<$BlogRSDUrl$>

dimarts, de gener 31, 2006

Nova novel·la sobre els càtars

Antoni Dalmau és un expert en l'heretgia càtara. No debades ja ha escrit cinc llibres sobre el moviment religiós medieval. Però Dalmau és del parer que hi ha massa confusió terminològica. Que si càtars, templers, hospitalers... És per això que ha decidit aportar més llum al fenomen amb El testament de l'últim càtar (Columna), una història novel·lada en època contemporània que dóna les claus per entendre un fenomen religiós que s'arrossega fins als nostres dies.

Dalmau no oblida que després de la feroç persecució dels càtars al Llenguadoc, molts dels supervivents es van refugiar al nord d'Itàlia i a la zona dels Balcans.


Bogomils a l'ex-Iugoslàvia

"Les arrels catòliques de l'ex-Iugoslàvia, amb la consegüent divisió religiosa actual, provenen dels càtars que fugien de la Inquisició. A Bòsnia, anomenats bogomils, van arribar a ser una veritable església d'Estat. Però amb la invasió turca, la minoria càtar va haver d'elegir entre convertir-se a una església catòlica que els havia perseguit sense escrúpols o abraçar l'Islam, optant finalment per la darrera opció".

Com explica l'autor, els càtars "eren, en el fons, practicants del cristianisme primitiu que l'església oficial havia abandonat". "Aleshores van perseguir-los. Primer, amb la fracassada croada albigesa i després amb els tribunals de la Santa Inquisició. Tothom pensa en Torquemada i les places plenes de fogueres de Salamanca i Valladolid; però els coneguts arbitraris tribunals de l'Església van néixer en l'època dels càtars. Fins i tot se'ls va perseguir pòstumament. És el cas d'Arnau de Castellnou. Quaranta anys després de la seva mort, van profanar-ne la tomba per cremar-lo". De fet, el mateix terme càtar era un insult encunyat per la mateixa Església per designar gent sospitosa aficionada a pràctiques obscenes amb animals, recorda Dalmau.

Al llibre, a partir de la troballa d'un sarcòfag a Tolosa al 1998, que podria contenir les restes del comte Raimon VI de Tolosa, cavaller del segle XIII conegut pels seus conflictes amb l'Església, Dalmau desxifra, amb l'ajut de l'arqueòloga Isabelle Rougé i el periodista Julien Dutron, la llegenda de l'últim càtar, Sicart de Montjoi.

Ramon Palomeras, Avui


dilluns, de gener 30, 2006

Vostè pot enviar missatges a l’espai

Enviar un missatge cap a l’Osa major, és la proposa de la cadena de televisió francogermànica ARTE, a la Tardor 2006

Segons la promoció CosmicConnexion serà una esdeveniment nocturn, el primer programa de televisió universal adreçat a tots els habitants del Cosmos... aquí i a altres punts de l’Univers.Una producció inèdita, a descobrir en preestrena galàctica a ARTE, retransmesa de manera simultània cap a l'espai per una antena del Centre nacional frances d'Estudis Espacials (CNES).

Pot deixar un missatge, i si és admès, serà retransmès al cosmos.

http://www.cosmicconnexion.com/static/home.html


Un grup de fidels reté a quatre joves que sostragueren dues hòsties en una missa a València

Miraven sense veure el sacerdot i sentien sense escoltar el sermó perquè el seu únic fi era sostreure les hòsties consagrades. El rellotge marcava les 13 hores quan s'inicià la missa a l'església parroquial del Sant Àngel Custodi, al barri valencià de Gran Via.

Quatre joves amb cadenes i penjolls estranys en les seues robes fosques s'assegueren en un dels primers bancs. Els individus realitzaren diversos gests obscens i irreverències durant la celebració eucarística, la qual cosa tornà el fervor dels parroquians en indignació i sorpresa.

Els prop de 40 bancs del temple estaven plens de feligresos, que contemplaren amb estupor la falta de respecte dels quatre joves.

La missa transcorregué amb certa tensió i els individus no abandonaren el seu banc fins que arribà el moment de la comunió.

Els quatre irreverents s'acostaren al sacerdot per a rebre l'hòstia consagrada i, després d'agafar-la cada u amb la mà, s'anaren al carrer sense consumir-la davant de l'estupefacció dels fidels. Va ser en aqueix moment quan un grup de feligresos eixí darrere dels joves per a censurar la seua acció.

Rodejaren als quatre joves

Uns deu parroquians rodejaren els individus i els exigiren que tornessin les sagrades formes. Dos d'ells ho feren, però els altres dos no volgueren.

Un dels feligresos cridà la policia per a informar del succés, mentre els altres fidels impedien que els joves s'anessen.

Es formà un renou a la porta de l'església que coincidí amb la sortida d'unes 300 persones del temple parroquial.

El rector Miguel Díaz també demanà explicacions als individus, però aquests no mostraren el menor penediment i no contestaren a les preguntes que els formulà el sacerdot.

Una patrulla de la Policia Nacional acudí a la parròquia i identificà als joves, que van ser traslladats a la Direcció Superior de Policia de València.

Els feligresos i el rector mostraren la policia la seua preocupació davant de la possibilitat que els quatre joves sostraguessen les hòsties consagrades per a utilitzar-les en un ritual satànic.

La policia ha obert una investigació per a esbrinar si aquests individus pertanyen a un grup religiós o era una simple bretolada. Dos d'ells, un home i una dona, resideixen a Alacant.

Un dels joves portava un penjoll amb un triangle invertit, un símbol utilitzat de vegades en fetilleria i present en alguns grupets d’estètica que actuen al sud Països Catalans.

“Un feligrès els preguntà si volien les hòsties per a celebrar una missa negra, però no obriren la boca”, relatà un testimoni.


També vam ser ibers

Tot i que es van posar de moda fa uns anys amb rutes sobre el terreny, exposicions com la de La Caixa del 1998, poblats reconstruïts amb finalitat didàctica i un important i previ impuls en l'excavació que va anar de principi dels anys 80 a principi dels 90, els ibers segueixen sent uns grans desconeguts entre el públic. No en va, la seva petja va quedar molt reduïda per la posterior i potent presència romana que encara ens impregna, i molt, avui. A més, l'iberisme no deixa de ser, en el terreny científic, una disciplina molt recent.

Per fer una mica de llum sobre l'estat de la qüestió del que sabem i el que no sabem del nostre esborrat passat iber, els arqueòlegs Joan Sanmartí i Joan Santacana publiquen ara la síntesi Els ibers del nord (Dalmau ed.,), un relat d'alta divulgació que combina un text alhora descriptiu i interpretatiu amb un amplíssim aparell d'il·lustracions: dibuixos d'iconografia didàctica de Francesc Riart, dibuixos arqueològics fets per Ramon Álvarez, recreacions hipotètiques de diversos poblats obra de J.M. Herms, mapes i fotografies. Només a través d'aquest conjunt iconogràfic un ja es fa càrrec de la riquesa de matisos del món iber, molt més desenvolupat del que popularment es creu, tant en el terreny material com en el social i polític.

