<$BlogRSDUrl$>

dimarts, de febrer 28, 2006

Dan Brown acusat de plagi per dos especuladors esotèrics

Els jutges britànics hauran de resoldre un dels enigmes d'El codi Da Vinci. El Tribunal Superior de Londres decideix des d'ahir si l'autor del famós best seller internacional va copiar la trama del relat de dos historiadors establerts a Anglaterra.

Michael Baigent i Richard Leigh acusen el novel·lista nord-americà Dan Brown d'haver plagiat el seu assaig The holy blood, and the holy grail. (La sang santa i el sant grial), datat del 1982. La querella per haver-se apropiat "tota l'arquitectura" de la seva investigació va dirigida contra l'editorial britànica Random House, que també ha publicat l'obra dels suposats plagiats. El llibre de Baigent i Leigh desenvolupa la teoria que Jesús es va casar amb Maria Magdalena i junts van tenir un fill. Aquesta és exactament la tesi central de què se serveix Brown a El codi Da Vinci, llibre amb què s'ha fet multimilionari gràcies als 40 milions d'exemplars venuts a tot el món en 44 idiomes, des de la seva primera publicació l'any 2003.

Tres setmanes

L'escriptor, vestit amb un suèter negre de coll alt i una americana de quadres, es va presentar al tribunal de Londres, on va començar la vista que haurà de durar unes tres setmanes. L'advocat de l'acusació, Jonathan James, va acusar Brown d'haver-se "apropiat" l'argument central desenvolupat pels seus dos clients. Segons el lletrat aquesta apropiació indeguda "infringeix els drets de copyright" dels seus clients al Regne Unit. Henry Lincoln, un tercer estudiós que va participar en el llibre --les investigacions van durar 10 anys-- no s'ha unit a la demanda per problemes de salut.

Brown sempre ha admès que coneixia l'assaig i l'esmenta en la seva novel.la. A més a més, va batejar un dels seus protagonistes, Sir Leigh Teabing, amb un nom que és un anagrama dels dos litigadors. Però no només l'argument és semblant, alguns dels llocs assenyalats en el relat també coincideixen amb l'obra dels dos especialistes.

L'editorial Ramdom House, propietat del grup de mitjans de comunicació alemanys Bertelsmann, rebutja la reclamació, que considera "sense fonament", ja que en la seva opinió no hi ha el copyright per a idees o per teories històriques. En conseqüència, esperen poder "guanyar el cas".

La querella no és la primera de plagi a què Brown, de 41 anys, s'ha hagut d'enfrontar. El mes d'agost passat va guanyar als Estats Units un procés contra un altre escriptor, Lewis Perdue, que al·legava que a El codi Da Vinci hi havia elements agafats de dues de les seves novel·les, La filla de Déu i El llegat Da Vinci. A més de reclamar una compensació de 126 milions d'euros, Perdue va exigir el bloqueig de la pel·lícula basada en la novel·la de Brown i protagonitzada per Tom Hanks, Audrey Tautou i Jean Reno. L'estrena del film està prevista per al maig. La pel·lícula, amb un elevat pressupost, obrirà el pròxim Festival de Cannes el 17 de maig.

Una sentència desfavorable contra Brown podria fer endarrerir l'estrena de la cinta a Anglaterra.

Begoña Arce, El Periòdico de Catalunya


diumenge, de febrer 26, 2006

Immolat un nen a l'estat indi D'Uttar Pradesh

Nova Delhi,. En l'estat d'Uttar Pradesh de l'Índia arrestaren a una dona i dos dels seus fills per haver immolat un nen, informa el canal de televisió NDTV.

El cos de l’infant desaparegut amb empremtes d'un assassinat ritual fou trobat a la casa d'una veïna de l'aldea on ell visqué. Pressionada per la multitud enfurida, ella reconegué que l'havia matat seguint uns auguris rebuts durant el son i les indicacions d'un bruixot local.

El germà de la dona es troba a la presó per haver comès un crim anàleg.

Agència Novosti


El dimecres primer de març France 5 emet un programa sobre extraterrestres a les 21 hores

Dins de la sèrie SUPERCIÈNCIA s’emet un documental de 50' de l’any 2005 produït per Pionner Produccions i amb realització de Tom Stubberfield. Que du per títol “Trobades extraterrestres”.

El planeta Terra és l'únic conegut per protegir una forma de vida. Tanmateix, cada any, especialment als EUA, nombrosos testimonis parlen objectes volants no identificats. Què hi ha vertaderament? El nostre univers, vell de 14.000 milions d'anys, pot tenir altres formes de vida? Científics i periodistes fan avui balanç per saber-ne més. Si aquests llocs a existeixen vertaderament a l'univers, quines són les conseqüències sobre el nostre planeta?

France 5



L’actriu de la sèrie Mèdium creu amb el rotllo paranormal

Després de dos anys lluny de les càmeres, l'actriu ha tornat amb 'Medium', sèrie amb què ha guanyat un Emmy

Es va fer famosa per interpretar dones immadures, turmentades, problemàtiques i sexualment provocadores al cine, però Patricia Arquette ha passat a la televisió amb Medium, sèrie en què encarna Allison DuBois, mare, esposa i vident. Un personatge basat en una vident real.

--¿Què la va fer saltar a la televisió?

--Per començar, la dificultat de trobar papers interessants al cine: els millors van a parar a actrius que estan als 20 o als 50. Les de 30 i 40 estem en uns autèntics llimbs. La televisió, però, sembla omplir aquest buit. Durant els dos anys que vaig estar criant la meva filla els papers que m'oferien eren horribles. Fins que un dia el meu agent em va parlar d'aquest paper, pensant-se que mai m'interessaria treballar a la televisió. Però, després de llegir-me'l, vaig decidir acceptar el desafiament.

--¿Ha notat el canvi de mitjà? --No gaire. Tot i que la televisió et dóna més popularitat, perquè són més persones les que veuen la feina que fas, passo bastant desapercebuda. Però els que em reconeixen solen ser gent que admira el meu treball i són molt respectuosos amb mi.

--¿Què l'atrau del personatge?
--Sempre m'ha interessat el tema de la telepatia i la comunicació amb el més enllà. A més, m'interessen les contradiccions d'Allison: és una mare dedicada de ple a la seva família, a cuidar els seus fills i procurar-los un ambient de benestar tot i saber que viuen en un món grotesc i ple de perills.

