<$BlogRSDUrl$>

divendres, de desembre 28, 2007

Les llufes invisibles

Els últims dies de l'any, aquests éssers volten per l'aire, silenciosos i entremaliats

Avui és el dia de les innocentades. O era, ja que ara cada dia ens en poden penjar alguna. L'escriptor Quim Monzó ja ho deia fa uns anys: "Eren temps en què l'educació i el respecte eren valors tangibles, i saltar-se'ls una vegada a l'any era tota una notícia. Però avui, ¿quin al·licient pot tenir penjar la llufa a algú?"
Però, ¿què és una llufa? Una pista: tothom ho sap. En el vocabulari popular català és una ventositat, un pet silenciós, clandestí. Com fer llufa indica fluixesa o inconsistència, o que alguna cosa falla: una bomba o un petard que no explota, alguna cosa que s'ensorra... Una altra pista: a l'antiga Grècia, els dimonis o esperits dels possessos eren anomenats pnèumata, éssers d'aire, invisibles, com les fades o els follets; i en la mitologia tradicional catalana, una llufa és un esperit eteri, com el vent o l'alè.
Víctor Català, en la seva novel·la Solitud, ens diu bastant clar de quins éssers es tracta: "Tornaven corriol amunt, i els lladrucs del Mussol eren contestats, com el vespre abans, per les veus de les muntanyes. La Mila digué somrient:

--Ahir vespre me donà un esglai, aquesta fressa...!

--Pot éssere sabeu pas què és?

--En Maties parlà de les llufes... però què són les llufes?

--Les encantades, dona! Ja vos ho explicaré jo, quan tinguem lleure, per què fan les llufes aqueixa comedia d'escarnir tot lo que sentin...".

Les llufes són, doncs, aquests éssers invisibles que provoquen els ecos enganyosos que ressonen a les cavitats de les muntanyes. En altres llocs les anomenen encantades de vent i de fum. O dones de fum, igual com també existeixen les dones d'aigua.
Són éssers sobrenaturals, bellíssimes però molt sentides: agraïdes a qui les tracta bé, esquives a qui els vol mal. Segons una llegenda, les llufes s'havien allotjat al castell de Pals, i un bon dia, en un rampell, un pagès empordanès va exclamar: "¡Maleïdes llufes!" Des d'aleshores, cada nit, les llufes li tombaven els sacs del graner, quan dormia li estiraven la manta, li esvalotaven tot. Fins que es va adonar que les havia insultat: va córrer a beneir-les i la tranquil.litat va tornar a regnar a casa seva.
S'ha de destacar que a tot arreu es dóna aquesta consciència de certs esperits d'aire que espien al nostre voltant. La típica advertència de "no ho diguis gaire alt" quan algú constata una situació favorable --bon temps, possible èxit-- per por que algun follet o llufa ho espatlli, pot ser un indici.
Segons una antiga creença, els últims dies de l'any, les llufes ronden per l'aire, silencioses i entremaliades, es pengen de la gent massa càndida, i se'n riuen, xiuxiuejant a l'orella, escarnint. Per això una de les innocentades més habituals sigui penjar-los a l'esquena petits ninots de paper, que antigament eren draps, fulles de col, pells de conill...
Tal dia com avui, les llufes es confonen amb les ànimes innocents de les criatures que, segons la llegenda bíblica, el malvat rei Herodes va manar degollar.

Joan Soler Amigó, El Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?