Sanmartí i Santacana han posat el punt de mira en l'actual territori de Catalunya, part d'un món iber que anava d'Andalusia al Rosselló, que es caracteritzava per la seva diversitat i que tenia com a principal nexe d'unió una llengua comuna -sabem com s'escrivia i com sonava, però només es podrà desxifrar si un dia apareix un text bilingüe d'una certa extensió-. Amb tot, no es descarta que en el nivell oral coexistissin altres idiomes.

Entre els trets que distingeixen els diversos pobles del nord dels ibers de més al sud, els autors destaquen el caràcter més comercial de la seva economia, la restricció dels enterraments a les elits, la manca d'un art escultòric tan brillant com el que es troba a les actuals Andalusia o el País Valencià, i la pràctica d'un poblament dispers.

De l'anàlisi d'aquestes especificitats en surt el retrat d'una societat amb un considerable grau de complexitat, una societat que fa el trànsit del cabdillatge tribal a l'organització d'arcaiques estructures d'Estat. Aquesta idea és precisament una de les més suggerents de l'assaig.


Art i complexitat social

"Amb la Dama d'Elx com a emblema, sempre s'ha associat la brillant escultura del sud amb més riquesa material i un desenvolupament superior, però l'aparença monumental no vol dir sempre més complexitat social. De fet, pot arribar a ser a l'inrevés", argumenta Sanmartí. Santacana ho exemplifica: "Si comparessin l'Holanda i l'Andalusia del segle XVIII només a través del registre arqueològic, podríem creure que com que Holanda no tenia palaus i les cases eren petites i de fusta, era una societat molt més endarrerida, quan en realitat era a l'avantguarda d'aquell moment".


Sorgiment de les elits

Segons els estudiosos, el món iber del nord es caracteritza pel sorgiment d'unes elits que, a través de la violència -el domini del ferro resulta clau- i el control simbòlic -apel·lació al poder sobrenatural-, arriben a dominar amplis territoris, inclosos els seus sistemes de producció. Això condueix, entre els anys 400 i 200 abans de Crist (aC), a la formació d'uns Estats primitius en què ja hi ha burocràcia, impostos i força militar coercitiva per fer-los funcionar.

La conseqüència de tot plegat és el que Sanmartí i Santacana defineixen com "els orígens de la desigualtat". No és que el món anterior als ibers fos un conte de fades. No es tracta de reivindicar el bon salvatge de Rousseau, però sí de remarcar que la Primera Edat del Ferro era "una societat més lliure i igualitària que la dels ibers", que és quan es reforça una estratificació social.

El nombre d'habitants ja denota que estem parlant d'uns territoris prou poblats que feien necessari, per tant, algun tipus d'organització complexa. Els autors aventuren que a la Laietània -Maresme i costa central catalana- hi devien conviure uns 27.000 habitants, i una quantitat similar a la Cossetània. En la revolta del 206 aC dels ilergets de resistència contra l'ocupació romana, Indíbil i Mandoni van reunir, segons la crònica del romà Livi, un exèrcit compost per 20.000 infants i 2.500 genets, fet que porta a deduir que a la Ilèrgia -comarques lleidatanes- hi podien arribar a viure 136.000 persones, una quantitat similar a la del segle XVI.

Tot això ja demostra la potència que havien assolit aquests Estats arcaics ibers situats en el que avui és Catalunya, amb una dinàmica economia basada en l'agricultura -cultiu sobretot de cereals, però també de llegums-, la ramaderia -cabres i ovelles- l'artesania -metal·lúrgia, tèxtil, ceràmica, pedra, colorants, fusta...- i el comerç. En aquest punt, sembla que es tractava més d'una societat importadora que exportadora: aquí arribava en especial ceràmica grega, fenícia i etrusca.

Tot aquest món es va dissoldre amb l'entrada de l'Imperi Romà, però en un procés "relativament lent", diu Sanmartí, que fa constar que 200 anys després de l'entrada dels romans "encara es troben evidències de llengua escrita ibera", i cal pensar que la parlada va durar més.

Ignasi Aragay, Avui

diumenge, de gener 29, 2006

El llibre de Carles Porta 'Tor. Tretze cases i tres morts', basat en un reportatge del '30 minuts' de TV3, es converteix en un èxit de vendes

Un llibre nascut a partir d'un reportatge del programa 30 minuts de TV3 està en vies de convertir-se en tot un best-seller de la literatura catalana, amb més de 15.000 exemplars venuts en menys de dos mesos, amb la traducció al castellà ja concertada -per l'editorial Anagrama-, i havent merescut també l'interès de productores que volen fer-ne un telefilm.

Es tracta de Tor. Tretze cases i tres morts (Ed. La Campana), del periodista Carles Porta, que narra la història de crims i interessos entorn d' una muntanya maleïda de la qual són amos tretze veïns.

Com si es tractés de Truman Capote, aquesta aventura periodística d'estil literari s'ha introduït també en facultats de periodisme com un manual de com s'elabora un reportatge televisiu d'investigació. I properament serà la protagonista dels espais de televisió sobre llibres Saló de lectura, de Barcelona TV -l'1 de febrer-, i De llibres, del 33 -el 14 de febrer-.

El llibre ha despertat interès entre els telespectadors, ja que les últimes setmanes l'han visionat pel servei per Internet de TVC 3 a la carta més de 350 persones. Va ser la demanda dels usuaris el que va fer que TV3 digitalitzés expressament aquest programa antic, del 1997, per poder-lo oferir a través de la xarxa. L'interès que ha despertat el vell cas arran del llibre fa que 30 Minuts no descarti tornar-lo a emetre en un futur, segons el director del programa, Joan Salvat, que sosté que "seria interessant tornar a veure'l ara". El mateix Porta, que va quedar atrapat per la història de Tor, se sorprèn de la resposta que ha tingut el llibre. "Ja és curiós que el que sobretot és la història d'un reportatge televisiu tingui un èxit de vendes i de crítica així", opina.

Aquest no és el primer cop que un reportatge del prestigiós 30 minuts dóna lloc a un llibre, perquè també s'hi van convertir les investigacions de Montse Armengou i Ricard Belis sobre Els nens perduts del franquisme, El comboi dels 927 i Les fosses del silenci, basats tots en episodis foscos de la Guerra Civil Espanyola. A banda de llibres, també van generar la venda a altres televisions. Amb tot, "mai no se'n va parlar tant com del llibre de Tor, que és més llaminer per la història i la manera com s'explica, destinat més al gran públic", explica Salvat.

Vicenç Relats, Avui

dissabte, de gener 28, 2006


La visió d’una etnòloga compromesa:

Exposició sobre Germaine Tillion a Marsella (Marselha)

A Marsella, un retrat d'aquesta científica, actriu del seu segle i de les seves tragèdies, de la deportació a la guerra d'Algèria.