--¿Què ha après d'aquest món dels vidents a través de la sèrie?

--Que és un procés molt complex i diferent del que em pensava. Al principi, era una mica escèptica, després vaig saber que la policia fa molt de temps que treballa amb vidents, sobretot en cas de desaparicions de nens, que després troben morts. Vaig pensar que si la policia confia en aquestes persones ha de ser per alguna cosa.

--El seu personatge existeix. ¿Com és la seva relació amb ella?

--Allison m'ha ajudat molt a entendre la seva feina. Per començar, em va explicar molt bé quin és el seu mètode. Ella s'introdueix de ple en la ment del criminal, sent aquell instint horrible que tenen per assassinar o cometre una acció terrible, i a través d'aquell contacte sap què farà. Una altra cosa que m'ha ajudat a creure en ella és que la seva reputació ha sigut examinada per diferents universitats dels EUA i el resultat ha sigut sorprenentment positiu. Si la policia i el món acadèmic reconeixen el seu talent i habilitat, ¿per què no ho havia de fer jo?

--¿Li resulta difícil ficar-se en situacions emocionals tan intenses com les que experimenta Allison?
--Amb l'edat, interpretar em resulta cada vegada més dur. Quan era més jove, podia encarnar qualsevol paper per difícil que fos, tant físicament com emocionalment, i a l'acabar el rodatge oblidar-me del personatge. Però ara, quan llegeixo un paper que és devastador, em fa por ficar-m'hi perquè sé que m'afectarà; però d'altra banda és una molt bona teràpia, se n'aprèn molt de les experiències dels altres, és el que té de bo aquesta professió. L'actuació és explicar històries i mirar de commoure el públic, fer que s'identifiqui amb aquelles emocions, és un art curatiu, em sembla a mi.

--¿Què faria si fos vident? --No m'agradaria. Pel que he vist, puc dir que pateixen moltíssim, ha de ser terrible i molt dolorós això de sentir tota aquella mala energia que transmeten certes persones.



Paz Mata. El Periódico de Catalunya


divendres, de febrer 24, 2006

Les nines per a fer vudú triomfen entre els joves a Xangai

Xangai (La Xina).- Les nines per a fer vudú s'han convertit en un dels articles amb més èxit entre els joves de la ciutat oriental de Xangai, que les utilitzen per a aprovar els exàmens, perdre pes o tirar el mal d'ull als seus enemics.

Segons informa aquest divendres la premsa local, les nines, fabricades artesanament i importades de Tailàndia, es venen a 5 dòlars amb els lemes: "Fer el mal d'ull als enemics" o "portar sort al propietari i els seus amics".

"Per exemple, aquest model anomenat daimo terminal és la més poderosa. Pot fer que el teu pitjor enemic sigui infeliç durant molt de temps", explicà Iang Min, propietari d'una de les botigues on es poden trobar aquests productes.

La cada vegada més popular nina està trenada en cànem i té un cor de tela cosit a l'altura del pit, en el que s'han de clavar les agulles per a efectuar l'encanteri.

"No puc garantir els seus efectes. Però creure en elles, portarà segurament canvis en la teva vida", manifestà Iang.

Els psicòlegs, no obstant, han advertit dels riscs d'aquesta nova "joguina" ja que s'utilitza com un "mètode equivocat" per a alleujar la pressió de la vida a la ciutat.

Agència EFE


Dos 'bruixots' estafen 5.000 € a una dona a Ciutat

PALMA.- Dos suposats bruixots guineans aconseguiren estafar més de 5.000 Euros a una dona. Els suposats conjurs havien de produir algun tipus efecte.

La primera visita a un domicili del carrer Francesc Martí Mora li costà a la víctima de l'estafa la quantitat de 350 euros. Els estafadors africans convenceren la dona que havien de practicar un conjur perquè els seus desigs es fessin realitat. El capital inicial per a poder portar a la pràctica el conjur ascendia a 5.000 Euros.

Un total de 4.000 Euros estaven destinats a comprar un amulet i una botella. Després, els 1.000 Euros restants estaven destinats a adquirir un líquid suposadament especial. Tot això embolicat en un plàstic.

No obstant, la dona s'adonà que havia sigut víctima d'un engany. Agents del Cos Nacional de Policia detingueren per estafa els guineans Lansana M., de 26 anys, i Dembo M., de 21 anys. Ambdós es trobaven sense papers en Palma, els havien falsificat.

El Dia de Baleares


dimecres, de febrer 22, 2006

El Suprem dels Estats Units permet l'ús d'un té al·lucinogen

Washington.- Els seguidors nord-americans d'una religió procedent de a Brasil poden importar i utilitzar en les seves cerimònies un té al·lucinogen, segons decidí el dimarts per unanimitat el Tribunal Suprema, en un cas que enfrontava a la llibertat de religió amb les lleis federals.

La resolució, el primer sobre llibertat religiosa que escriu el president del tribunal, John Roberts, rebutjà els intents del Govern dels Estats Units per detenir la importació i l'ús del té d'hoasca per un grup de seguidors del culte religiós a Nou Mèxic.

El Suprem mantingué una resolució d'un tribunal d'apel·lació, que dictaminà que el Govern ha de permetre l'ús del té d’hoasca com a part d'una pràctica espiritual del culte anomenat O Centre Espirita Beneficiente Uniao do Vegetal a causa de la llei de llibertat religiosa sancionada a 1993.

Membres d'aquest grup religiós creuen que el té és sagrat i que els ajuda a connectar-se amb Déu. El té preparat, fet amb dues plantes que creixen en l'Amazònia, conté DMT (dimethyltryptamine), una substància controlada prohibida per les lleis federals de drogues.

Roberts desestimà el principal argument del Govern que té un interès imperiós en l'aplicació uniforme de la llei contra drogues il·legals, i que no podia haver-hi excepció per a permetre l'ús d'al·lucinògens en pràctiques religioses.

"L'argument del Govern repeteix el clàssic argument utilitzat pels buròcrates al llarg de la història. Si jo faig una excepció amb vostè, hauré de fer una amb tots. Així que no hi ha excepcions", escrigué Roberts

.El magistrat agregà que el Govern ja havia fet una excepció en permetre l'ús de peiot en alguns cultes natius, i no havia proves que l'excepció hagués soscavat la capacitat per a regular la prohibició de l'ús de peiot.

