici litúrgic que en la mitjanit de la vinguda de Crist "en carn mortal" ja anunciava una tràgica segona vinguda "per fer del segle jutjament", per "jutjar els vius i els morts", segons el Credo.
Al segle XIII, la Sibil·la començava la seva profecia amb l'impressionant cant de l'Audi tellus! Audi magni maris limbus!, "Escolta, oh terra! Escolta, ribera del mar immens!". A partir del segle XIV ja apareixen versions en llengua catalana: la més antiga a Mallorca, i després a Barcelona i a la Seu d'Urgell. L'Ordinarium Urgellensis (1545) prediu el judici final amb els versos citats, que recorden el terrible Dies irae de l'antiga litúrgia de difunts, en què testificaran el rei David i la Sibil·la.
El cant s'havia interpretat a l'Urgell, Tarragona, Vic, Girona, Barcelona, Cervera, i també a Mallorca i a l'Alguer. Fins que el Concili de Trento el va prohibir l'any 1563. Potser la insularitat d'aquestes dues últimes seus va evitar que la prohibició els arribés, perquè el Cant de la Sibil·la s'ha continuat interpretant fins avui. Maria del Mar Bonet l'ha versionat en una estremidora gravació i avui s'ha afegit a aquesta tradició la basílica de Santa Maria del Mar de Barcelona.
Però, ¿qui era la Sibil.la? Era la sacerdotessa d'Apol·lo que, posseïda malgrat ella pel déu a l'interior de la caverna, profetitzava amb veu retronant els torbadors oracles que Apol.lo li encomanava. També va ser la guia d'Enees als Inferns.
Les sibil.les eren personatges esotèrics, dones a les quals s'atribuïen dons profètics. Tenien prestigi social, i per això les esglésies grega i romana van procurar que els seus vaticinis sobre la fi del món predisposessin els pagans a convertir-se. Per això, en l'ofici de matines de Nadal, la Sibil.la va ser reclamada a donar fe de les seves profecies juntament amb Moisès, David i Isaïes, al costat d'altres com el rei Nabucodonosor i el poeta Virgili.
En els frescos del Judici Final de la Capella Sixtina, hi ha, al costat dels profetes de l'ofici de Nadal, les cinc sibil·les més famoses de l'antiguitat clàssica: la Líbica, la Cumana, la Dèlfica, l'Eritrea i la Pèrsica.