Tota la seva vida, Germaine Tillion ha volgut comprendre la naturalesa humana. Etnòloga, no pot deixar d'escoltar i d'interrogar-se. «Aquesta disciplina és en principi un diàleg amb una altra cultura. Després bé una concessió en la qüestió de un o l'altre. Finalment, si és possible, una confrontació entre el que és un i l’altre...», explicava.

Consagrar una exposició al recorregut extraordinari d'aquesta dona voluntària, compromesa amb el segle i amb els seus més terribles trastorns (la deportació i la guerra d'Algèria) era des de fa temps com una necessitat per al Museu de les civilitzacions d'Europa i del Mediterrani, a Marsella.

Són al començament dels anys 30, en el moment del descobriment dels cursos de Marcel Mauss a L'Escola francesa d'etnologia, que Germaine Tillion «entri en etnografia com s'entra en religió, amb grans principis de recolliment i el gust de les maceracions.»

A petició de Paul Rivet, director del Museu d'etnografia de Trocadero, que estimà que «les dones poden més fàcilment penetrar la vida dels musulmans que els homes», la seva primera missió la condueix el 1934 fins a l'Aurès, a Algèria.

Porta documents fotogràfics excepcionals però el resultat d'aquests cinc anys de sojorn en país magribí no serà publicat com ho desitjava. A la seva tornada, la jove dona, llavors de 33 anys d'edat, s'implica en la Resistència i integra la Xarxa del Museu de l'home. El 1942, és detinguda i després deportada el 1943 a Ravensbrück. Les seves notes de treball li són confiscades. Li caldrà comptar amb la seva memòria per redactar, molt més tard, Hi havia una vegada l'etnografia.

Rigor i credibilitat

«És tan important comprendre el que atropella. És potser el que es pot anomenar existir»: en la deportació, no deixà d'exercir el seu ofici convençuda que la comprensió lúcida dels esdeveniments en permet un relatiu. Alliberada l'abril de 1945, és acollida pel C.N.R.S. Deu anys durant els quals s'esforçarà sense descans a trobar la identitat de les deportades, a provar l'impensable dels camps de la mort.

La seva cerca, marcada per l'execució de la seva mare, pren llavors la forma d'una vertadera enquesta científica. «Associa en els seus escrits els records molt personals d'una supervivent a les reflexions molt científiques d'una etnòleg d'alt nivell, explica Laure Piatton, autor de l'exposició. El seu rigor li permetia assentar la seva credibilitat.»
El 1954, se li demana que investigui sobre les poblacions civils àrabs a Algèria a l'endemà de l'ona d'atemptats que posarà en marxa la guerra d'independència. «Considerava les obligacions de la meva professió comparables a les dels advocats, amb la diferència que m'obligava a defensar una població i no una persona. Vaig refer la meva maleta...», va escriure.

Per casualitat, troba el cap local del FLN i a la seva tenda de campanya li va fer prometre acabar els atemptats si el poder francès acaba les execucions sumàries. Anota: «El terrorisme és la justificació de les tortures als ulls d'una certa opinió. Als ulls d'una altra, les tortures i les execucions són la justificació del terrorisme.» els seus esforços seran vans.

Incansable, marcada pel sentit de l'honor, la integritat de les seves conviccions, donar tot el que poder d’ella mateixa per al benestar dels altres i s'enfonsa llavors més al sud al Sahara, entre 1966 i 1974, a la trobada dels Tuaregs.

Tantes observacions, interrogacions i anàlisis la conduiran igualment a reflexionar sobre la condició de les dones: «L'immens món femení continua sent una colònia, comprova. Si els homes mantenen les dones en aquesta situació de vilesa, són les dones qui han criat els petits nois i que els han retransmès els vells virus prehistòrics.» L’exposició roman oberta fins al 3 d'abril, Mucem, torre de Roy -René, fort Saint-Jean, moll del Port, 13002 Marsella. Tel.: 04.91.91.84.57.

Sophie Latil, Le Figaro


El tribunal de Viterbo ajorna la decisió sobre el judici de l’existència de Jesucrist


En mig d'una enorme expectació, el tribunal de Viterbo decidí, de manera preliminar, concedir-se un temps per a estudiar detingudament l'existència o no d'elements suficients per a obrir un procés judicial sobre l'existència de Jesús arran de la querella presentada contra un rector de la seva diòcesi per «abús de la credulitat popular» i de la que ja vam informar el 5 de gener d’enguany.

Agències


divendres, de gener 27, 2006

Molins de Rei acull una exposició que mostra una visió històrica sobre la sardana

Molins de Rei. La sala de Ca n'Ametller de Molins de Rei acull fins al 5 de març l'exposició "Sardana, una societat en dansa", que mostra una visió històrica de la història de la sardana, segons que han informat fonts de l'organització

Agència EFE

El sindicat unificat de la policia espanyola cau en el parany de les llegendes urbanes

La professora imaginària

Mollet del Vallès.- El Sindicat Unificat de la Policia (SUP) ha tramès un escrit a la Generalitat i a l'Escola de Policia de Catalunya de Mollet del Vallès en què exigeix una investigació i que es prenguin mesures contra la professora del centre Marta Torner per un exercici pràctic que suposadament fa als alumnes, que consideren denigrant per als agents de la Policía Nacional.

Diuen els sindicalistes de la Policía Nacional que la professora Torner incita els alumnes i futurs membres dels Mossos d'Esquadra a intervenir les armes que porten els funcionaris de la Policía Nacional quan estan fora de servei, quan en realitat la llei els faculta a dur-les.

L'escrit del sindicat relata que s'han assabentat que la professora Torner planteja als seus alumnes la resolució del següent exercici teòric:

«S'ha produït una trucada a les dependències policials informant que en un supermercat s'ha vist un home que porta una pistola sota la jaqueta, tot i que no ha fet res amb ella. Quan arriba la dotació policial comproven que és un agent de la Policía Nacional fora de servei.»

Pregunta: «Quina serà la intervenció correcta?»

Segons l'escrit del SUP, la professora Torner dóna com a resposta correcta la següent: «Un cop identificat el policia, se li ha d'intervenir l'arma i proposar-lo per a una sanció.»

El sindicat està indignat per la resolució de la professora i recorda que amb carnet professional els agents de la Policía Nacional estan autoritzats a diposar de dues armes i dur-les, estiguin o no de servei. Afegeix que la llei de cossos i forces de seguretat de l'Estat els obliga a actuar fins i tot si estan fora de servei i per això és convenient dur l'arma sempre. El SUP reclama una investigació i que s'exigeixin les responsabilitats en què hagi pogut incórrer la professora Marta Torner.

Afers imaginaris

La investigació que ja té acabada l'Escola de Policia de Catalunya conclou que no només és imaginari el supòsit que es planteja en l'exercici teòric, sinó també la identitat de la professora que mencionen els membres del SUP.

