<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de gener 30, 2006

També vam ser ibers

Tot i que es van posar de moda fa uns anys amb rutes sobre el terreny, exposicions com la de La Caixa del 1998, poblats reconstruïts amb finalitat didàctica i un important i previ impuls en l'excavació que va anar de principi dels anys 80 a principi dels 90, els ibers segueixen sent uns grans desconeguts entre el públic. No en va, la seva petja va quedar molt reduïda per la posterior i potent presència romana que encara ens impregna, i molt, avui. A més, l'iberisme no deixa de ser, en el terreny científic, una disciplina molt recent.

Per fer una mica de llum sobre l'estat de la qüestió del que sabem i el que no sabem del nostre esborrat passat iber, els arqueòlegs Joan Sanmartí i Joan Santacana publiquen ara la síntesi Els ibers del nord (Dalmau ed.,), un relat d'alta divulgació que combina un text alhora descriptiu i interpretatiu amb un amplíssim aparell d'il·lustracions: dibuixos d'iconografia didàctica de Francesc Riart, dibuixos arqueològics fets per Ramon Álvarez, recreacions hipotètiques de diversos poblats obra de J.M. Herms, mapes i fotografies. Només a través d'aquest conjunt iconogràfic un ja es fa càrrec de la riquesa de matisos del món iber, molt més desenvolupat del que popularment es creu, tant en el terreny material com en el social i polític.

Sanmartí i Santacana han posat el punt de mira en l'actual territori de Catalunya, part d'un món iber que anava d'Andalusia al Rosselló, que es caracteritzava per la seva diversitat i que tenia com a principal nexe d'unió una llengua comuna -sabem com s'escrivia i com sonava, però només es podrà desxifrar si un dia apareix un text bilingüe d'una certa extensió-. Amb tot, no es descarta que en el nivell oral coexistissin altres idiomes.

Entre els trets que distingeixen els diversos pobles del nord dels ibers de més al sud, els autors destaquen el caràcter més comercial de la seva economia, la restricció dels enterraments a les elits, la manca d'un art escultòric tan brillant com el que es troba a les actuals Andalusia o el País Valencià, i la pràctica d'un poblament dispers.

De l'anàlisi d'aquestes especificitats en surt el retrat d'una societat amb un considerable grau de complexitat, una societat que fa el trànsit del cabdillatge tribal a l'organització d'arcaiques estructures d'Estat. Aquesta idea és precisament una de les més suggerents de l'assaig.


Art i complexitat social

"Amb la Dama d'Elx com a emblema, sempre s'ha associat la brillant escultura del sud amb més riquesa material i un desenvolupament superior, però l'aparença monumental no vol dir sempre més complexitat social. De fet, pot arribar a ser a l'inrevés", argumenta Sanmartí. Santacana ho exemplifica: "Si comparessin l'Holanda i l'Andalusia del segle XVIII només a través del registre arqueològic, podríem creure que com que Holanda no tenia palaus i les cases eren petites i de fusta, era una societat molt més endarrerida, quan en realitat era a l'avantguarda d'aquell moment".


Sorgiment de les elits

Segons els estudiosos, el món iber del nord es caracteritza pel sorgiment d'unes elits que, a través de la violència -el domini del ferro resulta clau- i el control simbòlic -apel·lació al poder sobrenatural-, arriben a dominar amplis territoris, inclosos els seus sistemes de producció. Això condueix, entre els anys 400 i 200 abans de Crist (aC), a la formació d'uns Estats primitius en què ja hi ha burocràcia, impostos i força militar coercitiva per fer-los funcionar.

La conseqüència de tot plegat és el que Sanmartí i Santacana defineixen com "els orígens de la desigualtat". No és que el món anterior als ibers fos un conte de fades. No es tracta de reivindicar el bon salvatge de Rousseau, però sí de remarcar que la Primera Edat del Ferro era "una societat més lliure i igualitària que la dels ibers", que és quan es reforça una estratificació social.

El nombre d'habitants ja denota que estem parlant d'uns territoris prou poblats que feien necessari, per tant, algun tipus d'organització complexa. Els autors aventuren que a la Laietània -Maresme i costa central catalana- hi devien conviure uns 27.000 habitants, i una quantitat similar a la Cossetània. En la revolta del 206 aC dels ilergets de resistència contra l'ocupació romana, Indíbil i Mandoni van reunir, segons la crònica del romà Livi, un exèrcit compost per 20.000 infants i 2.500 genets, fet que porta a deduir que a la Ilèrgia -comarques lleidatanes- hi podien arribar a viure 136.000 persones, una quantitat similar a la del segle XVI.

Tot això ja demostra la potència que havien assolit aquests Estats arcaics ibers situats en el que avui és Catalunya, amb una dinàmica economia basada en l'agricultura -cultiu sobretot de cereals, però també de llegums-, la ramaderia -cabres i ovelles- l'artesania -metal·lúrgia, tèxtil, ceràmica, pedra, colorants, fusta...- i el comerç. En aquest punt, sembla que es tractava més d'una societat importadora que exportadora: aquí arribava en especial ceràmica grega, fenícia i etrusca.

Tot aquest món es va dissoldre amb l'entrada de l'Imperi Romà, però en un procés "relativament lent", diu Sanmartí, que fa constar que 200 anys després de l'entrada dels romans "encara es troben evidències de llengua escrita ibera", i cal pensar que la parlada va durar més.

Ignasi Aragay, Avui

This page is powered by Blogger. Isn't yours?