<$BlogRSDUrl$>

dissabte, de desembre 29, 2007

Les velles supersticions reviuen el dia 31 de desembre per obtenir sempre salut, diners i amor


Dilluns que ve més d'un o d'una es descobrirà a si mateix lluint un apassionat tanga vermell; potser algú sortirà de casa amb una maleta buida i seran moltíssims els que intentaran menjar-se, mentre van sonant les campanades, els 12 grans de raïm de la sort. No sabran gaire bé ni per què ni com ni quan van incorporar aquests costums que estan fora de tota lògica humana i que, en molts casos, apel.len a l'atzar i són fruit de supersticions, això sí, molt humanes. La nit del 31 de desembre surten del barret de copa de la història nombroses maneres que volen ajudar el destí perquè porti el que es vol i allunyi el que ens disgusta.
La història ofereix explicació per a alguns d'aquests estranys costums. Altres han arribat amb la globalització, els viatges, les migracions i internet. Al final, cadascú s'acull a un o altre costum o superstició per estrafolari que pugui ser, depenent dels seus interessos i amb la falca "per si de cas" a la boca.
Va ser Juli Cèsar, l'any 47 aC, qui, seguint les indicacions d'un famós matemàtic alexandrí, va reestructurar el calendari i va instaurar l'1 de gener com el moment de començar un nou any en lloc del 25 de març. El déu bifront Janus suplantava en funcions Martius i l'any passava a tenir dos períodes de sis mesos, de gener a juny (solstici d'estiu) i de juny a desembre (solstici d'hivern).