Fonts de l'Escola de Policia de Mollet han assegurat que al centre no hi ha cap professora ni instructora que es digui Marta Torner. Hi ha una docent que es diu Torner de segon cognom, però imparteix matèries diferents de les descrites. Actualment, els alumnes no han de resoldre cap exercici que plantegi la situació del supermercat amb un home armat ni cap de similar.

L'escola admet que en cursos anteriors s'havien impartit classes en què es plantejava un problema que s'assemblava: el cas d'una persona que es detectava en un bar i que duia una arma. «No es mencionava, però, que fos agent de la Policía Nacional ni de cap altre cos policial», exposen fonts de l'escola de Mollet.

Resolució errònia

L'escola assegura, a més a més, que la solució de retirar l'arma al policia que aporta la professora imaginària mencionada en l'escrit del SUP seria totalment errònia i equivocada i que són perfectament coneixedors dels textos legals que faculten els policies a dur armes i a disposar-ne. Recorden, a part, que a l'Escola de Policia de Catalunya no s'hi formen només mossos d'esquadra sinó agents de tots els cossos policials. «La funció de l'escola és fomentar la coordinació i col·laboració entre cossos policials», conclouen les fonts del centre, que apunten que el cas de la professora Marta Torner i l'exercici imaginari sembla fruit del joc del telèfon.

Tura Soler , El Punt


dijous, de gener 26, 2006

Excusa màgica per a un fornicador

Un japonès diu aconseguir un harem de 10 dones amb un conjur

Tòquio.- Un veí de Tòquio de mitjana edat, que compartia sa casa amb 10 dones més joves, digué que les atragué recitant-los un conjur que li arribà a través d'un somni.
L'estratagema que havia fet l'home de 57 anys sortiren a la llum quan una altra dona es queixà a la policia que ell l'havia amenaçat per negar-se a formar part del seu harem, segons es va saber el dimecres.
"Tingué un somni que em digué que les dones em veurien atractiu si recitava un conjur determinat", digué.
Una ràpida sèrie de bodes i divorcis deixaren l'home amb un ampli grup dexesposes, la majoria d'entre 20 i 30 anys, els qui comparteixen el seu cognom i continuen vivint amb ell.
Però l'home avui ha estat arrestat.

Agència Kyodo


dimarts, de gener 24, 2006

Crea una escola sobre fantasmes, cobra 120 lliures i a més sembla que és escèptic

El castell anglès Muncaster, amb 800 anys d'antiguitat, és un dels més cèlebres d'Anglaterra per les «freqüents aparicions». Els amants dels vampirs espectres estan de sort, ja que el castell de Muncaster, una de les «cases encantades» més cèlebres d'Anglaterra, serà la primera escola sobre fantasmes del país.

Conegut per deixar glaçats als visitants amb les seves aparicions freqüents i els seus hostes del més enllà, el castell de Muncaster és un edifici majestuós d'uns 800 anys d'antiguitat situat a la regió dels llacs, al nord-oest d'Anglaterra. Aquest lloc místic va ser elegit per Jason Braithwaite, psicòleg cognitiu i neuròleg de la Universitat de Birmingham, per a donar classes de sensibilització als fenòmens paranormals.

L'edifici és cèlebre per la seva sala de tapissos i pels crits o gemecs de xiquets que s'escolten, a més dels seus sorolls inexplicables o les seves aparicions. Una “dama blanca”, el fantasma d'una jove dona, Mary Bragg, assassinada enfront de la reixes del castell en el segle XIX, estaria present regularment als jardins o a les carreteres pròximes, així com l'espectre d'un antic bufó del castell, Tom Fool. Braithwaite, de 34 anys, diu que és escèptic quant a la realitat d'aquests fenòmens, però vol donar els coneixements científics necessaris als seus alumnes perquè avaluen la realitat d'aquests successos.

“No dic que puguin explicar aquests fenòmens, però els alumnes tindran els coneixements necessaris per a examinar de manera racional i sensata” el que succeeix al castell, explica el professor.

Segons Braithwaite els sorolls i les visions a l'edifici podrien estar vinculats a fenòmens físics naturals. “Algunes percepcions poden estar provocades per camps magnètics estranys i irregulars”, explica.

Les classes començaran al març, i dos dies de curs costaran 120 libras (175 euros), nit al castell inclosa. Els organitzadors han rebut l'aval de la família Pennington, que “viu” al castell des de 1208.

Respectuosos del desig de Peter Pennington, el cap de la família que no vol entrar en el “sensacionalisme televisiu”, els alumnes no utilitzaran ni bola de vidre, ni taula ouija, ni cap altre instrument associat a les mèdiums.

“L'objectiu és fer un vertader treball científic, explicar per què tanta gent veu o creu veure fantasmes en aquest castell”, insisteix Braithwaite. “La gent escolta coses, veu coses, sent coses, què succeeix? Podem explicar això psicològicament o en termes de funcionament del cervell?”, afegeix.


Agències


La ingenuïtat de la comunitat científica

Un metge noruec porta cinc anys publicant falsedats que pot detectar un profà

Igual que Hwang Woo-suk, el metge noruec Jon Sudbo ha publicat dades falses en revistes tècniques, però aquí s'acaben els semblants. Sudbo, segons se sabé ahir, portava cinc anys inventant-se uns resultats sobre el càncer de boca que publicà en tres revistes mèdiques. Però alguns dels seus muntatges són tan sapastres que podrien haver sigut detectats per un profà. Almenys una revista mèdica ha quedat en ridícul.

L'últim treball de Jon Sudbo, un metge de 44 anys vinculat a l'Hospital Radiològic d'Oslo, va ser publicat en la revista mèdica Lancet (octubre del 2005), i demostra falsament que diversos fàrmacs antiinflamatoris d'ús comú redueixen el risc de càncer de boca en els fumadors.

De fet encara que fos veritat no tindria cap importància, ja que a cap metge se li ocorreria receptar una dosi diària d'antiinflamatoris a un pacient fumador per a reduir el risc que desenvolupi un càncer de boca. El que cal es deixar de fumar, evidentment.

Els altres treballs s'han publicat en 2001 i 2004 en el New England Journal of Medicine i el Journal of Clinical Oncology (http://www.jco.org/). Un d'ells presenta un mètode poc eficaç (a més de fals, segons se sap ara) per a diagnosticar les fases preliminars del càncer bucal. Un altre conclou que l'extracció d'unes quantes cèl·lules de la boca no té cap efecte sobre la mortalitat dels pacients.

Els articles de Sudbo no semblaven tenir cap seguiment al camp de l'oncologia, però passat Nadal trobaren una lectora en una altra disciplina mèdica. Segons relatava el dijous la revista científica Nature, la directora d'epidemiologia de l'Institut Noruec de Salut Pública, Llitera Stoltenberg, estava fullejant un número retardat de Lancet quan es topà de casualitat amb l'article dels fumadors i els antiinflamatoris.

