<$BlogRSDUrl$>

divendres, de juliol 29, 2005

Decepció per als que creien en el Ieti americà o 'Bigfoot'

MONTREAL - Aquells que creien en l'existència del Sasquatch, un criatura humanoide mítica, de la mateixa classe que el Ieti nord-americà, es veren decebuts el dijous a Canadà amb l'anunci que una suposada mostra de pèls provinents de la criatura pertanyia en realitat a un bisó.

Un especialista en genètica d'animals salvatges de la universitat d'Alberta, David Coltman, acceptà analitzar una mata de pelo descoberta per habitants de Teslin, en Yukon, al nord-oest de Canadà, pertanyents segons ells al Sasquatch.

Però Coltman anuncià el dijous, després de procedir a una anàlisi de ADN, que es tractava de péls de bisó, informaren els mitjans canadencs.

Els habitants de Teslin havien informat que una gran criatura peluda s'havia passejat prop de les seves casa un nit a principis de juliol, deixant una mata de pelo en un arbust. Segons ells, la criatura mesuraria tres metres de llarg i tindria braços molt llargs.

Era la segona vegada que s'indicava la presència d'un Sasquatch a la regió en el termini d'un any. Coltman declarà a la cadena de televisió CTV que la mostra de péls no era recent. "És possible que fóra deixada per un bisó que travessés aquests arbusts l'altra nit", afegí, deixant entendre que també podria tractar-se de l'obra d'un bromista.

No obstant això, el científic afirmà amb humor que els incondicionals del Sasquatch podien trobar consol en el fet que les seves investigacions no provaven que la criatura no existís.

Les històries sobre l'existència d'un gran bípede pelut, habitant de les muntanyes de l'oest de Canadà i Estats Units, no són d'ahir. La criatura mítica és coneguda Com 'Bigfoot' als EUA.

Font: AFP


dimarts, de juliol 26, 2005

Caiguda de gel blau a Argentina
Un objecte caigut del cel contenia orina i desinfectant


L'objecte caigut del cel que contenia orina i desinfectant es precipità a Port Reconquesta. Alguns ho cregueren extraterrestre i fins i tot a s'animaren a menjar-lo.

Els pobladors de Port Reconquesta (localitat veïna a la capçalera del departament General Obligat) passaren de la commoció al desfici en pocs dies. Una pedra de gel caiguda del cel, de color blau i de la grandària d'una pilota de futbol, enfront de l'escola, el dijous passat, no era un objecte de l'espai sinó residus sanitaris d'algun avió. Les mostres analitzades comprovaren que es tracta d'una barreja de desinfectant i orina humana que en caure des de gran altura es congelà.

Eren les 7 de la tarda del dijous quan l'impacte alertà els pobladors. Va venir del quadrant sud i caigué a escassos metres de el precari habitatge de la família López-Sanabria. Els qui veren caure "una bola brillant" asseguren que l'objecte era "fred i blau clar", i es convertí immediatament en motiu de curiositat i matèria de conversa obligada.

"Se sentí una forta explosió, nosaltres estàvem dins del ranxo perquè feia molt de fred però moltes persones el veieren. Quan nosaltres sortírem, ja estava tot esmicolat i començava a fondre's", va ser el testimoni de José Luis López que recollí el portal informàtic de Reconquesta, Regionnet.

Alguns guardaren parts de l'objecte en la nevera en advertir que començava a fondre's i a canviar cap a un color més verdós. La directora de l'escola alertà els alumnes que, imprudentment, s'aventuraren a beure el colorit líquid la composició del qual fins al moment es desconeixia però que despertava en els adolescents la més exacerbada imaginació respecte del seu origen i, tal vegada, de poders desconeguts. Al cap i a la fi, per a la majoria d'ells es tractava de l'esdeveniment més extraordinari ocorregut en les seves vides.

El renou va ser de tal magnitud que intervingué la Unitat Regional IX de Policia i inicià una investigació d'ofici remetent a Defensa Civil una mostra de la pedra per a ser analitzada. La resposta al misteri i amb ella la fi de l'aventura espacial, arribà ahir de la mà del bioquímic Alejandro Fabrissín, perit judicial, qui determinà que l'estrany objecte contenia principalment orina més una substància química blava que seria quelcom així com un desinfectant. "És en realitat un rebuig d'un bany químic i no podem assegurar la procedència, però suposem que ha caigut d'alguna aeronau que solcà els cels de la ciutat de Reconquista i la seva zona", agregà.