Agència Reuters


Nevada groga, negra y gris en una illa russa

MOSCOU.- Nevades de color groc, negre i gris sorprengueren avui els habitants de l'aldea Sabo, al nord de l'illa russa de Sajalin, en el Pacífic, informà el Ministeri de Situacions d'Emergència.

L'estrany fenomen també es véu a les voltants de la ciutat d'Ojà, en la part septentrional de Sajalin, indicà un portaveu d’aquesta cartera.

Les organitzacions ecologistes han exigit a les autoritats investigar el succés davant del temor que la neu roja sigui perillosa per a la població.

Natalia Tkachova, cap de l'administració de Sabo, lliurà mostres de la neu sospitosa a la Inspecció de Defensa del Consumidor en Ojà per a aclarir el misteri.

Segons testimonis, als lloc on es fon aquesta neu queden taques olioses de color grogrós i una olor peculiar.

El portaveu afegí que la neu no presenta contaminació radioactiva i l’anàlisi química estarà realitzada la propera setmana.

De moment, els experts opinen que el misteri de la neu de color no és una altra cosa que una particular conseqüència de l'activitat del volcà Ebeko, a l'illa de Paramushir, prop de Sajalin.

Durant les últimes dues setmanes, aquest volcà llançà fum, gas i cendra a fins a dos quilòmetres d'alçària i pogué acolorir de negre i gris la neu que caigué a l'aldea russa.

El color groc pot indicar que a la neu hi ha partícules de sofre, element característic de les activitats volcàniques.


Agències


dimarts, de febrer 21, 2006

L’elit científica americana surt en defensa del darwinisme

«L'evolució és un dels principis de la ciència moderna més sòlids i àmpliament acceptats. Es troba en la base de la investigació en moltes disciplines i, per consegüent, és un element clau en l'educació científica». D’aquesta manera comença la declaració institucional que l'Associació Americana per a l'Avançament de la Ciència (AAAS) ha fet pública, durant la trobada anual de l'entitat a Sant Lluís, en resposta als intents dels sectors ultraconservadors d'introduir l'ensenyament del 'disseny intel·ligent a l'escola pública nord-americà. El 'disseny intel·ligent és una nova versió del creacionisme que parteix del supòsit que alguns òrgans complexos i la gran diversitat biològica no poden ser fruit de l'atzar, com sosté la teoria de l'evolució.

L'AAAS, la societat científica més important del món, mostra la seva «profunda preocupació» per les legislacions en marxa en alguns Estats dels EUA, «que soscavarien l'ensenyament de l'evolució i privarien els estudiants de l'educació necessària per a ser uns ciutadans informats i productius en una comunitat global cada vegada més tecnològica». El text recorda que alguns projectes de llei -hi ha catorze normatives antievolucionistes en curs en altres tants Estats- fan èmfasi en «'uposats 'errors' de la teoria de l'evolució o 'desacords' existents dins de la comunitat científica» sobre la seva validesa. «Però no hi ha cap polèmica important dins de la comunitat científica sobre la validesa de la teoria de l'evolució. La polèmica sobre el seu ensenyament no és una polèmica científica», sentència.

Els autors destaquen la gran quantitat de proves que recolzen la tesi formulada per Charles Darwin en 1859 en 'el origen de les espècies, «troballes que van des del registre fòssil fins al parentiu genètic entre espècies». La teoria de l'evolució, expliquen, «és un concepte unificador de la ciència moderna» i «la nostra comprensió sobre com funciona continua refinant-se gràcies a nous descobriments».

Derrota judicial

Els responsables de l'AAAS indiquen que «moltes de les lleis i polítiques proposades tenen com a objectiu implícit o explícit propiciar l'ensenyament del 'disseny intel·ligent a les classes de ciències com una alternativa a l'evolució. Encara que els partidaris del 'disseny intel·ligent eviten normalment esmentar un creador específic, el concepte és de fet religiós, no científic». Els autors recorden que l'AAAS ja advertí l’any 2000 que deixar entrar al 'disseny intel·ligent a l'escola resultaria «inapropiat», al no ser un concepte científic, i com el jutge John E. Jones III es basà en aqueix argument per a rebutjar al desembre la seva inclusió en els currículums escolars de Pensilvània per «inconstitucional», ja que es tracta de «una alternativa religiosa emmascarada de teoria científica».

El Consell Escolar d'Ohio rebutjà el dijous per onze vots a favor i quatre en contra una petició perquè el «anàlisi crítica de l'evolució» s'ensenyi a les classes de biologia, mesura que al seu dia va ser presentada pel creacionista Institut Descobriment com un model a seguir en tot el país. Robert L. Park, físic de la Universitat de Maryland i reputat crític de les pseudociències, considera el revés a l'integrisme en Ohio conseqüència directa del dictamen d'inconstitucionalitat de Pennsilvània i es pregunta si no serà aquest últim una ferida mortal per al 'disseny intel·ligent en EUA.

L. A. Gámez, El Correo Vasco


dissabte, de febrer 18, 2006

El cas dels lladres emboscats de Girona

Realitat o llegenda urbana?

El cas tenia tots els ingredients per a alimentar la mitologia popular durant setmanes, i ho aconseguí plenament. Començà quan empreses de l'entorn de Girona començaren a sofrir robatoris amb característiques curioses. La gent començà a anomenar els autors "lladres emboscats", perquè actuaven, desapareixien misteriosament i se suposava que s'amagaven en campaments que improvisaven als boscs. Eren quatre i, segons sembla, procedents de Romania. Les seves actuacions eren cada vegada més espectaculars i al final fins i tot esvalotades i absurdes. Tingueren especial intensitat durant les festes nadalenques i, després d'una pausa, es repetiren al Gener.

Els Mossos establiren estrictes controls i asseguraren que tenien rodejats als lladres. Però devia ser un assajament molt precari, perquè en dues ocasions els robatoris es produïren mentre els Mossos patrullaven en el mateix carrer on estaven els xalets i granges assaltats.

Semblava evident que els lladres no volien només augmentar el seu botí, sinó, al mateix temps, mofar-se dels Mossos d´Esquadra. Era el tema de murmuració en totes les barres de bar.