Els resultats eren irrellevants, però el que li cridà l'atenció no va ser això, sinó d'on provenien. Sudbo Deia haver utilitzat els hàbits de vida registrats en una base de dades de pacients de Noruega. I Stoltenberg, que era la responsable d’aquesta base de dades, sabia que això era impossible, perquè Sudbo no tenia accés. El metge, simplement, s'havia tret als 908 pacients de la mànega. I l'havia fet de forma tan sapastre que 250 d'ells tenien fins a la mateixa data de naixement. Stoltenberg avisà a l'hospital i a les revistes mèdiques, i ha bastat una succinta ullada per a descobrir tot el altres.

L'editor de Lancet, Richard Horton, intentà la setmana passada (http://www.nature.com/nature/journal/v439/n7074/full/439252b.html) comparar aquest assumpte amb el cas del científic coreà Hwang Woo-suk, un dels fraus científics més espectaculars de la història. "És molt semblant", declarà a Nature. "Si un investigador està decidit a inventar-se tot un estudi, és impossible detectar-ho".

La majoria dels científics coincidirien amb l'argument d'Horton en el cas de Hwang, que era realment un expert al seu camp d'estudi, el clonatge d'embrions, i que perpetrà el seu frau de manera hàbil i meticulosa. Però l'argument és molt més difícil de sostenir en el present cas.

The New England Journal of Medicine (http://content.nejm.org) s'ha vist forçada a reconèixer que l'article que li publicà a Sudbo el 26 d'abril del 2001 és invàlid perquè dues figures "que representen dos pacients diferents, i en dos diferents fases de càncer epitelial, són en realitat diferents augments de la mateixa foto presa al microscopi".

No cal saber res de càncer epitelial, ni de medicina, per a adonar-se d'això

Agències


De llegendes urbanes

Missatges que circulen per internet: correu en cadena

Circula per la xarxa un correu electrònic que els amics més patidors s'encarreguen de reenviar-te per assegurar-se que, gràcies al seu gest, et salvaran la vida. El missatge t'informa d'una nova bretolada que presumptament s'ha posat de moda a les carreteres. T'avisen que quan condueixis no facis senyals amb els llums a cap altre cotxe que circuli a les fosques per advertir-lo de l'oblit. Sense saber-ho, fent llums t'estàs condemnant a anar directe a l'altre barri. Uns individus es desplacen amb els fars apagats quan és de nit. El primer que els fa senyals amb les llargues en un acte solidari passa a convertir-se en el seu objectiu. El correu electrònic t'avisa que et persegueixen per on calgui fins que aconsegueixen que tinguis un accident.

Hi ha discoteques que, alertades per aquesta amenaça, ja reparteixen aquest correu electrònic imprès quan marxen els seus clients. Els Mossos han negat que tinguin constància d'un disbarat d'aquestes dimensions.

Tot indica que aquest mail s'acabarà convertint en un més dels centenars que fa anys que van amunt i avall de la xarxa, i que, gràcies a la ingenuïtat i la bona fe dels usuaris, s'acaben estenent arreu del món.

Les tipologies d'aquests correus són diverses: uns creen alarma social, d'altres desperten la solidaritat explicant desgràcies de nens o el perill d'extinció d'una espècie animal. També n'hi ha que miren de temptar-te amb la promesa que rebràs calés. Un tret en comú és que, al final, t'acaben amenaçant de patir un seguit de desgràcies si llences el text a la paperera de reciclatge.

Abans de triar si pertanys al sector dels escèptics que elimina aquests missatges o, al contrari, formes part del grup dels solidaris altruistes que se'ls creu i els reenvia a tots els amics, cal considerar com afectarà aquesta decisió la teva vida.

Cal imaginar-se, primer, com seria la pròpia existència obeint les instruccions d'aquests correus electrònics en cadena. Viuries convençut que has ajudat Brian Rodríguez, un nen de cinc anys que espera una operació de cor al St. Patrick Hospital. No només li has solucionat els problemes de salut sinó que l'has convertit en el nen més ric del món. L'e-mail assegura que per cada correu reenviat diversos proveïdors d'Internet li han donat al nano un cèntim de dòlar. Igual que al Brian, també has fet feliç l'Amy Lin, una nena de Seattle a qui li creixen unes dents a l'aixella, i a Myrna Hinton, una nena de Vancouver que viu en una bombolla de vidre.

Hauries salvat totes les teves amigues enviant-les al ginecòleg urgentment, després que s'assabentessin d'un nou càncer de pit, letal en quaranta-vuit hores, que quan es manifesta expulsant un líquid blau a través del mugró ja és massa tard per fer-hi res.

No beuries mai directament de les llaunes de refresc. Hi ha un nou virus que reposa latent sobre el metall i que comença devorant-te els llavis i t'acaba deixant tota la cara en carn viva. Tampoc aniries al cinema des que saps que et pots asseure en una butaca on hi han deixat, amb tota la mala llet, una xeringa infectada pel virus de la sida.

Si ets dona tampoc no oloraries cap perfum als grans magatzems perquè sabries que és una nova tècnica per drogar-te i que, quan baixessis al pàrquing, et violarien sense que després recordessis res. No faries cas de ningú que et volgués tirar els trastos perquè es tractaria d'un individu que en el moment més excitant t'adormiria amb cloroform i t'arrencaria el ronyó per vendre'l al mercat negre. I el més important: Hauries aconseguit que tanquessin a la presó el xinès que fabricava els gats bonsai: aquells felins tan dolços que els feien créixer dins d'uns pots de vidre perquè es convertissin en animals de companyia minúsculs, dòcils i amb formes originals.

Si res d'això no t'interessa, pots passar-te al sector de les persones que caminen pel costat salvatge de la vida: portaries acumulats dos-cents seixanta anys de mala sort, comptant, és clar, que no t'hagis mort amb tanta amenaça.

Per acabar, ara t'hauries de connectar a la versió digital del diari AVUI. Buscar aquest article i enviar-lo a cinc contactes. Assegura't que són les cinc persones que es fan dir amics però que només t'utilitzen com a abocador de mails en cadena per no tenir sentiments de culpa. A l'assumpte especifica que no vols que t'enviïn més missatges en cadena.

Mònica Planas, Avui.


diumenge, de gener 22, 2006

Si creus en llegendes no condueixis

Girona.- El boca-orella sempre ha estat una fórmula infal·lible per fer córrer rumors i llegendes urbanes. És tanta la insistència que, a vegades, la gent no sap què pensar. És veritat o és mentida? Les últimes setmanes, els correus electrònics han ajudat a popularitzar un d'aquests dilemes. Una banda es dedica a circular en cotxe amb els llums apagats i té com a missió perseguir el primer vehicle que li faci ràfegues. Després ha de matar tots els ocupants d'aquest turisme. En el fons, es tracta d'un ritu que han de complir tots aquells que volen integrar-se a la colla. Per fer més creïble el rumor, s'assegura que oficials de la policia que treballen en el programa DARE han emès un comunicat per avisar els conductors. Els creadors de la llegenda urbana, però, s'han equivocat en aquest últim aspecte, perquè el DARE no és un programa de seguretat ciutadana, sinó un projecte d'educació per evitar les drogues.

