<$BlogRSDUrl$>

diumenge, de gener 15, 2006

Fraus científics


L'home de Piltdown n'és l'exemple clàssic. El 1912, un paleontòleg va informar de la troballa a la Gran Bretanya d'un magnífic crani de fa 500.000 anys amb una volta d'aspecte humà i una mandíbula simiesca. L'enrenou va ser majúscul. No hi havia dubtes: es tractava de la baula perduda, el disputat buit evolutiu entre els grans simis i els humans.

Es va haver d'esperar fins al 1953 perquè altres científics descobrissin que el crani pertanyia a un home i de fa 50.000 anys, no 500.000, mentre que la mandíbula era d'un orangutan modern. L'enterrament --es van col.locar junts els ossos-- havia estat un engany amb indubtable èxit. Durant quatre dècades, l'Eoanthropus dawsoni va ocupar un lloc preeminent en la història de la paleontologia.

La ciència moderna està esquitxada de fraus, però rara vegada adquireixen la categoria de l'home de Piltdown o dels experiments de Hwang Woo-suk, les més famoses investigacions del qual han resultat ser un invent. El que sí que són freqüents són les errades, les teories equivocades, però això no és un problema: "En general --explica Juan Miguel Campanario, professor de la Universitat d'Alcalá de Henares (UAH) i estudiós del procés--, tota la ciència que es publica és errònia en el sentit que sabem que en el futur les nostres teories seran superades per altres científics. L'error forma part de la ciència".


Copiar d'altres, exagerar

Les estadístiques no són de fiar, ja que lògicament ningú gosa revelar les seves trampes, però una recent enquesta a Nature revelava que el 0,3% dels investigadors admetia haver manipulat dades en algun treball presentat en els últims tres anys. Acostuma a ser poca cosa, com a maquillatge de dades per avalar encara més una tesi. O, més rarament, copiar d'un altre. "El risc no compensa els possibles avantatges. Si comets un frau sobre un assumpte poc important, la veritat és que no val la pena; si el frau és sobre alguna cosa important, la gent mirarà els resultats i t'enxamparan", prossegueix Campanario.

El motiu? Molt més que la fama efímera, sembla més determinant la pressió insuportable que pateixen molts científics: necessiten portar a bon terme una investigació per poder publicar en una revista de prestigi i que això, al seu torn, els garanteixi el finançament futur. Com més publiquis, millor. Els anglesos ho anomenen "publish or perish", publica o mor. Agradi o no, aquesta dictadura del paper és el sistema utilitzat internacionalment per determinar si un equip funciona o no.
És clar que la competència és immensa a l'hora de publicar, sobretot a les revistes de renom. Nature reconeix que només accepta el 10% dels articles que rep. "No perquè siguin bons o dolents, sinó senzillament perquè no hi ha espai per a tots o perquè no els considera atractius", explica Vladimir de Semir, director de l'Observatori de Comunicació Científica de la Universitat Pompeu Fabra (UPF). Algunes revistes pertanyen a associacions professionals sense ànim de lucre, com Science o JAMA, però la majoria es mouen per lògics criteris comercials. "Els agrada vendre --resumeix--. Una vegada van publicar amb un gran ressò a Nature el descobriment d'un suposat gen de la infidelitat fins i tot sabent que no tenia cap rellevància científica. Però així s'asseguraven publicitat".

El principal mètode utilitzat per les revistes per garantir que una investigació és correcta és el peer review o revisió per experts. Es tracta normalment d'un comitè de savis independents, especialitzats en diferents disciplines, que analitzen l'article enviat i li donen el vistiplau. "Cada revista té el seu propi comitè editorial, generalment format per professors universitaris, tot i que sovint es recorre a experts externs, també professors", prossegueix De Semir. "Un article l'examinen dos o tres revisors", precisa Campanario. I no cobren: ho fan per prestigi.

Teòricament, el sistema del peer review obliga a repetir la investigació per validar si és correcta. No obstant, és clar que gairebé mai és possible. Un motiu és el temps, ja que algunes investigacions són fruit d'uns quants anys, però encara més important és la dificultat derivada de l'especialització extrema de la ciència actual. Qui pot repetir el que ha fet Hwang i dir que era incorrecte? Ningú. Com a curiositat, l'únic equip capaç de validar si un experiment ha estat exitós és molt sovint l'equip rival. "Els revisors són anònims, però els investigadors es poden imaginar qui són perquè són pocs els que es dediquen al mateix", diu el professor de la UPF.

"Els àrbitres llegeixen l'article, fan una petita simulació, revisen algun càlcul. Miren que sigui coherent --diu Campanario--, però és estrany que puguin descobrir que alguna cosa és falsa. Un revisor pot veure una gràfica i comprovar si creix o decreix, però és difícil que pugui esbrinar si les dades de partida són falses o inventades".

Antonio Madridejos El Periódico de Catalunya


This page is powered by Blogger. Isn't yours?