Cada robatori anava acompanyat d'una dinarot al lloc dels fets. Després es trobaven restes dels festins: formatge, embotits, cacauets, caps de xai, gallines, botelles de vi i cava, torrons. Fins i tot s'havien menjat mig cérvol que hi havia en un camió frigorífic. Els Mossos sempre arribaven tard, quan ells havien acabat les postres i s'havien amagat una vegada més al bosc, com Robin Hood.

Ja no se sabia on començava la ficció i acabava la realitat. Ningú volia quedar-se arrere en la narració de peripècies dels emboscats. Qualsevol robatori per habitual que fóra era atribuït als misteriosos romanesos fugissers.

Hi hagué dos detinguts: un quedà en llibertat per ser menor d'edat i l'altre assegura que no forma part de la banda. Els jutges han començat a prendre declaració a la legió d'afectats. I mentrestant, els lladres emboscats segueixen impunes.

Potser ja estiguin lluny, potser mai existiren en un altre lloc que la imaginació col·lectiva, que ha anat mesclant fets sense relació entre si per a generar una de les llegendes més populars dels últims temps, molt pròpia de la cultura rural de les zones on s'han anat produint els robatoris.

Jaume Fabre. La Vanguardia


dijous, de febrer 16, 2006

Especulacions esotèriques sobre el disseny antic de Ciutat

Ara que estan de moda els llibres d'enigmes històrics, de coneixements ocults i sectes invisibles, el món de l'arquitectura pot proporcionar molts elements per a fabular. Qui no coneix per exemple l'imaginari que s'ha teixit al voltant del Call de Palma. Aqueix barri jueu, situat en el cor de la ciutat, guarda les històries dels prestadors, les escoles de cartògrafs, els navegants, les persecucions, els conversos. Quelcom tan tràgic com literari.

Com si fóra una novel·la de Rosa Planes, diverses persones m'han mostrat un fragment de foto aèria de Palma on es veu perfectament la meitat d'una estrella de David! I això just al costat de què fóra porta principal del Call.

He buscat la cartografia tradicional i en el famós pla de Garau (1644), en el Francisco Coello (1851), el de Pedro d'Alcàntera Peña (1869), el de Leopoldo Scheidnagel (1871), el d'Alvarez-Campana (1896), l'anònim de la papereria Umbert (finals del XIX) i el de Benito Pons (1920) entre altres es distingeix a la perfecció aqueixa mateixa figura.

L'estrella està formada de la següent manera. La punta superior és la intersecció entre Pont i Vic i Santa Clara. Aqueixa illa acabada en punta que sorprèn quan la veus des del carrer del Call. El braç transversal el formen els carrers Puresa i Sant Alonso.

La punta esquerra correspon a la línia del carrer Portella, mentre que la dreta està traçada per Ca Fonollar. La que seria la meitat inferior de l'estrella no existeix. Naturalment resulta molt difícil extraure conclusions de tot això.

Pot tractar-se d'una sorprenent coincidència. Que justament a la zona de la jueria els carrers dibuixessen la meitat d'una estrella de David. O, si seguim la imaginació novel·lera, tal vegada un senyal voluntari? Una espècie de contrasenya esotèrica que només aquells que estaven en el seu coneixement podien conèixer.

Probablement mai no puguem saber-ho. Però mentrestant és un element més de misteri i atractiu d'aqueixa zona del cor antic de Palma. Aqueix Call que d'alguna manera comença a redescobrir-se ara, després de molt de temps submergit en l'ombra i el silenci. Partes fosques de la història.

Carlos Garrido. Diari de Mallorca

dimecres, de febrer 15, 2006

Ministeri de defensa obra els seus arxius OVNI al públic

El govern britànic deixa clar que no hi ha cap indici de visites extraterrestres

LONDRES - Els expedients OVNI del Regne Unit estan oberts al públic. Informes sobre "llums amb forma de cuc rebolcant-se pel cel", objectes "brillants amb forma de donut" i enormes llums "amb forma de planxa" figuren entre els observacions OVNI que suposadament hagueren de mantenir-se en secret per espai de 25 anys.

Els arxius mostren que Loughton, al comtat d'Essex, és la capital dels OVNIS en els comtats que envolten Londres.

El ministeri de defensa informa de sis observacions en el dit lloc - cinc d'ells a la nit del 10 de setembre l'any passat, quan hi hagué una sèrie d'informes sobre tres enigmàtiques llums ataronjades al cel.

Les observacions en el Londres metropolità, remuntant-se al 2002 i conservats als arxius del Ministeri de Defensa, s’han fet públiques com a conseqüència d'una petició emparada en la Llei de Llibertat d'Informació per part del rotatiu Evening Standard.

El ministeri rep centenars d'informes a l'any, la majoria d'ells són descartats com a llums d'avions o fenòmens naturals.

Però alguns manquen d'explicació racional, i com a conseqüència, el govern manté "la ment oberta" cap al concepte dels plats voladors i les naus espacials.

Després de la petició per part del periòdic Standard, el departament OVNI del ministeri de defensa - el SF4 - revelà detalls de 34 observacions amb les seves dates, hora i lloc.

Entre elles figuren descripcions de "un objecte negre amb forma de cigar-puro que accelerà a velocitats que sobrepassarien a un caça-reactor" sobre el sud-est de Londres i una llum "rectangular i blanca" que s'estenia sobre Primrose Hill.

Nick Pope, que es va ocupar d’estudiar l’atenció de les administracions britàniques entre 1991 i 1994, digué que les dades no eren sorprenents en absolut. Declarà que "Londres té la major quantitat d’observacions perquè hi ha mes persones que viuen aquí per a informar de qualsevol activitat inusual.

Quasi el 95% de les observacions poden explicar-se, però queda el 5 per cent restant. No vull alarmar a ningú, però crec que resulta perfectament factible que no estiguem sols a l'Univers".

Un dels testimonis, Robert Sloan, indicà: "Hi havia una triangle de tres globus penetrants. Em féu pensar en una escena d'encontres propers. Tots estaven al·lucinats. No hi ha manera en què un avió pogués desplaçar-se a tal velocitat".

Altres ovnis detectats inclouen tres casos a St John's Wood, dos sobre Hornchurch, Essex i tres més a Wimbledon.