Joan Soler Amigó, El Periódico de Catalunya


diumenge, de desembre 23, 2007

La llar i la màgia del tió

El costum d'encendre el tronc commemora l'arribada del Sol Nou

Ho vaig sentir ahir quan passejava pel Portal de l'Àngel de Barcelona:
--"Fixa't, han tirat a terra aquell cine que hi havia..."
--"Segur que hi faran pisos. O una botiga. O un cafè...".
El mateix Baudelaire se'n dolia: "París canvia més de pressa que el cor d'un mortal". Les ciutats són com les tradicions: Barcelona és sempre Barcelona però no és igual que fa dos anys.
Les tradicions són aquest continu adaptar-se als temps. El ritu del tió, per exemple: "tota la vida s'ha fet"; encara que té poc a veure amb la descripció que va fer Frederic Mistral als Memòri e raconte del segle XIX. Aquell dia els pagesos desenganxaven abans per posar "el tronc al foc" a casa seva. I alguna vegada algun parent compareixia i ens deia: "¡Bones fetes, cosins! ¡Vinc a posar el tronc al foc amb vosaltres!". Junts anàvem alegrement a buscar el tronc de Nadal, que havia de ser d'un arbre fruiter.
A la masia, li fèiem donar tres voltes a la cuina, i en l'última, davant de la llar de foc, el meu pare hi abocava a sobre, amb solemnitat, un got de vi bullit, exclamant: "¡Alegria, alegria! Amb la nit de Nadal ens va tot bé. Déu ens permeti veure-ho l'any vinent. I si no som més, tant de bo no siguem menys". Llavors tots cridàvem: "¡Alegria!". I posàvem el tronc entre els còdols de la llar de foc i, a l'espetegar la primera flama, deia el meu pare senyant-se: "¡Broti el foc, cremi el tronc!"
Aquest tronc agafa a cada lloc un nom diferent: en l'àmbit català és el tió, però a Taüll és la tronca de Nadal; a la Ribagorça, la rabassa; el conco del foc al Pallars i la soca de Nadau a la Vall d'Aran.
Al País Basc agafa forma en el personatge de l'Olentzero, mentre que a Andalusia és el tronc de Nit de Nadal. A la Provença l'anomenen lou cachofio; a França, le tréfoir, i a l'alemanya Westfàlia, der Christbrand... També es va venerar a Flandes, a Anglaterra i als pobles eslaus.
A Catalunya encara es conserva, però ¡de quina manera! Infantilitzat, banalitzat, malvenut a la fira de Santa Llúcia amb una ridícula barretina i un somriure pintat... Caga regals al so del "Tió, caga torró! Si no en vols cagar, et donaré un cop de bastó!". Aquell costum de la Catalunya rural i muntanyenca va arribar a Barcelona amb les migracions que van tenir lloc els segles XVIII i XIX.
El tió centrava el ritual del Foc Nou, la festa solsticial. La casa en ombres i la llar de foc apagada. Després de beneir-lo, es col·locava solemnement a la llar de foc i s'encenia. Prop del foc, la taula de la nit de Nadal coberta amb unes estovalles de fil. A sobre de les estovalles el pa nou, pastat amb la farina de la primera garba de la sega anterior; i el vi nou de la verema recent. Es posava el Temps a zero i el Món, la Vida començava: era la litúrgia de Sol Nou.
Unes tradicions s'obliden, altres s'inventen. O s'importen i s'incorporen a les pròpies. Moltes es transmeten d'any en any. Encara que totes canvien tan de pressa com una ciutat, com el cor d'un mortal.

Joan Soler Amigó. El Periódico de Catalunya


dissabte, de desembre 22, 2007

Set mites de la medicina popular

La revista de l'Associació Britànica de Medicina aprofita l'inici de les vacances per ensucrar les seves pàgines -habitualment farcides de tecnicismes- amb reportatges d'interès popular. En una d'aquestes perles de la divulgació els professors Aaron Carroll i Rachel Vreeman desmunten set de les falses creences de la medicina d'estar per casa.

Primer mite: "Cal beure com a mínim vuit gots d'aigua al dia". El prestigiós nutricionista Frederick Stare va fer-ne un gra massa l'any 1945 quan va posar en marxa la creença que la nostra salut depèn de beure 2,5 litres d'aigua al dia. Cal ingerir líquids, és evident, però no fa falta arribar als vuit gots diaris ni dedicar-se monogràficament a l'aigua (també s'hi valen els sucs, la llet o el cafè, però l'estudi no parla del cava). Beure massa aigua pot provocar la intoxicació denominada hiponatrèmia.
Segon mite: "Fem servir només el 10% del cervell". Hi ha qui diu que el culpable d'aquesta falsedat és Albert Einstein. La neurologia moderna ha demostrat que no hi ha zones adormides al cervell.

Tercer mite: "El cabell i les ungles continuen creixent en els difunts durant tres dies". Una possible explicació d'aquesta falsedat és l'efecte visual que produeix la deshidratació de la pell. Els dits dels difunts s'aprimen, i les ungles, per contrast, sembla que són més llargues.

Quart mite: "Afaitar-se fa que els pèl creixi més ràpid i fort". El 1928 es van fer estudis per desmentir aquesta creença, que continua gravada en el subconscient social. Si la barba llarga és més suau, potser és perquè en el seu extrem està formada per pèl vell i gastat.
Cinquè mite: "Llegir amb poca llum malmet la vista". Pot cansar i causar somnolència, però llegir mig a les fosques no provoca miopia ni ceguesa.
Sisè mite: "Menjar gall d'indi provoca somnolència". Aquest punt està dedicat als nord-americans que s'atipen pel Dia d'Acció de Gràcies. Allò que fa venir la nyonya no és només el pobre i ressec aviram rostit.