Algú, però, ha decidit fer mig cas dels missatges i a diverses benzineres ha penjat un comunicat per alertar els conductors. En un centre de dia d'Osona fins i tot han repartit un paper sobre la llegenda urbana entre alguns pacients perquè vagin en compte per la carretera. I al Trueta també corre el document entre part del personal. Ningú no sap si es tracta d'una broma sobre la mateixa llegenda o si hi ha una certa psicosi. I com sempre passa en aquests casos, algú ho porta a l'extrem i assegura que coneix una víctima que ha estat assaltada per aquest grup i que està ingressada en un hospital de les comarques gironines. Això sí, mai ningú no pot confirmar aquest aspecte.

Els Mossos d'Esquadra ja han desmentit l'existència d'aquesta xarxa organitzada, que, segons el mateix rumor, s'autoanomena Sang. Tot aquest embolic, que s'ha estès en poques setmanes gràcies a la rapidesa de les noves tecnologies, recorda moltes altres llegendes urbanes. Com aquella que explica que intenten raptar una nena en un supermercat. Quan tanquen el local, troben els segrestadors al lavabo tallant els cabells a la criatura. Suposadament, aquesta història ha passat a tots els supermercats. Ara ha arribat a l'Espai Gironès.

La majoria de gent sap que aquestes faules són això, faules, però ara més d'un s'ho rumia abans no fa ràfegues a un cotxe sense llums.

Marc Bataller, El Punt


dissabte, de gener 21, 2006

Ignorància en català

Una propaganda de Winterthur per TV3 informa que la seva assegurança sanitària inclou acupuntura i homeopatia. És vergonyós que les autoritats sanitàries permetin això quan no s’ha demostrat que tinguin ni la més mínima utilitat guaridora.


L'agosarament dels 'productes miracle'

Aprimar-se en dos dies, fer desaparèixer l'artrosi de sobte o trobar la fórmula de la joventut eterna són promeses sospitoses, però tot i així, alguns s'atreveixen a fer-les. Els anomenats productes miracle comptarien amb aquest agosarament entre les seves propietats, productes que prometen uns resultats impossibles, perquè no tenen la composició necessària per aconseguir-los. O que, en el cas de contenir alguna substància amb propietats reconegudes, no han estat registrats com correspon, o les inclouen sense declarar.

Són diversos els productes que podríem incloure en aquest grup. S'anuncia l'existència de productes o tractaments de diferents classes i presentacions (pastilles, cremes o artefactes diversos) que pretenen curar o alleujar els problemes de salut sense resultats provats. Però no són medicaments. Si ho fossin, haurien d'acreditar legalment els seus pretesos efectes curatius, i la legislació imposa per fer-ho un control molt rigorós. Però no ho fan perquè no ho són.

D'alguns ni tan sols en coneixem la composició. Altres poden ajudar a alleujar petites molèsties o produir l'anomenat efecte placebo - com es denomina la millora que presenten alguns pacients quan prenen una substància creient que té virtuts terapèutiques encara que no en tingui -. Altres no serveixen per a res.

Unes vegades va dirigit a població malalta, però la millora es dirigeix als sans que volen millorar el seu aspecte o rendiment físic o intel·lectual, o bé disminuir els efectes de l'edat. Fins i tot alguns utilitzen com a reclam la frase comercial "de venda en farmàcies" però no vol dir que la professió farmacèutica els reconegui o garanteixi. És el fabricant qui decideix posar aquesta frase. La publicitat pretén utilitzar la garantia i confiança que acredita la figura del farmacèutic per vendre'ls.

No obstant, hi ha una norma legal que regula la publicitat de productes amb pretesa finalitat sanitària. Aquesta norma prohibeix que s'atribueixin efectes preventius o terapèutics que no estiguin recolzats per proves acreditades, i també prohibeix que professionals de la salut emparin la publicitat dirigida al públic. També està prohibit que s'atribueixin un caràcter sanitari sense tenir-lo.

Mercè Camps El Periódico de Catalunya


dijous, de gener 19, 2006


El jutjat arxiva la querella que una pitonissa va presentar contra l'escriptor Javier Cercas

Manté que «Soldats de Salamina» no és injuriós i que la vident de ficció no està inspirada en la real


No hi ha prou dades que identifiquin Jasmine, la vident que Javier Cercas va retratar a Soldats de Salamina , com la pitonissa real Jazmine (Pilar Abel) i tampoc hi ha cap indici que l'escriptor tingués ànims d'injuriar quan va escriure els passatges de la novel·la que protagonitza la Conxi, l'origen de la polèmica. Aquests són els arguments que ha esgrimit la jutgessa Maria Teresa Gonzalo per decretar l'arxiu de la querella que havia presentat Pilar Abel, la pitonissa Jazmine que se sent identificada amb la Conxi i injuriada per Cercas i reclamava una indemnització de 725.000 euros. L'advocat d'Abel presentarà un recurs.
La jutgessa recorda que l'actuació de Cercas està enmarcada en l'exercici del seu ofici d'escriptor i autor de novel·la i remarca que no queda acreditat que la Conxi del llibre sigui Pilar Abel. «L'únic senyal identificatiu és la coincidència del nom artístic reflectit en una sola frase d'una sola pàgina del llibre quan es diu 'es deia Conxi i la seva única feina coneguda era la de pitonissa en la televisió local, el seu nom artístic era Jasmine'», diu la jutgessa en la interlocutòria. La magistrada Gonzalo, que remarca que tant Cercas com Abel afirmen que no es coneixen de res, afegeix que en cap punt de la nove·la es detecten passatges que es corresponguin amb la vida real de la querellant. A més, exposa la magistrada, perquè existís el delicte d'injúries hauria d'existir una consciència i ànim d'injuriar, que no s'intueix en lloc per part de Cercas, precisament per la no coneixença entre els litigants. La jutgessa no posa en dubte el que va declarar Cercas durant la instrucció: que la Conxi és un personatge de ficció. La magistrada també fa èmfasi en la declaració de Cercas que va exposar que per ell la Conxi era un personatge «tendre» i fonamental per la novel·la. Pilar Abel, que considera que no hi ha cap dubte que la Jasmine de Soldados de Salamina és ella mateixa, no hi veu cap mena de tendresa en els passatges que protagonitza la pitonissa. Ella entén que Cercas, a través del personatge, la deixa com «una persona ignorant, força estúpida, que sembla vulgar, ordinària, barroera, grollera, hipòcrita i de cervell buit, el que es coneix com una persona simple, i que apareix també com una dona frívola i superficial, immadura, un xic infantil i amb connotacions de lleugeresa sexual».

