<$BlogRSDUrl$>

diumenge, de desembre 23, 2007

La llar i la màgia del tió

El costum d'encendre el tronc commemora l'arribada del Sol Nou

Ho vaig sentir ahir quan passejava pel Portal de l'Àngel de Barcelona:
--"Fixa't, han tirat a terra aquell cine que hi havia..."
--"Segur que hi faran pisos. O una botiga. O un cafè...".
El mateix Baudelaire se'n dolia: "París canvia més de pressa que el cor d'un mortal". Les ciutats són com les tradicions: Barcelona és sempre Barcelona però no és igual que fa dos anys.
Les tradicions són aquest continu adaptar-se als temps. El ritu del tió, per exemple: "tota la vida s'ha fet"; encara que té poc a veure amb la descripció que va fer Frederic Mistral als Memòri e raconte del segle XIX. Aquell dia els pagesos desenganxaven abans per posar "el tronc al foc" a casa seva. I alguna vegada algun parent compareixia i ens deia: "¡Bones fetes, cosins! ¡Vinc a posar el tronc al foc amb vosaltres!". Junts anàvem alegrement a buscar el tronc de Nadal, que havia de ser d'un arbre fruiter.
A la masia, li fèiem donar tres voltes a la cuina, i en l'última, davant de la llar de foc, el meu pare hi abocava a sobre, amb solemnitat, un got de vi bullit, exclamant: "¡Alegria, alegria! Amb la nit de Nadal ens va tot bé. Déu ens permeti veure-ho l'any vinent. I si no som més, tant de bo no siguem menys". Llavors tots cridàvem: "¡Alegria!". I posàvem el tronc entre els còdols de la llar de foc i, a l'espetegar la primera flama, deia el meu pare senyant-se: "¡Broti el foc, cremi el tronc!"
Aquest tronc agafa a cada lloc un nom diferent: en l'àmbit català és el tió, però a Taüll és la tronca de Nadal; a la Ribagorça, la rabassa; el conco del foc al Pallars i la soca de Nadau a la Vall d'Aran.
Al País Basc agafa forma en el personatge de l'Olentzero, mentre que a Andalusia és el tronc de Nit de Nadal. A la Provença l'anomenen lou cachofio; a França, le tréfoir, i a l'alemanya Westfàlia, der Christbrand... També es va venerar a Flandes, a Anglaterra i als pobles eslaus.
A Catalunya encara es conserva, però ¡de quina manera! Infantilitzat, banalitzat, malvenut a la fira de Santa Llúcia amb una ridícula barretina i un somriure pintat... Caga regals al so del "Tió, caga torró! Si no en vols cagar, et donaré un cop de bastó!". Aquell costum de la Catalunya rural i muntanyenca va arribar a Barcelona amb les migracions que van tenir lloc els segles XVIII i XIX.
El tió centrava el ritual del Foc Nou, la festa solsticial. La casa en ombres i la llar de foc apagada. Després de beneir-lo, es col·locava solemnement a la llar de foc i s'encenia. Prop del foc, la taula de la nit de Nadal coberta amb unes estovalles de fil. A sobre de les estovalles el pa nou, pastat amb la farina de la primera garba de la sega anterior; i el vi nou de la verema recent. Es posava el Temps a zero i el Món, la Vida començava: era la litúrgia de Sol Nou.
Unes tradicions s'obliden, altres s'inventen. O s'importen i s'incorporen a les pròpies. Moltes es transmeten d'any en any. Encara que totes canvien tan de pressa com una ciutat, com el cor d'un mortal.

Joan Soler Amigó. El Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?