Setè mite: "Fer servir el telèfon mòbil als hospitals altera el funcionament dels instruments mèdics". No hi ha cap demostració d'aquesta creença, també típicament nord-americana, i menys ara que els avions d'Air France comencen a permetre l'ús del mòbil.

Avui


Immersió de fe al Jordà

Un telepredicador atrau fidels d'arreu del món a les aigües del baptisme de Jesús

"Prepareu-vos, perquè d'aquí a uns minuts morireu. Jesús us crucificarà i us tornarà a la vida. A ell li va costar tres dies ressuscitar, vosaltres ho fareu en només tres segons. ¿Esteu preparats?", pregunta el predicador Benni Hinn a més d'un miler de fervents cristians que esperen per ser batejats al riu Jordà. La música de fons, un gospel farcit d'harmonies psicòtropes new age, irromp com una flamarada. Tots a una, els fidels aixequen les mans cap al cel i amb emoció desbordada responen: "¡Al·leluia!".
L'escena transcorre a la riba del riu Jordà, on Joan Baptista va batejar Jesús, segons s'explica a la Bíblia. El sol llueix generós. Salzes i pins es contorsionen sobre les aigües manses del riu, avui gairebé estàtiques, com congelades en la imatge d'un vell daguerreotip. L'excitació es palpa entre els centenars de pelegrins evangèlics, arribats de 35 països i vestits amb túniques blanques, que esperen pacientment el seu torn en una cua interminable.


Dejuni i pregàries
"He dejunat i he resat intensament per viure aquesta trobada cara a cara amb el Senyor que em canviarà la vida", explica Larry Murphrey, un texà d'uns 40 anys. Larry es defineix com un cristià devot que intenta viure complint els preceptes bíblics al peu de la lletra. És un cristià militant. Cada mes entrega un percentatge del seu sou a nou ministeris dedicats a evangelitzar la població de diferents països. A més a més, també finança programes per promoure la tornada dels jueus a la Terra Promesa, una condició indispensable, segons la creença de molts fonamentalistes evangèlics, perquè Jesús, el Messies, retorni a la terra.
L'hora del baptisme s'acosta. El sermó de Benni Hinn creix en octanatge. "Repetiu amb mi --invoca amb els braços oberts i amb l'aigua fins als genolls--: El pecat no té poder sobre mi, el pecat ha deixat de ser el meu mestre. Jesús, el fill de Déu, és ara el meu únic mestre". Hi ha alguna cosa còmica en el carismàtic i teatral Benni Hinn. No només l'aspecte de submarinista que li confereix el neoprè que porta sota la túnica. Més jocós és el deix àrab del seu accent i la paradoxa de veure un palestí batejant cristians sionistes al Jordà.