"No és res estrany el que contenia aquesta matèria, ho estrany és que haja caigut de la manera en què caigué i suposem que ho féu en forma de gel per la temperatura que tenia aqueix dia l'atmosfera, tenint en compte que a uns 10 mil metres d'altura la temperatura pot arribar als 55 graus davall de zero", digué el professional a Ràdio Amanecer de Reconquesta. Amb relació a què begueren aqueix líquid, Fabrissín opinà que no creu que tinguin problemes o conseqüències. "nosaltres -indicà- estiguérem entrevistant aquestes persones i alguns ingeriren això però en petites proporcions ja que el líquid en la seva majoria és desodorant, substàncies amoniacals i rebuigs humans però en baixa concentració", agregà.

No es massa estrany que fets com aquests passin, però les companyies d’aviació sempre neguen ser responsables d’aquest gel anomenat blau, per problemes d’imatge i d’assegurances.

Annex. Resultats de l'anàlisi:

La substància és de color blau verdós.
Olor: sui generis
Densitat: 1.006
Pes específic: 1.3350
Matèria orgànica: positiu
Contingut de creatinina: positiu.
Contingut d'urea: positiu.
Contingut de sucres: negatiu.
Contingut de proteïnes: positiu.
Examen bacteriològic: positiu. S'observen bacils i cocos de diverses classes.
Cultiu: positiu per a gèrmens comuns (enterobacteris)

Font: Agències i http://www.reconquista.com.ar


diumenge, de juliol 24, 2005

El suposat gran riu de Montserrat

De vegades hom té el costum de passejar entre piles de llibres, antics en algunes ocasions, d’oferta en d’altres, als quals no se’ls dóna massa atenció de bon principi. Va ser així com va arribar a les nostres mans La Cataluña Misteriosa (sic, 1977), l’autor del qual era en D’Arbó, un conegut periodista de temes paranormals. Dins del llibre constava un capítol «Misterios geológicos» [p. 137] que esmentava un fantàstic riu subterrani a Montserrat l’accés al qual semblava avui en dia impossible.

La història resultava fascinant. A principis del segle XIX, un monjo, el Pare Gerard Joana (1769-1841), amb afany d’aventurer i explorador, a més d’un positiu esperit científic, s’endinsa per alguna cova situada al peu de la muntanya i sembla que arriba a trobar-se, quasi per casualitat, un profund barranc amb un riu que travessa pel seu fons. Aquesta és la història que D’Arbó explica en el seu llibre, resumida de la que el mateix Abat Miquel Muntades deixà escrita en la seva obra Montserrat, su pasado, su presente y su porvenir (1866).

Incansable el pare Joana en el seus estudis sobre la muntanya, i no satisfet amb les observacions es va preparar per una nova expedició. A tal efecte es va fer amb tots els mitjans necessaris per endinsar-se a la Cova del Salnitre, a Collbató.

«D’aquesta manera, va entrar per un dels forats que presentava una de les estances de la Cova, portant sempre una brúixola amb direcció nord, convençut que arribaria o amb el pous de Santa Magdalena, o el pouetons de la roca del Lloro.

Efectivament, superant dificultats i salvant distàncies pogué arribar molt a dins la muntanya i tant que, per tots els senyals, va comprendre que estava molt a prop o sota l’ermita de Santa Anna.

Gojós ell i els seus companys de tant com havien aprofundit, creien que podrien arribar molt més endavant, quan varen trobar un barranc tan gran i d’unes distàncies tan sorprenents, que per molt que conferenciaren i pensaren, es van haver de convèncer de l’impossibilitat de salvar-les.

I el que més els espantà fou el gran soroll que feien les aigües que corrien pel barranc.

Llavors decidiren retrocedir, guiats sempre per les cordes que havien deixat en avançar, amb l’ànim d’estudiar i proveir-se de nous utensilis per una nova expedició» [Muntadas, obra citada, p. 34-35].