Timothy Good, veí de Beckenham i autor de diverses novel·les sobre OVNIS, digué que "els OVNIS segueixen sent el tema de major sensibilitat per a la intel·ligència britànica. Resulta meravellós que estiguin donant a conèixer aquesta informació ara, encara que crec que estan reservant encara més. La quantitat d’observacions sobre Londres i el fet que ningú ha trobat una explicació racional em resulta tant fascinant com emocionant".

Un portaveu del ministeri digué que no hi havia res a indiqués activitat alienígena. "Examinàrem els informes OVNI exclusivament per a establir si hi ha qualsevol evidència que l'espai aeri del Regne Unit hagi esta envaït per activitat aèria hostil o desautoritzada".

"No tenim coneixement de cap evidència que comprovi l'existència d'aquests suposats fenòmens.

London Evening Standard


dilluns, de febrer 13, 2006

Una vident aconsella el príncep Guillem sobre el seu casament


Londres.- Guillem d'Anglaterra, segon en la línia de successió a la corona britànica, ha escrit a una vident, que ja havia aconsellat la seva mare, perquè li doni la seva opinió sobre si ha de casar- se amb Kate Middleton, segons el Sunday Express.

El rotatiu publica que el fill gran de Carles ha comunicat als seus amics que el compromís amb Middleton (foto de sota), companya d'universitat, és imminent. Per això, Guillem ha escrit a la vident Rita Rogers per preguntar-li sobre l'enllaç. La resposta de la mèdium ha estat satisfactòria: Lady Di, que des que va morir apareix més als diaris que quan estava viva, aprovaria el casament.

El Sunday Express assegura que Guillem li proposarà matrimoni a Kate durant un viatge a Escòcia. Amb la reina i la vident d'acord, ja no hi ha cap obstacle.

El Periódico de Catalunya

dimecres, de febrer 08, 2006

Troben dotzenes d'espècies d'animals i plantes en una jungla de Nova Guinea

Però encara no hi ha confirmació independent

Amb un mes vivint a la jungla de Foja, al nord-oest de l'illa de Nova Guinea n'hi ha hagut prou per comprovar que el nostre planeta pot proporcionar encara moltes sorpreses. "És el paisatge més semblant al jardí de l'Edèn que es pot trobar a la Terra", ha explicat meravellat el científic Bruce Beehler, vice-president de l'organització Conservation International i codirector de la recent expedició a Foja, un projecte que ha aconseguit descobrir dotzenes de noves espècies d'animals i plantes.

L'expedició a Foja d'investigadors dels Estats Units, Indonèsia i Austràlia ha comptat amb la col·laboració i guia de membres de les tribus de Kwerba i Papasena que viuen més a prop d'aquest d'aquesta mena de paradís perdut. La informació donada a conèixer per Conservation International apunta que l'oest de Nova Guinea forma la jungla inalterada per l'home més important d'Àsia, amb gairebé 1 milió d'hectàrees de boscos humits plens d'espècies desconegudes o fins ara considerades en perill d'extinció. Si serveix de referència, el Parc Nacional d'Aigüestortes té 40.852 hectàrees.

Els investigadors van estar treballant a Foja durant el desembre passat, mirant d'ampliar les dades recollides fa 25 anys per l'equip dirigit per Jared Diamond en un territori muntanyós (a uns 2.000 metres d'altitud), cobert per la boira de forma gairebé constant.

"El primer ocell que vam poder observar des del nostre camp base era una espècie desconeguda", ha explicat Beehler. En concret, es tracta d'una espècie que s'alimenta de mel i té les galtes -sense plomes- de color taronja.

El segon dia de l'expedició, els investigadors van quedar sorpresos per la dansa nupcial interpretada a pocs metres de les seves tendes de campanya per un exemplar mascle de l'ocell del paradís Parotia berlepschi, una espècie descoberta al segle XIX que havia estat donada per desapareguda i sobre la qual es tenien molt poques dades. De fet, un dels elements que més ha facilitat la feina és el fet que els animals de Foja, aïllats com han estat sempre de l'espècie humana, no presenten cap instint de fugir davant la presència dels investigadors.

Entre els descobriments hi ha l'espècie de rododendre amb la flor més gran del món (15 centímetres de diàmetre), cinc noves espècies de palmeres, quatre espècies de papallones i una vintena de granotes desconegudes per a la ciència, entre les quals un exemplar de només 14 mil·límetres de llarg. Els experts també han pogut observar una espècie de cangur arborícola (el Dendrolagus pulcherimus) desconegut fins ara a Indonèsia.

Els investigadors consideren prematur parlar de noves expedicions al paradís perdut perquè la feina d'estudi de les espècies trobades ara pot tenir ocupat l'equip durant una llarga temporada. En qualsevol cas, els experts consideren que l'existència d'aquesta jungla verge és una riquesa que cal protegir amb la col·laboració de les organitzacions internacionals i les poblacions locals.
Joaquim Elcacho, AVUI


Kirman, un faquir català

Un senyor amb turbant, el pit descobert i la posa orgullosa sosté una torxa encesa. Aparta el foc de la seva cara i beu un glop de benzina en una copa daurada. Treu pit mentre acosta el foc a la seva boca, alça el coll i mira cap amunt com si fóra un drac que lluita amb la seva dignitat contra el cel. Uns segons més tard, en una expiració, l’home llança una flamarada que esculpeix una columna en l'aire. Només fa falta recordar aqueix flamíger espectacle perquè la mandíbula s'afluixi i aparegui el traç distintiu dels infants: la boca oberta.

Cap A 1956, amb a penes 10 anys, Josep Miret, un xaval de Cornellà de Llobregat, es quedà bocabadat quan véu “Somnis de circ”, una de les primeres pel·lícules de Romy Schneider. La jove no estava malament, però d'entre tots els artistes d'aqueix circ, Josep només tingué ulls per al faquir. Aquell individu que engolia foc i es clavava sense piular agulles de tota classe pel cos.

