<$BlogRSDUrl$>

divendres, de gener 13, 2006

30 anys del Palmar de Troia a Espanya

L’església instaurada per Clemente Domínguez en un petit poblet sevillà ha esta un dels esdeveniments mes sorprenents de la historia recent d’Andalusia.

Una barreja d’estupidesa i de reacció tridentina contra l'encara recent Vaticà II és el que ha caracteritzat al fenomen palmarià, coincident, no s'oblidi, amb l'heretgia que a França monsenyor Lefebvre portarà fins al cisma en 1988, i per tant fruit d'un moment que, en a Espanya, era el del desconcert després del feliç mort del Generalíssim Franco i els nervis de la dreta ultramuntana pels destins de l'Estat.

La terra de María Santíssima ho és també de grans heterodoxos, de boigs de Déu i de murris, d'heretges i sants de camins tortuosos. La molt catòlica Espanya és també la molt caòtica, la terra propícia per a al·lucinats de tota tipus, creients o nyèbits, que feren de la religió un circ de tres pistes. O de tres capelles o de basíliques de tres pistes. Potser el cas de Clemente Domínguez sigui, per pròxim i estrambòtic, i per haver arribat a convertir-se ni més ni menys que en papa, sigui el més eloqüent d'aquestes heretgies i aquests messies que acudeixen com a lladre a la nit a arrabassar les ovelles de la seva corral. I que consti, per a evitar equívocs, que el signant no es considera, de cap manera, i a pesar de la seva formació, ni catòlic, ni apostòlic, ni romà.

Un sainet sacre

Aquest sainet sacre s'inicia en data tan llunyana com el 30 de març de 1968, quan a la localitat sevillana del Palmar de Troia, pròxima a Utrera, tres nois afirmen haver presenciat una aparició mariana, i el 15 d'abril de 1970. Clemente entra en trànsit davant de 30.000 testimonis convocats per l'anterior manifestació mariana. En 1974, Clement crea l'Ordre de Carmelites de la Santa Faç, i l'11 de gener de 1976, fa ara tres dècades, és ordenat bisbe, al marge de tot reglament, pel bisbe vietnamita (i germà del president assassinat del seu país) Pedro Martin Ngo-Din Tuc, que ja l'havia ordenat sacerdot l'últim dia de 1971.

Al maig del seu primer any com a bisbe, Clemente queda cec com a conseqüència d'un accident d'automòbil. I en 1978, a la mort de Pau VI, es proclama papa, sent Joan Pau II per tant representant d'una falsa església dominada per maçons i comunistes. Curiosament, hi ha pàgines nazis en Internet que titllen eal difunt Karol Woyjtila de maçó i jueu.

El cas és que l'església palmeriana, almenys fins a la mort al març del 2005 del papa Gregori XVII, perquè tal nom prengué l'autoproclamat pontífex, va ser protagonista de diversos escàndols, comptant-se entre els més pintorescs l'intent de linxament del fals papa a Àvila al maig de 1981 després de creure's que amb uns sequaços pretenia robar relíquies de Santa Teresa de Jesús, o l'assistència de diversos sacerdots de l'Ordre, entre 1990 i 1993, a hospitals després de ferir-se en intentar perforar-se el gland amb una argolla. Els camins de certs Déus són inescrutables. I el finançament, en el cas Del Palmar, majoritàriament canadenc.

Aquesta església de grans fastos i representants nefasts (són conegudes les xefles del poc Sant Pare i els seus acòlits en diverses tavernes sevillans) quedà de manifest en el un dels seus primers documents, dirigits a les primeres corts democràtiques de 1977, en el que es deien coses tals com “volem dir, amb valentia i amb veu alta i potent, que la maçoneria és una invenció satànica per a intentar destruir l'Església. Nos, volem recordar tots els fidels, els innumerables màrtirs produïts per la terrible persecució marxista, comunista i socialista. Nos, una altra vegada ens veiem obligat a parlar de la Catòlica Espanya; perquè, aquesta Nació, sofrí terriblement les horroroses persecucions dels comunistes durant la diabòlica 2a República Espanyola. Un dia no llunyà, elevarem als altars als innumerables màrtirs d'Espanya, que van ser vilment assassinats pels comunistes. L'amor i la protecció de la Santíssima Mare de Déu, ens donà un Sant Cabdill, Francisco Franco, Cap Suprem de la Santa Croada Espanyola contra el comunisme. Nos, en honor a la veritat, hem de dir que, els 40 anys del carismàtic govern de Franco, ha estat la pau més bella i santa que Espanya ha viscut. Estimadíssims fills, Nos, us anunciem profèticament, perquè estigueu preparats: Espanya novament caurà per un temps, i viurà subjecta sota la tirania comunista”.

Figures multicolors

Deixem en pau a l'Opus Dei, sigui secta o no. La que sí ho és, i ben estranya, és la de l'Església Cristiana Palmeriana, que segueix en actiu amb un nou papa. A banda queden figures multicolors i igualment vergonyoses com el Santó de Basa, Carlos Jesús o diverses figures que també aspiraren al seu propi culte, sense oblidar l'inquietant capellà de Màlaga El senyor Hipólito Lucena, protagonista de l'episodi conegut com el de les 'hipolitines' i del que molts malaguenys volen seguir guardant el secret i el silenci.

Són, simplement, escenes d'aquesta Història Sagrada de la Infàmia.

Basat en l’article de Mario Virgilio Montañez de Diario Sur


This page is powered by Blogger. Isn't yours?