Tura Soler (text i imatge de la pitonisa), El Punt

dimecres, de gener 18, 2006

Ningú a la Santa Seu ha emprès una campanya per a “rehabilitar” a Judes

Ciutat del Vaticà. La Santa Seu no ha emprès cap campanya per a rehabilitar Judes, l'apòstol que va lliurar Jesús per un grapat de monedes, assegura un representant vaticà a què mitjans de comunicació li atribueixen paraules que mai pronuncià.

La qüestió sorgí després de la notícia que la “Maecenas Foundation for Ancient Art” de Basilea (Suïssa) i la revista “National Geographic” tindrien intenció de publicar per Pasqua - només en francès, anglès i alemany -, el contingut d'un manuscrit del segle I, amb l'evangeli apòcrif de Judes. D'aquest escrit, es tenia notícia fins ara només per Sant Ireneu, bisbe del segle II.

L'anunciada publicació ha encès a Itàlia un debat sobre la figura de Judes Iscariot, l'apòstol que traí Jesús. El diari de Torí “La Stampa”, en un article publicat l'11 de gener, revelà que, segons algunes indiscrecions, el manuscrit apòcrif portaria a una revaloració de Judes, qui hauria col·laborat en el disseny de salvació de Déu per a la humanitat amb la crucifixió de Jesús.

En aquest sentit, “La Stampa” citava els comentaris de l'escriptor Vittorio Messori i de monsenyor Walter Brandmüller, president de la Comissió Pontifícia de Ciències Històriques.

I, basat en aquests arguments, el diari “The Times” de Londres publicà el 12 de gener un article en què manté que monsenyor Brandmüller estaria liderant una campanya des del Vaticà per a convèncer als creients de la bondat de Judes. Aquesta notícia no té cap fonament segons el Vaticà.

Agències


dimarts, de gener 17, 2006


Es pot confiar en la policia que consulta vidents?

Sobre Allison DuBois de la sèrie Mèdium

Llicenciada en Ciències Polítiques, mare de família nombrosa i passant en una fiscalia, aquesta dona de 34 anys diu que treballa com mèdium per a les forces policials nord-americanes.

Segons Allison, la seua vida és semblant a la del xiquet del sisè sentit: els morts s'asseuen al peu del llit, parlen amb ella i fins i tot li donen encàrrecs per als seus familiars vius. Difícil de creure? No sols això, també molt inquietant. No obstant, la policia d'EUA confia des de fa anys en les seues visions, segons diuen.

Trobar a desapareguts

Localitzar persones desaparegudes, trobar el lloc on estan enterrats cadàvers o llegir la ment a un delinqüent són algunes de les labors per a les que la policia li pagaria.

La seua vida ja s'ha portat a la xicoteta pantalla en una popular sèrie de la NBC, Mèdium, que s'emet des de fa mesos en EUA amb gran èxit d'audiència i ja s'ha exportat a mig món.

La pròpia protagonistesparla de la seua experiència en el llibre, “No els hi digues adéu”, en el que explica com aconsegueix conviure amb aquest do, que a més ha heretat una de les seues filles. També dóna consells als qui creuen que tenen aquestes capacitats.

Encara que actualment passa per ser una de les professionals més sol·licitades i famoses del seu estrany gremi, la trajectòria d'aquesta mèdium ha estat tot menys un camí de roses.

Guardar el secret

Com és d'imaginar, des que descobrí les seues presuntes habilitats psíquiques, DuBois ha hagut d'enfrontar-se sempre a l'escepticisme, començant per la seua pròpia família. Quan als sis anys anuncià que parlava amb el seu besavi mort, ni els seus pares la cregueren. I quan ho feren, li demanaren que no ho contés a ningú o la prendrien per folla.

Ara, molts anys més tard i després d'ajudar a resoldre prop de 1.200 Casos, cada vegada són menys al seu país els que es burlen de les seues visions.

Agències


dilluns, de gener 16, 2006


El traficant de misteris català Andreas Faber-Kaiser es converteix en una arma en la batussa entre escèptics espanyols

L’hispanòfil periodista basc Luis Alfonso Gámez, ha publicat un contundent entrada en el seu bloc “Magonia” contra el traficant de misteris català Andreas Faber-Kaiser (1944-1994). El seu escrit, ben mirat, resulta ser un atac vers un article publicat sobre aquest personatge en un butlletí electrònic d’una organització escèptica espanyola de la que fa temps va marxar en Gámez. En el rera fons de la polèmica hi ha l’enfrontament, per motius de vanitat i enveges que no pas científics, entre la flor i la nata del escèptics del nostre país veí.

El que a nosaltres ens interessa aquí és que Gámez glossa força bé la vida, la mort i l’obra d’aquest xerraire que va conduir a finals dels vuitanta i principis dels 90 del segle passat els programes “Sintonia Alfa” i "Arxiu Secret" a Catalunya ràdio. Faber-Kaiser va dirigir també la revista “Mundo Desconocido”, editada en castellà, llengua en la que va escriure diversos llibre sobre ocultisme i temes sensacionalistes com el de l’oli de colza o el de la supervivència de Jesucrist després de ser crucificat.


El nazisme i la seva herència

Rosa Sala Rose: “El nazisme alemany va ser, també, producte de la Il·lustració”

L'autora de l'imprescindible “Diccionari crític de mites i símbols del nazisme” s'endinsa demà i el dijous en la Fundació Joan March en “El misteriós cas alemany”, una reflexió sobre la “notòria resistència a la comicitat i el realisme” de la cultura germànica

Com conjugar Auschwitz amb Goethe i Schubert? Rosa Sala Rose (Barcelona, 1969) ho denomina “El misteriós cas alemany”. Les seves perquisicions per la literatura alemanya, des del segle XVIII fins a la I Guerra Mundial, li porten a replantejar el “camí únic”, terme que encunyà l'historiador Gordon Craig per a explicar com una nació civilitzada acaba barrigant en la barbàrie. Fins ara, aquest fosc trajecte havia estat estudiat des de la Filosofia i la Història; Sala Rose l'analitza a través de la Literatura, “aquesta esponja del que es gesta en la societat i que pot aportar indicis sobre un misteri encara per resoldre” Quan el culte a la bellesa coquetejà amb la banalitat del mal...

-Genocidi i poesia. El nazisme està replet d'ambivalències...

-S'ha presentat sempre el nazisme com a fill de l'Irracionalisme, però és també un producte de la taxonomia científica de la Il·lustració.

-Antisemitisme, nacionalisme i xenofòbia... Assumpte alemany, o patologies transversals del pensament occidental?

-L'antisemitisme alemany té arrels més profundes i extenses en el cultural i l'antisemitisme cultural és un fruit il·lustrat.