També en silenci, Miret volgué esbrinar en què consistia la definició de faquir més enllà del diccionari. Amb aqueix objectiu començà a buscar algun llibre que l'iniciés en les tècniques del faquirisme. Cap editorial de l'època creu que un text titulat Converteixi’s en faquir en deu dies (amb turbant de regal) sigui un èxit de vendes. Mentre els editors vacil·len, Josep s'entreté amb manuals d'anatomia i psicologia. Els primers exemplars els compra als llocs dels Encants i Sant Antoni de Barcelona amb el seu sou de mecànic. Únicament un curiós volum s'acosta al faquirisme com a art escènica. És “L'enciclopèdia de la màgia” , editada per germans Gassó amb pròleg de Miguel Mihura. Un llibre que conta, no se sap si des de la innocència o la ironia, cada truc amb dibuixos explicatius, fins i tot la hipnotització d'una gallina. En aquesta enciclopèdia única, els jocs de cartes es barallen amb la telepatia i els ventrílocs saluden als faquirs. L'autor és Antonio d'Armenteras, un aficionat a la màgia, crític de cinema dels primers números de la revista “Hola”! I autor de alguna peça teatral que protagonitzà l'actor català Joan Capri. Aquí Josep aprèn, en gairebé 20 pàgines, carai!, quines zones del seu cos pot travessar amb agulles sense sentir dolor, com engolir vidres i descobreix la cobejada fórmula química del foc que no crema. L'aprenent de faquir babrica les seves pròpies agulles i estilets al taller on treballa per a després provar-los a casa a la manera una mica d'innocent i bruta de l'adolescent al que encara no se li ha tancat del tot la boca. En l'enciclopèdia també coneix alguns faquirs i els delirants números que aquests passejaren per els teatres de Barcelona a principis del segle XX. Kaniska, que menjava bombetes enceses i pretenia que el públic veiés el seu pit il·luminat en la sala a fosques, el català Molist que coïa un ou damunt de la seva llengua a base d'aplicar-li foc, o el famós Daja Tarto de Conca que s'enterrava en una plaça de bous fins al fi de la correguda. Com el faquir de Conca, que de Tortajada es transfigurà en Daja Tarto, Miret jugà a la xarranca amb el seu cognom. Primer saltà a Mirman i de Mirman a Kirman, un nom, no hi ha més que veure'l, amb un parell d'estilets travessats.

El faquir Kirman actuà per primera vegada en la seva vida davant dels veïns del bloc de Cornellà amb 17 anys. Bocabadats o incrèduls, amb la forma estreta que obren la boca els adults, els seus veïns assistiren a l'estrena del faquir de l'escala, fill de pare obrer i mare dedicada a la llar. Kirman, abillat amb un turbant de botiga de disfresses menjà vidres, es clavà agulles en els braços, s’introduí estilets pel nas i escopí foc.

El volcà humà descobrí a força d'intents quin tipus de gasolines eren les més adequades per a els números amb foc. En més de quaranta anys de professió ha experimentat amb tota classe d'inflamables. Conta Kirman que alguna vegada se les ha tingut que veure amb gasoil agrícola però que, posats a escollir, prefereix la benzina, una ingesta refinada que conegué en Puerto Rico quan estava de gira amb els pallassos de la tele espanyola, Gabi, Miliki, Fofo i Fofito.

En aquella televisió es retransmeteren moltes de les seves proeses. Una d'elles li suposà una entrada en el Llibre Guinness dels Rècords. Kirman, tombat en un llit de claus, suportà prop de 150 quilos en plaques de ciment, que trencaren posteriorment a cops de martell. Boques obertes.

Des de les seves primeres funcions al Cercle Espanyol d'Arts Màgiques del carrer Pelai, Kirman ha passejat la seva honradesa d'estilet punxant per auditoris, restaurants, discoteques, càmpings, festes majors, comunions, mercats medievals, circs i teatres. La seva flama cremà en els inicis del Grec, de la Fira de Tàrrega i del Llantiol, on fou resident habitual durant 15 anys.

Amb el discret objectiu d'arribar a la jubilació, en els últims anys el faquir Kirman abandona les agulles, la dieta de bombetes, els llits punxants... i limita el seu número al foc, els estilets i les serps. Els teatres barcelonins que el tingueren en cartell ara poden veure's obligats a negar-li l'entrada a causa d'aqueixa "llei absurda", diu el faquir, que prohibeix l'exhibició d'animals salvatges a Barcelona. Per aqueix motiu, el faquir surt de sa casa de Sant Boi de Llobregat, agafa la seva furgoneta amb el maleter ple de serps i, acompanyat de la seva esposa Mercè, recorre durant mig any els hotels de la costa catalana. El faquir Kirman treballa en les vacances indefinides d'aquestes ciutats turístiques on els cambrers s’anomenen Lolo i Rafael, porten camisa hawaiana encara que són d'un poble de Jaén. I els clients russos, alemanys o anglesos, una mica esglaiats, esperen que aqueix senyor de turbant exòtic els pengi una pitó al coll per a presumir amb la dona mentre la canalla el miren amb la boca oberta.

MONTSE VIRGILI, La Vanguardia, Suplement Culturas


diumenge, de febrer 05, 2006

Acabar amb l'escepticisme amb el talonari

L'arribada d'una Torà del segle XVI al suposat temple jueu de Barcelona completa una dècada de recuperació de la memòria del judaisme tot i els dubtes sobre l'existència real a l'indret de la sinagoga