El déu dels començaments

Janus, en llatí porta, era el déu dels començaments i el de les dues cares. Un vell barbut amb una vara a la mà mirava cap enrere mentre, de l'altre costat, un jove dirigia la seva mirada cap endavant amb una clau a la mà. La seva imatge és tota una al·legoria de com el que és vell es deixa endarrere i es dóna pas al que és jove, el que és nou.
El poeta Ovidi narra a Fastos els regals i els desitjos que es feien els romans per rebre el nou any. No són tan diferents dels d'ara. Janus contesta les preguntes d'Ovidi i li explica que les figues, la mel i les panses que s'oferien els romans eren perquè el nou any que començava fos dolç. Sobre les monedes amb què també s'obsequiaven els romans, Ovidi posa en boca de Janus una resposta irònica i molt actual: "¡Que poc que coneixes el teu segle quan creus que la mel resulta més dolça que una moneda que es rep!".
L'ànsia romana de deixar enrere el passat i l'anhel que l'any jove sigui més "dolç" i porti més fortuna que l'anterior continua sent molt vigent avui dia. "Any nou, vida nova", és una de les frases més pronunciades durant la nit de Cap d'Any, juntament amb la llista dels propòsits d'esmena. A l'estil dels romans, un bon sopar --alguns, en família, i d'altres, amb amics-- i el ball són l'únic que tenen en comú la nit de Cap d'Any de tots els països on se celebra el 31 de desembre.
Sens dubte, menjar-se els 12 grans de raïm al so de les campanades és la tradició més popular de la nit de Cap d'Any a Espanya. No hi ha campanar on no es congreguin persones amb ganes de festa i amb 12 grans de raïm, es diu de la sort, a la mà. Al ritme de la campanades, s'han de formular 12 propòsits o desitjos, al mateix temps que es mengen els grans.
Aquesta tradició que sembla tan arrelada a Espanya té menys d'un segle. El 1909, uns viticultors, es diu que alacantins, es van inventar aquest ritual per treure's de sobre un excedent de raïm. Ho van aconseguir i els espanyols veuen acabar l'any i començar el següent fent esforços per no ennuegar-se amb un gra de raïm díscol.
És clar que aquest no és l'únic amulet a què els espanyols s'encomanen per tenir salut, diners i amor en l'any que comença. Alguns posen un anell d'or a la copa amb la qual brindaran per l'arribada del nou any.
Diuen els que hi creuen que això els portarà fortuna, però que no s'ha de treure l'or de la copa fins després de beure i d'abraçar els presents al sopar. N'hi ha més. Si es col.loca l'aliança de casament a la copa de la parella, la durada i l'estabilitat del matrimoni està garantida per un any. En alguns països de Llatinoamèrica es rep l'any amb les finestres totalment obertes. L'objectiu és que surtin fora totes les coses dolentes de l'any que se'n va i rebre les coses bones del que ve. A Espanya, malgrat la temperatura, alguns han incorporat aquesta tradició i hi han sumat abocar un got d'aigua per la finestra per fer fugir mals auguris, tal com es fa al Perú.
Aquí no s'arriba a l'extrem dels napolitans, que llancen mobles, roba i efectes vells per la finestra. Aquesta tradició ha fet que ningú pugui sortir al carrer abans de les dues de la matinada i que la policia buidi de cotxes els carrers. Aquí alguns fan un llistat amb totes les coses dolentes o amb els disgustos que han viscut durant l'any i que no volen que es repeteixin durant l'any que ve. La llista s'acostuma a cremar uns minuts abans que comencin les campanades. Les coses velles es queden a l'any que se'n va i les bones intencions i els desitjos acompanyen el principi de l'any que ve.
Això encara no s'ha vist pels carrers de Barcelona, però els colombians fan un ninot amb roba vella i l'omplen de pólvora. En diuen l'Any Vell i el cremen aquella nit. El vell Janus es queda enrere mentre que el jove Janus està disposat a afrontar tot el que és nou. Una altra tradició importada de Llatinoamèrica és la que fan les persones amb ànima de viatger. A Mèxic i a Veneçuela hi ha el costum que la nit del 31 algunes persones donin una o diverses voltes al carrer arrossegant una maleta buida. Amb aquest ritual s'asseguren que viatjaran molt durant l'any que està a punt de començar.
N'hi havia prou de fer una passejada divendres pel centre de Barcelona per adonar-se que la roba interior vermella, tant per a ells com per a elles, ha colonitzat tots els aparadors. L'origen d'aquesta tradició és difícil de verificar. Els espanyols ho atribueixen als italians, i aquests, al seu torn, al reclam comercial dels nord-americans. Alguns remunten l'origen d'aquest costum a l'edat mitjana.
El vermell era un color prohibit per l'Església, ja que es considerava un símbol del diable. Tot i així, el vermell era per al poble un símbol de sang i també de vida. Amb el solstici d'hivern i el naixement de la nova llum, el poble transgredia la prohibició i es posava alguna cosa vermella com a senyal de bona sort i de l'inici de la vida. Però no hi havia cap més remei que posar-s'ho en algun lloc ben amagat i fora de l'abast de mirades reprovatòries que podien significar una condemna per heretgia.
També d'Itàlia ve el costum de menjar un petit plat de llenties una mica abans de la mitjanit. Aquesta tradició es remunta als romans. Aquests, a més a més de dolços i diners, també s'obsequiaven amb llenties, ja que es deia que això propiciava la prosperitat econòmica.
Molts són els que no entenen una nit de Cap d'Any sense coets, petards i traques. El costum també prové de l'edat mitjana quan, durant el 31 de desembre, s'utilitzaven per despertar les llavors hivernals i també per allunyar els dimonis.
A Catalunya, el 31 de desembre és el dia de l'any en què més poder tenen les bruixes. Durant dècades, els pagesos feien creus a les cendres de les xemeneies per protegir-se de l'arribada de les bruixes a casa seva. Avui dia, aquest costum ha desaparegut. Algunes tradicions es perden i altres es van acomodant sense que ningú sàpiga gaire bé d'on vénen. Una variant de la tradició de la roba interior és la que afirma que qui es posa la roba interior al revés tindrà molta roba durant l'any nou. Una altra: que la roba ha de ser groga. En lloc de llenties per atraure diners, alguns es col·loquen unes monedes a les sabates o reben l'any amb diners a la mà.
Minuts després de la mitjanit, a moltes ciutats d'Espanya alguns es dediquen a tocar el clàxon pels carrers, igual que fan els parisencs a l'avinguda dels Camps Elisis quan milers de conductors assenyalen l'entrada de l'any amb el soroll del clàxon.

Dia de prediccions

La nit de Cap d'Any és el dia de sant Silvestre, com a commemoració de la mort del papa Silvestre I, el 335 d.C. Aquest Papa va fer aprovar a l'emperador Constantí una sèrie de lleis que prohibien els endevins i els jocs. Es veu que la prohibició no va tenir gaire efecte entre la plebs i van guanyar els costums pagans. El 31 de desembre és el dia ideal per a les prediccions.
Els pescadors saben quin tipus de peix serà el més abundant durant l'any nou pels senyals que els envia el Mediterrani aquell dia. Ningú sap qui ho diu però es diu (en qüestió de prediccions sol passar) que es pot esbrinar com serà l'any nou tirant enlaire una sabata el matí del dia d'Any Nou. Si cau cap amunt, significa bona sort; de costat, regular, i cap avall, mala sort. Per descomptat dins del barret de copa del 31 també hi ha les tradicions made in família. Gairebé totes en tenen una. Ningú sap gaire bé com va néixer, però es repeteix generació rere generació. ¿Quina és la seva?

Catalina Gayà, El Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?