<$BlogRSDUrl$>

dimecres, de febrer 08, 2006

Kirman, un faquir català

Un senyor amb turbant, el pit descobert i la posa orgullosa sosté una torxa encesa. Aparta el foc de la seva cara i beu un glop de benzina en una copa daurada. Treu pit mentre acosta el foc a la seva boca, alça el coll i mira cap amunt com si fóra un drac que lluita amb la seva dignitat contra el cel. Uns segons més tard, en una expiració, l’home llança una flamarada que esculpeix una columna en l'aire. Només fa falta recordar aqueix flamíger espectacle perquè la mandíbula s'afluixi i aparegui el traç distintiu dels infants: la boca oberta.

Cap A 1956, amb a penes 10 anys, Josep Miret, un xaval de Cornellà de Llobregat, es quedà bocabadat quan véu “Somnis de circ”, una de les primeres pel·lícules de Romy Schneider. La jove no estava malament, però d'entre tots els artistes d'aqueix circ, Josep només tingué ulls per al faquir. Aquell individu que engolia foc i es clavava sense piular agulles de tota classe pel cos.

També en silenci, Miret volgué esbrinar en què consistia la definició de faquir més enllà del diccionari. Amb aqueix objectiu començà a buscar algun llibre que l'iniciés en les tècniques del faquirisme. Cap editorial de l'època creu que un text titulat Converteixi’s en faquir en deu dies (amb turbant de regal) sigui un èxit de vendes. Mentre els editors vacil·len, Josep s'entreté amb manuals d'anatomia i psicologia. Els primers exemplars els compra als llocs dels Encants i Sant Antoni de Barcelona amb el seu sou de mecànic. Únicament un curiós volum s'acosta al faquirisme com a art escènica. És “L'enciclopèdia de la màgia” , editada per germans Gassó amb pròleg de Miguel Mihura. Un llibre que conta, no se sap si des de la innocència o la ironia, cada truc amb dibuixos explicatius, fins i tot la hipnotització d'una gallina. En aquesta enciclopèdia única, els jocs de cartes es barallen amb la telepatia i els ventrílocs saluden als faquirs. L'autor és Antonio d'Armenteras, un aficionat a la màgia, crític de cinema dels primers números de la revista “Hola”! I autor de alguna peça teatral que protagonitzà l'actor català Joan Capri. Aquí Josep aprèn, en gairebé 20 pàgines, carai!, quines zones del seu cos pot travessar amb agulles sense sentir dolor, com engolir vidres i descobreix la cobejada fórmula química del foc que no crema. L'aprenent de faquir babrica les seves pròpies agulles i estilets al taller on treballa per a després provar-los a casa a la manera una mica d'innocent i bruta de l'adolescent al que encara no se li ha tancat del tot la boca. En l'enciclopèdia també coneix alguns faquirs i els delirants números que aquests passejaren per els teatres de Barcelona a principis del segle XX. Kaniska, que menjava bombetes enceses i pretenia que el públic veiés el seu pit il·luminat en la sala a fosques, el català Molist que coïa un ou damunt de la seva llengua a base d'aplicar-li foc, o el famós Daja Tarto de Conca que s'enterrava en una plaça de bous fins al fi de la correguda. Com el faquir de Conca, que de Tortajada es transfigurà en Daja Tarto, Miret jugà a la xarranca amb el seu cognom. Primer saltà a Mirman i de Mirman a Kirman, un nom, no hi ha més que veure'l, amb un parell d'estilets travessats.

El faquir Kirman actuà per primera vegada en la seva vida davant dels veïns del bloc de Cornellà amb 17 anys. Bocabadats o incrèduls, amb la forma estreta que obren la boca els adults, els seus veïns assistiren a l'estrena del faquir de l'escala, fill de pare obrer i mare dedicada a la llar. Kirman, abillat amb un turbant de botiga de disfresses menjà vidres, es clavà agulles en els braços, s’introduí estilets pel nas i escopí foc.

El volcà humà descobrí a força d'intents quin tipus de gasolines eren les més adequades per a els números amb foc. En més de quaranta anys de professió ha experimentat amb tota classe d'inflamables. Conta Kirman que alguna vegada se les ha tingut que veure amb gasoil agrícola però que, posats a escollir, prefereix la benzina, una ingesta refinada que conegué en Puerto Rico quan estava de gira amb els pallassos de la tele espanyola, Gabi, Miliki, Fofo i Fofito.

En aquella televisió es retransmeteren moltes de les seves proeses. Una d'elles li suposà una entrada en el Llibre Guinness dels Rècords. Kirman, tombat en un llit de claus, suportà prop de 150 quilos en plaques de ciment, que trencaren posteriorment a cops de martell. Boques obertes.

Des de les seves primeres funcions al Cercle Espanyol d'Arts Màgiques del carrer Pelai, Kirman ha passejat la seva honradesa d'estilet punxant per auditoris, restaurants, discoteques, càmpings, festes majors, comunions, mercats medievals, circs i teatres. La seva flama cremà en els inicis del Grec, de la Fira de Tàrrega i del Llantiol, on fou resident habitual durant 15 anys.

Amb el discret objectiu d'arribar a la jubilació, en els últims anys el faquir Kirman abandona les agulles, la dieta de bombetes, els llits punxants... i limita el seu número al foc, els estilets i les serps. Els teatres barcelonins que el tingueren en cartell ara poden veure's obligats a negar-li l'entrada a causa d'aqueixa "llei absurda", diu el faquir, que prohibeix l'exhibició d'animals salvatges a Barcelona. Per aqueix motiu, el faquir surt de sa casa de Sant Boi de Llobregat, agafa la seva furgoneta amb el maleter ple de serps i, acompanyat de la seva esposa Mercè, recorre durant mig any els hotels de la costa catalana. El faquir Kirman treballa en les vacances indefinides d'aquestes ciutats turístiques on els cambrers s’anomenen Lolo i Rafael, porten camisa hawaiana encara que són d'un poble de Jaén. I els clients russos, alemanys o anglesos, una mica esglaiats, esperen que aqueix senyor de turbant exòtic els pengi una pitó al coll per a presumir amb la dona mentre la canalla el miren amb la boca oberta.

MONTSE VIRGILI, La Vanguardia, Suplement Culturas


This page is powered by Blogger. Isn't yours?