Xenologia

La llar i la màgia del tió

El costum d'encendre el tronc commemora l'arribada del Sol Nou

Ho vaig sentir ahir quan passejava pel Portal de l'Àngel de Barcelona:
--"Fixa't, han tirat a terra aquell cine que hi havia..."
--"Segur que hi faran pisos. O una botiga. O un cafè...".
El mateix Baudelaire se'n dolia: "París canvia més de pressa que el cor d'un mortal". Les ciutats són com les tradicions: Barcelona és sempre Barcelona però no és igual que fa dos anys.
Les tradicions són aquest continu adaptar-se als temps. El ritu del tió, per exemple: "tota la vida s'ha fet"; encara que té poc a veure amb la descripció que va fer Frederic Mistral als Memòri e raconte del segle XIX. Aquell dia els pagesos desenganxaven abans per posar "el tronc al foc" a casa seva. I alguna vegada algun parent compareixia i ens deia: "¡Bones fetes, cosins! ¡Vinc a posar el tronc al foc amb vosaltres!". Junts anàvem alegrement a buscar el tronc de Nadal, que havia de ser d'un arbre fruiter.
A la masia, li fèiem donar tres voltes a la cuina, i en l'última, davant de la llar de foc, el meu pare hi abocava a sobre, amb solemnitat, un got de vi bullit, exclamant: "¡Alegria, alegria! Amb la nit de Nadal ens va tot bé. Déu ens permeti veure-ho l'any vinent. I si no som més, tant de bo no siguem menys". Llavors tots cridàvem: "¡Alegria!". I posàvem el tronc entre els còdols de la llar de foc i, a l'espetegar la primera flama, deia el meu pare senyant-se: "¡Broti el foc, cremi el tronc!"
Aquest tronc agafa a cada lloc un nom diferent: en l'àmbit català és el tió, però a Taüll és la tronca de Nadal; a la Ribagorça, la rabassa; el conco del foc al Pallars i la soca de Nadau a la Vall d'Aran.
Al País Basc agafa forma en el personatge de l'Olentzero, mentre que a Andalusia és el tronc de Nit de Nadal. A la Provença l'anomenen lou cachofio; a França, le tréfoir, i a l'alemanya Westfàlia, der Christbrand... També es va venerar a Flandes, a Anglaterra i als pobles eslaus.
A Catalunya encara es conserva, però ¡de quina manera! Infantilitzat, banalitzat, malvenut a la fira de Santa Llúcia amb una ridícula barretina i un somriure pintat... Caga regals al so del "Tió, caga torró! Si no en vols cagar, et donaré un cop de bastó!". Aquell costum de la Catalunya rural i muntanyenca va arribar a Barcelona amb les migracions que van tenir lloc els segles XVIII i XIX.
El tió centrava el ritual del Foc Nou, la festa solsticial. La casa en ombres i la llar de foc apagada. Després de beneir-lo, es col·locava solemnement a la llar de foc i s'encenia. Prop del foc, la taula de la nit de Nadal coberta amb unes estovalles de fil. A sobre de les estovalles el pa nou, pastat amb la farina de la primera garba de la sega anterior; i el vi nou de la verema recent. Es posava el Temps a zero i el Món, la Vida començava: era la litúrgia de Sol Nou.
Unes tradicions s'obliden, altres s'inventen. O s'importen i s'incorporen a les pròpies. Moltes es transmeten d'any en any. Encara que totes canvien tan de pressa com una ciutat, com el cor d'un mortal.

Joan Soler Amigó. El Periódico de Catalunya