L'anomenada sinagoga major de Barcelona està plena de tresors. L'últim, una Torà del segle XVI consagrada fa dues setmanes davant un centenar de persones. El director de l'Associació Call de Barcelona, Miguel Iaffa, mira amb certa incredulitat i orgull al seu voltant. Assegut davant de l'aarón hakodesh (l'armari sagrat on es guarda la Torà) afirma que «el projecte ha seguit camins insospitats. No preveia el vessant religiós». L'associació va néixer l'any 1997 per «rescatar la memòria històrica del judaisme a Catalunya i recuperar la sinagoga major», espai que un any abans havia comprat Iaffa per evitar que es convertís en un bar més de la zona del call de Ciutat Vella. Deu anys després de començar la recuperació ha arribat la Torà de mans d'un jueu cubà que resideix a Nova York, Lorenzo Rozencwaig. Com molts dels objectes que es poden veure en el petit temple construït al segle III, el llibre sagrat jueu ha estat una donació. «Va trobar la Torà d'origen sefardita en un antiquari i va decidir que aniria a Barcelona. Només ens coneixia a través d'Internet», explica Iaffa. El director sospita que el llibre és del segle XV, abans de l'expulsió dels jueus de la Península. Aquesta és una de les línies d'investigació que seguiran alguns dels membres de l'associació. Segons Iaffa, també tenen previst buscar informació sobre el judaisme a Barcelona quan encara era Barcino. «Amb esperit molt optimista, en dos anys podríem publicar els resultats», hi afegeix.
Iaffa defuig de parlar de «l'escepticisme» que ha envoltat part de la recent història de la sinagoga i rescata de la seva memòria la part positiva com el moment en què l'historiador Jaume Riera va començar a parlar sobre la situació de la sinagoga major. L'any 1987 va publicar Catalunya i els jueus, text que va ajudar Iaffa a acostar-se a la sinagoga. Amb el temps, Iaffa i Riera han estat dos dels defensors d'un espai que ha viscut diferents fases de rehabilitació per demostrar, finalment, que la sinagoga major és la més antiga de l'Estat i de l'Europa Occidental. «Quan la vam comprar estava molt bruta, dividida amb murs i amb una capa de guix que tapava l'estructura original», recorda Iaffa.
Des de l'exterior del carrer Marlet, es veu una paret orientada cap a Jerusalem amb dues finestres. Una petita porta obre el camí cap al temple dividit, clarament, en dos espais. Dos metres per sota del nivell del carrer, es troba una sinagoga cuidada fins l'últim detall amb restes de murs romans, safareigs de tintorers utilitzats per la família d'Argens i una menorà (canelobre de set braços) donada per l'escultor mallorquí, Ferran Aguiló. Iaffa revela un detall: «És la més gran de tot l'Estat.»
La sinagoga major és un espai essencialment cultural i històric que amb l'arribada de la Torà ha adquirit un sentit religiós. «Normalment no fem celebracions però podem deixar l'espai perquè qualsevol de les comunitats jueves de Barcelona l'utilitzi», explica. Per recuperar la sinagoga, l'associació ha comptat amb aportacions econòmiques individuals, l'ajuda de l'Ajuntament per finançar l'última part del projecte i el treball voluntari. Es va obrir al públic l'any 2002 i ha rebut de mitjana més de 20.000 visitants.

Basat en un text de S. Pérez a El Punt

dissabte, de febrer 04, 2006

Sobre l’obra d’Andreas Faber-Kaiser

En un anterior número de la revista espanyola El escéptico digital” aparegué un de Juan Antonio Paredes, en que afirma que la figura d’Andreas Faber-Kaiser no ha sigut tractada amb justícia i que oferia facetes de molt més pes que la seua obra periodística i literària, clarament pseudocientífica.

Segons Paredes, Faber-Kaiser ha sigut jutjat com un mer "fabricant de paradoxes" i els seus jutges han deixat de costat les seues aportacions positives, entre elles la seua vàlua com a divulgador a la ràdio, el seu valor com a valent lluitador "contra el poder establit" i, sobretot, la seua qualitat humana.

És cert que la literatura escèptica sembla oferir imatges 'planes' dels 'misteriólegs' el discurs de la qual refuta. Quan un racionalista es pren el temps i les molèsties de desmuntar les idees de Däniken -per posar un exemple- pot ser interpretat com que detesta a Däniken del cap als peus i considera que tot allò que s'ha relacionat amb ell, sobretot ell mateix, és menyspreable. De fet, no és rar sentir o llegir en Internet acusacions de quimera dirigides a qualsevol escèptic més o menys actiu -"per què odieu a Iker Jiménez?", "us fiqueu amb Benítez perquè li teniu mania", etc. etc.-. No obstant, apostaria un bon sopar a què els arqueòlegs que perderen el seu temps desmuntant els disbarats divulgades per l’hostaler suís no tindrien cap problema a admetre que Däniken és un magnífic pare de família i que probablement sàpiga portar molt bé un hotel.

De la mateixa manera, els escèptics espanyols sabem que molts dels 'misteriólegs' als que ens enfrontem són persones encantadores amb les que podem estar d'acord en tot tipus de qüestions fora del camp purament 'enigmàtic'. En aquest sentit, Paredes comenta sobre Faber-Kaiser que "va ser un tipus més que magnífic" i que "tot aquell que el conegué personalment quedà meravellat pel seu tarannà humà". No em cap el menor dubte. Però aqueixa no és la qüestió. Almenys, no per als escèptics. A mi em consta que Fernando Jiménez del Oso era una gran persona. Igual que Antoni Ribera. Però el que m'interessa és la seua obra, el que han entregat a la societat, la seua aportació pública. I com a escèptic l'he de posar en qüestió, deixant a un costat el simpàtic o fascinant que em puga sembla el seu autor. No qüestione de cap manera que Faber-Kaiser fóra una gran persona, però afirme que això no ha de tenir-se en compte a l'hora d'estudiar el seu treball.

Andreas Faber-Kaiser, llicenciat en Filosofia i Lletres, rebé el Premi Nacional espanyol d'Astronàutica Julio Marial en 1972 i escrigué uns quants bons articles de divulgació sobre exploració espacial. Però també -i sobretot, perquè van ser les seues aportacions de més pes- publicà 'Sacerdots i cosmonautes', en la línia de Charroux i Däniken, ''Jesús visqué i morí en el Caixmir' i 'els núvols de l'engany', en el que ve a dir que la humanitat és forma per una espècie de ninotets televisiu manejats per civilitzacions extraterrestres que segueixen un pla còsmic superior, totes elles en espanyol i sense traducció catalana. A més dirigí 'Mundo Desconocido', revista de divulgació pseudocientífica en els editorials - escrits per ell-, en els quals es podien llegir perles com aquesta referida als astronautes de l'Antiguitat: "Si l'educador expliqués la història en la seua totalitat, sense omissions ni retocs, els seus alumnes assimilarien amb naturalitat que els fenòmens que evidencien l'actuació d'una intel·ligència distinta a la nostra, formen part integrant i continuada de la història de la humanitat" (núm. 60 Juny de 1980). En efecte, Faber-Kaiser defensava l'ensenyament del 'dänikeisme' a les escoles.

