<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de maig 29, 2006

Entrevista a l'il·lusionista Anthony Blake

Tot és fruit de la nostra imaginació


Una taula que levita, culleres que es trenquen, o paraules que només són dins la ment ell les escriu abans de sentir-les, i tot, diu Blake, ho acabem de veure però és “fruit de la nostra imaginació”. Des de quan és vostè Anthony Blake? Jo vaig estudiar medicina i, de petit em tornava boig tot el que estés relacionat amb la química, sempre estava fent experiments que barrejava amb altres materials. Després vaig fer la carrera de medicina, 7 anys. Vaig conèixer el món del mentalisme que em va agradar força com per dedicar-m’hi unint el mentalisme amb la màgia. Suposo que l’Anthony Blake és qui és des de ben petit. Se’t podria considerar un alquimista? No, encara no m’he ficat a la cuina. Per què aquest nom i aquest cognom artístics? Era d’una sèrie de televisió nord-americana que tractava d’un mag, que es deia així, té molt a veure amb mi, per això aquest nom. I José Luis González quin paper juga? És el “jo” que hi ha darrere de l’Anthony Blake. Li fa ombra? No, ni molt menys. Procuro que cadascú porti la seva vida, així, de la porta de casa meva endins sóc el José Luis, i de la porta enfora sóc l’Anthony Blake, encara que de vegades, dins de casa haig de divertir els amics o la família quan fem un sopar o ens reunim. Amb les seves actuacions posa en pràctica les seves teories, la finalitat seria el que pensem per nosaltres mateixos si de debò ha estat il·lusió? No. La finalitat és divertir, entretenir, fer passar a la gent una bona estona, que surtin amb la bona sensació que deixa la il·lusió, i que no es recordin del que han pagat, que això sigui el menys important. Quant de temps necessita per preparar-se per una actuació? Normalment una hora i mitja, en la qual faig els meus exercicis de respiració, i encara deixo que entri gent, que em parlin, però mitja hora abans tanco les portes, no em pot molestar ningú, sóc jo i el meu i la meva ment en complicitat fins a arribar a l’estat òptim per sortir a l’escenari i donar tot el que la gent ha vingut a veure. En trobar-se amb públic difícil a l’hora de col·laborar, és més fàcil que s’equivoqui o no s’equivoca? No m’equivoco. Bé, a veure, posem-li un 99 per cent, i la resta és que potser jo et digui, per exemple, “gamba”, quan el que tu volies dir “llagosta”. Aquest és el marge d’error que puc tenir. Està a punt de publicar el seu tercer llibre. Quin tema tracta aquest cop? Doncs la veritat és que l’haig de portar ja a l’editor, per no endarrerir-ho més. El títol serà, en principi, “Lo que yo sé del más allá, de la mente”, i tracta de com tenir el cap ben moblat després de controlar el poder de la ment i la intuïció, segueix la mateixa línia que els anteriors llibres. Per què dóna al públic la il·lusió en veure el que fa i en acabar diu allò de que “tot ha estat fruit de la nostra imaginació”, no és una contradicció? També és una contradicció anar al cinema i veure una pel·lícula que no és real i si et fa plorar les teves llàgrimes sí són reals, aleshores aquelles són producte del que has vist. El perfil... Un llibre: ’También los robots sueñan con ovejas eléctricas’. Una cançó: Qualsevol de Phill Collins. Una pel∙lícula: ’Blade Run’. Un actor o actriu: Peter O’Toole. Un menjar: La truita de patates amb ceba Un color: Per suposat, el negre. Un record inoblidable: Els ulls de la meva dona el primer cop que la vaig veure. Un partit polític: No jugo. Un equip de futbol: El del meu fill, el Reial Madrid. Un personatge digne d’admiració: Da Vinci, indiscutiblement.

Bianca Ortiz Camacho, Bon Dia Andorra

This page is powered by Blogger. Isn't yours?