<$BlogRSDUrl$>

divendres, de març 10, 2006

El col·lapse de Rapa Nui i els moais

La tradició oral rapanui diu que el rei Hotu-Matua, de la terra d'Hiva, va enviar set joves exploradors a buscar la remota Te Pito o Te Henua, una illa mitològica situada just enmig de l'oceà on florien boscos exuberants. Te Pito o Te Henua, coneguda com a illa de Pasqua o Rapa Nui, és avui un paisatge bonic i tranquil esquitxat pels espectaculars moais o icones de pedra, però pràcticament erm: els escassíssims arbres són fruit de la creixent però encara jove consciència conservacionista.
Els historiadors consideraven fins ara que l'illa de Pasqua va ser colonitzada per pobles de la Polinèsia central en successives migracions a partir del segle IV i que l'harmonia amb l'entorn es va mantenir fins almenys el segle XIII. Després, les desavinences tribals van impulsar una sobreexplotació dels recursos amb fins bèl·lics que va portar a la destrucció. Quan els marins holandesos van arribar a l'illa el dia de la Pasqua de Resurrecció de l'any 1722, ben poc quedava de la vegetació primigènia i els natius amb prou feines tenien recursos per alimentar-se. La realitat, no obstant, encara pot ser molt pitjor.
Una investigació que publica avui la revista Science canvia les dates de la colonització i confirma la capacitat destructora dels humans. Els primers polinesis no van arribar a Rapa Nui cap a l'any 400, ni tan sols el 700, sinó al voltant de l'any 1200, i la desforestació insostenible va començar poc després del seu desembarcament. No hi va haver, per tant, un llarg període de convivència idíl·lica dels homes amb els boscos.
"L'impacte va ser immediat". A aquesta conclusió han arribat els investigadors Terry Hunt (Universitat de Hawaii) i Carl Lipo (Universitat de l'estat de Califòrnia) després de datar per radiocarboni --en alguns casos, redatar de manera més precisa-- els jaciments arqueològics més antics de l'illa. Es tracta dels estrats Anakena (un antic centre religiós), on hi ha restes de llenya que es va cremar per fer foc. "Les evidències no eliminen una ocupació cap a l'any 1000 després de Crist, però la probabilitat és molt baixa", explica Hunt.

Milions d'arbres
Un dels principals motius de la desforestació de l'illa va ser la tala indiscriminada d'arbres per poder moure els moais, encara que també van ser determinants, prossegueix Hunt, les rates transportades pels primers pobladors polinesis, que van devorar les arrels de milions d'arbres. Els autors de l'estudi insisteixen que l'illa de Pasqua "simbolitza una civilització aïllada que una vegada va florir i que després va patir una catàstrofe ecològica".
Diversos especulador i traficants de misteris catalans i d’altres nacions han aprofitat aquesta absència actual d’arbres per a justificar-ne mil i una històries fabuloses que inclouen extraterrestres o transport per levitació magnètica.
Els resultats actuals estan en consonància amb altres estudis elaborats recentment que insisteixen que els aïllats territoris del Pacífic oriental, incloent-hi Nova Zelanda, van ser colonitzats molt més tard que Samoa i altres illes de la Polinèsia occidental. Pasqua està ni més ni menys que a 2.000 quilòmetres de les illes Pitcairn, el lloc poblat més pròxim, i a 3.600 de la costa de Xile, país del qual depèn.
En qualsevol cas, no tot va ser culpa dels natius. Les malalties exportades pels europeus i el reclutament forçós per treballar als dipòsits de guano peruans van rematar l'illa al segle XIX. El 1877 només hi quedaven 111 habitants. Avui són gairebé 4.000, potser els mateixos que hi havia al segle XVI.

Basat quasi tot en un article d'Antonio Madridejos de El Periódico

This page is powered by Blogger. Isn't yours?