L'antisemitisme francès, en efecte, fou molt virulent a finals del XIX amb el cas Dreyfus. En el cas alemany, naix de la construcció d'una identitat nacional enfrontant-se a la resta d'identitats europees i s'entrecreua amb un moment gloriós de la cultura.

-Goethe, Schiller, Heine, Nietzsche, Wagner... L'Alemanya de la llum, toquejada per l'Alemanya de les ombres...

-Goethe i Schiller es resistien a l'adulteració hitleriana... de Goethe, el nazisme aprofità el concepte fàustic que elaborà Spengler. Quant a Nietzsche, els seus aforismes també nodreixen el pensament anarquista. Wagner sí que encaixà millor: havia construït una religió secular del culte a l'art i va ser un antisemita de primera hora.

-Hem citat a Spengler... Proporcionà idees, però després no sintonitzà amb Hitler...

-Com Ernst Jünger i Thomas Mann, representants de l'anomenada “revolució conservadora”, hagué de sentir-se fastiguejat per la vulgaritat del nazisme que representaven les SA de Röhm.

-Seixanta aniversari del Procés de Núremberg. Alfred Rosenberg digué que es parlà de tot menys de nacionalsocialisme...

-Perquè si s'hagués abordat el nacionalsocialisme com a cosmovisió alternativa de caire pseudoreligiós, haguessin entrat en un territori delicat per a tot el món, fins i tot als Estats Units... En l'àmbit antisemita recordi el llibre d'Henry Ford, “El jueu internacional”.

-Què sobreviu en els nostres dies del nazisme?

-El que crida més l'atenció són els “skin heads”, però el més greu és la negació de l'Holocaust pels neonazis. Tenim moltes herències: la publicitat de perfums en blanc i negre i la mirada perduda a l'horitzó: pura estètica Riefenstahl; el turisme de masses i l'eliminació de les classes en alguns mitjans de transport; l'ecologisme, que és molt alemany, anterior al nazisme i es vincula al nacionalisme ètnic: els primers parcs nacionals es fundaren en l'època nazi... I la medicina alternativa: recordem l'Hospital Rudolph Hess, que se sustentava en la medicina natural i homeopàtica.

-El president iranià també nega l'Holocaust...

-La relació del món àrab i el nazisme és un llibre encara per escriure.

Sergi Doria, ABC


diumenge, de gener 15, 2006

Fraus científics


L'home de Piltdown n'és l'exemple clàssic. El 1912, un paleontòleg va informar de la troballa a la Gran Bretanya d'un magnífic crani de fa 500.000 anys amb una volta d'aspecte humà i una mandíbula simiesca. L'enrenou va ser majúscul. No hi havia dubtes: es tractava de la baula perduda, el disputat buit evolutiu entre els grans simis i els humans.

Es va haver d'esperar fins al 1953 perquè altres científics descobrissin que el crani pertanyia a un home i de fa 50.000 anys, no 500.000, mentre que la mandíbula era d'un orangutan modern. L'enterrament --es van col.locar junts els ossos-- havia estat un engany amb indubtable èxit. Durant quatre dècades, l'Eoanthropus dawsoni va ocupar un lloc preeminent en la història de la paleontologia.

La ciència moderna està esquitxada de fraus, però rara vegada adquireixen la categoria de l'home de Piltdown o dels experiments de Hwang Woo-suk, les més famoses investigacions del qual han resultat ser un invent. El que sí que són freqüents són les errades, les teories equivocades, però això no és un problema: "En general --explica Juan Miguel Campanario, professor de la Universitat d'Alcalá de Henares (UAH) i estudiós del procés--, tota la ciència que es publica és errònia en el sentit que sabem que en el futur les nostres teories seran superades per altres científics. L'error forma part de la ciència".


Copiar d'altres, exagerar

Les estadístiques no són de fiar, ja que lògicament ningú gosa revelar les seves trampes, però una recent enquesta a Nature revelava que el 0,3% dels investigadors admetia haver manipulat dades en algun treball presentat en els últims tres anys. Acostuma a ser poca cosa, com a maquillatge de dades per avalar encara més una tesi. O, més rarament, copiar d'un altre. "El risc no compensa els possibles avantatges. Si comets un frau sobre un assumpte poc important, la veritat és que no val la pena; si el frau és sobre alguna cosa important, la gent mirarà els resultats i t'enxamparan", prossegueix Campanario.

El motiu? Molt més que la fama efímera, sembla més determinant la pressió insuportable que pateixen molts científics: necessiten portar a bon terme una investigació per poder publicar en una revista de prestigi i que això, al seu torn, els garanteixi el finançament futur. Com més publiquis, millor. Els anglesos ho anomenen "publish or perish", publica o mor. Agradi o no, aquesta dictadura del paper és el sistema utilitzat internacionalment per determinar si un equip funciona o no.
És clar que la competència és immensa a l'hora de publicar, sobretot a les revistes de renom. Nature reconeix que només accepta el 10% dels articles que rep. "No perquè siguin bons o dolents, sinó senzillament perquè no hi ha espai per a tots o perquè no els considera atractius", explica Vladimir de Semir, director de l'Observatori de Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Algunes revistes pertanyen a associacions professionals sense ànim de lucre, com Science o JAMA, però la majoria es mouen per lògics criteris comercials. "Els agrada vendre --resumeix--. Una vegada van publicar amb un gran ressò a Nature el descobriment d'un suposat gen de la infidelitat fins i tot sabent que no tenia cap rellevància científica. Però així s'asseguraven publicitat".

El principal mètode utilitzat per les revistes per garantir que una investigació és correcta és el peer review o revisió per experts. Es tracta normalment d'un comitè de savis independents, especialitzats en diferents disciplines, que analitzen l'article enviat i li donen el vistiplau. "Cada revista té el seu propi comitè editorial, generalment format per professors universitaris, tot i que sovint es recorre a experts externs, també professors", prossegueix De Semir. "Un article l'examinen dos o tres revisors", precisa Campanario. I no cobren: ho fan per prestigi.

Teòricament, el sistema del peer review obliga a repetir la investigació per validar si és correcta. No obstant, és clar que gairebé mai és possible. Un motiu és el temps, ja que algunes investigacions són fruit d'uns quants anys, però encara més important és la dificultat derivada de l'especialització extrema de la ciència actual. Qui pot repetir el que ha fet Hwang i dir que era incorrecte? Ningú. Com a curiositat, l'únic equip capaç de validar si un experiment ha estat exitós és molt sovint l'equip rival. "Els revisors són anònims, però els investigadors es poden imaginar qui són perquè són pocs els que es dediquen al mateix", diu el professor de la UPF.

"Els àrbitres llegeixen l'article, fan una petita simulació, revisen algun càlcul. Miren que sigui coherent --diu Campanario--, però és estrany que puguin descobrir que alguna cosa és falsa. Un revisor pot veure una gràfica i comprovar si creix o decreix, però és difícil que pugui esbrinar si les dades de partida són falses o inventades".

Antonio Madridejos El Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?