El número citat inclou un article espiritista titulat 'com dialogar amb els invisibles'. En altres números es parla de la Terra Buida, de l'existència d'un abominable home dels boscs bascs, de l'inefable cronovisor, la maledicció d'Otxate tan volguda per Iker Jiménez i dels inevitables extraterrestre-construeix-piràmides . Tot aquest bagatge va ser traslladat per Faber-Kaiser a la ràdio en el programa 'Sintonia Alfa. En el seu article, Paredes sembla defensar les virtuts d'aquest espai, però després de repassar el seu text no trobo aspectes positius que vagen més enllà que era menys avorrit que 'Mil·lenni 3' o 'la rosa dels vents i que Faber-Kaiser tenia una veu atractiva. Però què passa amb els continguts? Paredes subratlla que Faber-Kaiser "no tingué inconvenients en enfrontar-se al poder establert, fóra aquest el que fóra, per a denunciar fets que atemptaven greument contra la dignitat humana". Lamentablement, no ens explica quines denúncies van ser aqueixes.

Però sí que assenyala que "li han atribuït el qualificatiu de "fabricant de paradoxes", algú agraí que a finals dels 80 canviés amb èxit la màquina d'escriure pel micròfon i li atribueixen carència "del mínim esperit crític", i que se l'ha descrit com "[...] autor de dos llibres que són meres recopilacions de documentació de l'Agència central d'Intel·ligència (CIA)" -tots aquests comentaris extrets de la revista escèptica espanyola 'La Alternativa Racional' (núm. 32)-. Possiblement els que així opinen tinguen les seues raons". De fet, les tenim. Per si algú s'ho està preguntant, el text citat per Paredes pertany a Luis Alfonso Gámez, amb el que no estic d'acord en el concepte de "fabricant de paradoxes", perquè com gairebé tots els autors del seu estil i generació, Faber-Kaiser no fabricà cap paradoxa i es limità a reciclar les de coneguts esoteristes, sobretot francesos de la generació 'Planete'.

Si repassem 'Els núvols de l'engany, per exemple, ens trobarem amb el conegut 'grans èxits dels misteris de l'Antiguitat: els dogons, el mapa de Piri Reis, la nau d'Ezequiel versió Blumrich, les figuretes Dogu i tot el vell catàleg, reproduït, és innegable, sense el més mínim esperit crític. Tampoc es pot negar que publicà aqueixes recopilacions d'informes ovni de la CIA. Tinc al costat del portàtil un d'ells, 'informes d'albiraments', i puc demostrar-li a qui vulga que no és més que una sèrie de traduccions de documents.

Un altre dels punts positius que sembla trobar Paredes a l'obra de Faber-Kaiser és la seua faceta de provocador de cara a l'Església Catòlica. Cita dos exemples sorprenents: l'entrevista a una vident a mitjan els 90 i la publicació de ''Jesús visqué i morí en Caixmir. Si deixem a un costat el dubtós valor que tinga el fet de la provocació -jo no li trobo cap - no veig cap valentia en aquestes dues actuacions. Entrevistar una vident a mitjan els 90 no representa rupturisme algun es mire per on es mire. Quant al llibre sobre Jesús, escriu Paredes que "Calia ser molt valent per a publicar, en plena Transició espanyola -més que transició resultà una adaptació del tardofranquisme a la incipient democràcia-, una obra titulada Jesús visqué i morí en el Caixmir (1976)". No obstant, no crec que calgués ser molt valent. Calia tenir un editor, i en aqueixa època precisament hi havia diversos molt interessats en l'esoterisme, seguint el solc de l'èxit de 'el retorn dels bruixots.

''Jesús visqué i morí en Caixmir aparegué precisament en el moment en què aquest tipus de literatura vivia un 'boom' a Espanya. A més de recollir velles històries conegudes que es remunten a la publicació de 'la vie incconue de Jesús-Christ en Inde et au Tibet de Notovitch en 1894, forma part d'un corrent típic d'aquells anys en què destacaria Benítez amb 'el Enviat. Dos anys després del llibre de Faber-Kaiser i en plena transició, Fernando Sánchez-Dragó guanyava el Premi Nacional espanyol de Literatura amb una obra, 'Gárgoris i Habidis', que entre altres moltíssimes coses explica que Jesús és un arquetip solar, o millor, un dels molts avatars d'una deïtat solar que ha rebut noms com Osiris o Hèrcules. Publicar ''Jesús visqué i morí en el Caixmir a mitjan els 70 no era valentia, era seguir un corrent de l'època.

Però això és el de menys, encara que editar aqueix llibre hagués suposat demostrar unes dosis de coratge dignes del capità Tro, això no li donaria major valor intrínsec a l'obra que el que té. I no és gaire. El llibre no se sosté i els seus postulats han sigut refutats en diverses ocasions. Quin valor tenen hui en dia les obres d'Andreas Faber-Kaiser? Més enllà del seu interès documental i de la seua utilitat com a font per a estudiar les pseudociències d'una època, em tem que molt poc.

Basat en un article de Julio Arrieta publicat a 'El Escéptico digital', núm 2 de 2006.


divendres, de febrer 03, 2006

La dictadura iconogràfica del crèduls

Suspès sense sou un jutge italià que no vol tenir un crucifix a la sala d'audiències

Roma.- Un jutge italià que refusa a tenir un crucifix penjat a la seva sala d'audiències ha sigut suspès sense salari. És l’incident més recent en la seva batalla amb les autoritats judicials per una llei que es remunta a l'època feixista, que requereix que el crucifix cristià estigui penjat en totes les corts i escoles estatals italianes.

En aquest estat aclaparadorament catòlic, les disputes entre no creients i aquells que volen reafirmar les antigues arrels i tradicions cristianes del país, estan començant a ser notícia per primera vegada.

El jutge Luigi Tosti viu en Rimini, a la costa adriàtica d'Itàlia. Va ser sentenciat per una cort el passat desembre per refusar-se a treballar en una sala d'audiències amb un crucifix exposat a la paret, i se li imposà una condemna suspesa de set mesos de presó.

Després, aquesta setmana se li informà que havia estat suspès del seu treball sense salari fins a nou avís, per resolució del màxim tribunal judicial italià.

Simpatia pel judaisme

Tosti ha apel·lat la decisió. El jutge digué que té simpatia pel judaisme i que ha demanat permís per a col·locar una menorah o símbol religiós jueu, en lloc del crucifix, però que les autoritats li havien negat l'autorització.

"Això és discriminació religiosa i va en contra de la llibertat de creences consagrada en la constitució italiana", Digué Tosti en una conversa telefònica.

L'exhibició obligatòria de crucifixos a les corts i escoles públiques italianes s'implantà fa 80 anys però no sempre es compleix estrictament a les aules de classe.

BBC News


This page is powered by Blogger. Isn't yours?