<$BlogRSDUrl$>

divendres, de febrer 02, 2007

El decret de teràpies naturals

El Govern de la Generalitat de Catalunya va aprovar en la darrera reunió un decret en el qual es regulen les condicions per a l'exercici de determinades teràpies naturals. En el decret es defineixen aquestes teràpies, s'estableixen uns requisits per a aquestes activitats, es fixa qui les pot practicar i es determinen uns registres i uns controls. Sembla raonable que, en l'exercici de les competències que té el Govern, es dictin unes normes per establir un marc per a unes activitats a les quals acut un nombre creixent de persones, com el preàmbul del decret reconeix. El dilema que es presenta és, d'una banda, reconèixer el dret de qualsevol ciutadà a decidir el que vol fer amb la seva salut, i, d'altra banda, la confusió que es pot crear al reconèixer unes pràctiques amb una base científica que encara està per demostrar.
La justificació d'una regulació d'aquest tipus es pot buscar en la necessitat d'assegurar uns mínims als seus possibles usuaris. De fet, la conselleria cita dades segons les quals un percentatge important de pacients crònics (un 67%, segons el Col·legi de Farmacèutics) utilitza alguna d'aquestes teràpies, en què troba un consol que potser no li dóna la medicina. També hi ha una demanda dels que les practiquen perquè siguin reconeguts dins de la seva especialitat, i per a l'Administració és útil regular unes pràctiques que fan que un nombre de possibles pacients no acudeixin als centres de salut pública, que ja estan prou saturats.
Un altre dels aspectes que sembla que es volen tenir en compte és la situació d'Europa. Aquest aspecte serà complex, perquè les tradicions són molt diferents en els diferents països. Hi ha llocs, com França, on l'homeopatia està molt estesa i l'acupuntura, acceptada, però perquè són pràctiques incloses en l'àmbit de la medicina i practicades per metges. A Alemanya hi ha una llarga tradició de practicants no metges, mentre que en la tradició anglosaxona es deixa llibertat a qualsevol pràctica mentre no es pretengui actuar com a metge. No és clar que la solució proposada a Catalunya pogués ser acceptada en altres països, i el seu desenvolupament no serà gens fàcil: les teràpies que es descriuen són unes concretes, definides amb uns conceptes bastant confusos.
Al preàmbul i a l'articulat del decret s'hi estableix un nombre de pràctiques basades, segons es diu, en "l'existència de diferents maneres d'entendre la persona, el diagnòstic, la malaltia i el tractament, relacionades amb la tradició de les diferents cultures". Com a conseqüència d'aquestes diferències sembla que sigui necessari definir dues medicines: una d'oficial, convencional o al·lopàtica, i una altra basada en les anomenades teràpies naturals. La dificultat està que la medicina, amb adjectius o sense, aplica qualsevol pràctica que estigui recolzada per unes dades i una experiència contrastades. No hi ha dubte que el personal sanitari utilitzarà qualsevol procediment que estigui al seu abast si realment creu que és el més convenient per al pacient i si té unes garanties d'utilitat per a ell. Pràctiques com l'homeopatia han estat reiteradament sotmeses a escrutini sobre la seva eficàcia amb uns resultats sistemàticament negatius.
La medicina tradicional xinesa està al seu país en un procés d'identificació amb aquelles pràctiques en què es pot reconèixer una eficàcia terapèutica que permet utilitzar-les i exportar-les amb una certa base. Per tant, no hi ha una medicina oficial i una d'alternativa, sinó un conjunt de pràctiques destinades a prevenir, diagnosticar i restablir el nostre estat de salut les quals anomenem medicina. De fet, voldríem que la nostra medicina progressés cada cop més en la identificació dels fàrmacs realment eficaços i de les pràctiques que disposen de l'evidència de ser els millors tractaments possibles. Si és així, ens podem preguntar quina funció ocupen en el nostre sistema de salut unes pràctiques que no tenen aquests requeriments.
El Comité de Bioètica de Catalunya va publicar el 2002 unes recomanacions sobre els aspectes relacionats amb les teràpies no convencionals. En aquestes s'hi destaca la necessitat d'harmonitzar la formació amb el que es fa a Europa, es demana que s'ofereixi als individus la informació sobre el risc directe o indirecte que tenen aquestes pràctiques i es proposa una autoregulació de les pràctiques a través d'un codi d'ètica o conducta, amb el compromís formal de no interferir en la pràctica mèdica, "sobretot pel que fa a retardar l'accés dels pacients a un diagnòstic i a un tractament precoços".
De fet, aquest és un punt en el qual el decret passa molt per sobre. A les nostres societats democràtiques, l'autonomia de les persones per escollir un tipus de pràctica que creu que li serà beneficiosa per a la seva salut és respectada en tots els casos. Però també volem que les autoritats que escollim vetllin perquè la decisió personal es prengui sobre la base d'una informació completa i rigorosa. Si una pràctica ofereix la curació d'alguna malaltia, aquesta ha d'estar recolzada en dades contrastades i, sobretot, no ha d'allunyar els pacients d'aquells procediments que han demostrat la seva eficàcia, siguin convencionals o com es vulgui que en diem.

Pere Puigdomènech, Membre del Grup Europeu d'Ètica de les Ciències i les Noves Tecnologies. El Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?