En avió privat
Hinn va néixer a Jafa (avui Israel), en el si d'una família àrab grecoortodoxa, per reconvertir-se més tard en telepredicador d'èxit, amb diversos programes a la televisió. En comptes de decantar-se pel vot de pobresa, va aixecar un imperi financer. Viu en una mansió de més de 2.000 m2, col.lecciona cotxes de luxe i viatja sempre en cinc estrelles. L'any passat va enviar una carta als seus acòlits demanant-los en nom de Déu una donació de 1.000 dòlars (uns 700 euros) per pagar-se un avió privat de 25 milions d'euros. L'única forma, va declarar, de poder complir amb el seu atapeït calendari.
Part dels fons els obté durant les seves "croades miraculoses", misses multitudinàries en què sana, segons els seus adeptes, els malalts. Un guia turístic israelià va assistir la vigília a una d'elles a Tiberíades i ara relata l'experiència amb escepticisme: "Un home li explica entre sanglots que fa 10 anys que no potr moure el braç. Hinn li diu 'Mira'm als ulls', el toca i un instant després l'individu aixeca el braç. ¡Al.leluia!".
El baptisme ha començat. Flanquejat pels seus guardaespatlles, Hinn submergeix, l'un rere l'altre, els caps dels pelegrins. "En el nom de Jesús", repeteix. De tant en tant es permet llicències humorístiques que remata amb sonores riallades: "¿Quants indonesis hi ha? Sembla com si tot Indonèsia s'estigués batejant". Alguns dels "nounats en Crist" surten de l'aigua en complet èxtasi. Una dona es desmaia; una altra plora; un home riu d'alegria, i un altre es recargola.
"Sento que Déu em toca", afirma Rodney Gunn, un sexagenari de Wisconsin, poc després de sortir de les aigües fredes del Jordà. Ha complert el seu somni: "Una nit vaig somiar una cosa molt profunda. Al despertar vaig saber que havia de venir a renéixer a Terra Santa".
Una dona negra amb el cabell mullat li assegura a la seva amiga: "Sento que porto Jesús a dins" i, tot seguit, fa una llepada a un gelat de xocolata. A la cara de tots hi ha alegria. Gairebé tanta felicitat com la que destil·la el riure de Benny Hinn, que ara arriba llunyà, filtrat pels altaveus, gairebé obscè.

Ricardo Mir de Francia, El Periódico de Catalunya


dimarts, de desembre 18, 2007

El Gabinet nipó no creu en la existència d’ovnis

El Gabinet de ministres del Japó, en una declaració especial, no ha confirmat l’aparició d'ovnis (objectes voladors no identificats) sobre el territori del Japó. Ho ha fet en resposta a la sol·licitud del diputat Takaharu Yamane, del partit democràtic, qui el dimarts inesperadament va inquirir per què el Govern no verifica la informació sobre els ovnis.
El parlamentari va dir que aquesta informació interessa a l’opinió pública, per la qual cosa no se la pot menysprear-la. Segons ell, el Govern ha de "realitzar els respectius estudis, a fi de satisfer la demanda de la població i mantenir l’ordre públic".
Com a resposta a això, el Gabinet de ministres ha assenyalat que la "existència d'ovnis no es pot confirmar".
"Caces de la Força Aèria del país regularment emprenen vols a fi d’interceptar objectes que poden presentar perill, en trobar-se a l’espai aeri del país", s’assenyala en la declaració. "Però sempre es descobreix que són bandades d’aus o altres objectes naturals, i quant als ovnis, els que suposadament arriben de l’espai, no es coneix ni un exemple d’això", afirma el Govern.
De la declaració es desprèn que el Govern del Japó no realitza cap investigació en aquesta matèria ni elabora guions per a procedir per si en el Japó apareix un OVNI.
Paral·lelament, el secretari general del Gabinet de ministres del Japó, Nobutaka Machimira, va manifestar, a títol personal, que ell en persona creu en l’existència d’ovnis i que li agradaria que el Govern rebés amb major freqüència tals requeriments.

Agències


dimarts, de desembre 04, 2007

La Biblioteca Arús de Barcelona rep més de 2.000 documents sobre la maçoneria a l'exili després de la Guerra Civil

L'alcalde de Barcelona, Jordi Hereu, actuant com a president del Patronat de la Biblioteca Arús, ha rebut aquest dimarts més de 2.000 documents utilitzats pels investigadors Xavier Casinos i Josep Brunet en l'elaboració del seu llibre 'Franco contra los Masones'.
En concret, són sobretot transcripcions de les reunions que els membres de l'Associació Maçònica Internacional feien a Lisboa entre el 1942 i el 1946, i que van ser filtrats als serveis secrets de Franco per la dona d'un dels membres d'aquesta entitat, que feia d'espia.

Avui


This page is powered by Blogger. Isn't yours?