Aquesta és la història que ens narra l’Abat i que es reprodueixen a La Cataluña Misteriosa D’Arbó també afegeix que «a la carretera que va de Collbató a Monistrol, existeix una sortida d’aquest també misteriós riu subterrani de Montserrat. Una desembocadura per la qual flueix aigua intermitentment segons les pluges de la zona. Una altra desembocadura, també d’aquest riu, es troba en una cova que hi ha a Monistrol, a la qual s’anomena exactament igual que la de Collbató, Les Mentiroses; així doncs existeixen dues desembocadures conegudes d’aquests riu misteriós, La Mentirosa de Collbató i Les Mentiroses de Monistrol; ambdues desembocadures són intermitents i tenen més o menys cabal segons la època de pluges. Però resulta que existeix una tercera desembocadura, i a més és la principal, car el riu emergeix a l’aire lliure des de l’interior de la terra, en la mateixa plaça de Monistrol, a poca distància de l’altre desembocadura de Les Mentiroses de Monsitrol i a més en aquesta desembocadura l’afluència de l’aigua és contínua». [D’Arbo, obra citada, p. 141].

Com a primera aproximació a un tema tan aliè a nosaltres, ens va semblar convenient d'explorar sobre el terreny directament, intentant reconèixer els elements bàsics que D’Arbó cita en el seu llibre. Així, doncs, un mes després ens trobàvem recorrent els carrers estrets, encisadors d'altra banda, d’un poble al peu de la nostra muntanya: Monistrol de Montserrat. Havíem llegit que aquí emergia del terra el famós riu subterrani, a la plaça cèntrica el nom de la qual resulta significatiu per sí mateix: Font Gran.

També dóna a aquest municipi la desembocadura de la intermitent Mentirosa de Monistrol. Després d’unes quantes anades i vingudes pels carrers serpejants, aconseguírem de localitzar les surgències, i per a la nostra sort –encara que en aquell moment ens resultava un xic molest– portava uns dies plovent, per la qual cosa l’aigua sortia abundantment per la Font Gran i pel «trop-plein» de la Mentirosa.

Allà, al mateix centre de Monistrol de Montserrat, mentre un dia gris ens envoltava i deixava caure una dèbil pluja, que lliscava pels paviments mullats, i la boira s’arrossegava penosament entre les capritxoses formes de la muntanya sagrada, cosa que li donava un aspecte estrany, quasi màgic, estàvem contemplant «la sortida del misteriós riu subterrani de Montserrat». Efectivament, sortia una gran quantitat d’aigua, que sumada a la que ho feia per la Mentirosa, donava un cabal significatiu. Significatiu, però no un gran riu, ni tan sols riu. El podíem qualificar, si ens sentíem generosos, de rierol cabalós. Ocorria això després de dies de fortes pluges. Havíem topat amb la primera exageració de la història...

Antoni Ardauy Dellà

Jordi Ardanuy Baró

Extret amb breu adaptació de: El Misterios riu subterrani de Montserrat. Un estudi complet del conegut riu subterrani de Montserrat i la seva relació amb les Coves del Salnitre. Hospitalet de Llobregat. Edició dels autors, 1995.

Comentari: Magnífic llibre, però molt curt. D’una manera animada s’aclareix perfectament que no té cap misteri la presència d’aigua en una muntanya, cosa que no sembla evident per a alguns passerells i crèduls. Però a més, es comprova que l’existència d’un fabulós riu és una llegenda aprofitada pels bastaixs de les paraciències.


Sobre creacionisme i altres ximpleries


ELOGI DE L'ESTUPIDESA

Els cristians creacionistes de Tulsa, a Oklahoma, s'assenten discriminats per la presència d'una estàtua de Ganesha, el déu elefant hindú, a la casa dels paquiderms del zoo local

Recentment s'ha armat una gran renou en Tulsa, Oklahoma (EUA), per una qüestió teològica. Tot ha succeït al recinte del zoo local, convertit, gràcies a la polèmica, en una espècie de Gran Teatre del món. Resulta que els cristians creacionistes estaven ofesos no sols perquè en les explicacions del zoo s'al·ludia massa a la teoria de l'evolució, sinó perquè la presència d'una estàtua de Ganesha, el déu elefant hindú, a la casa dels paquiderms significava una clara discriminació contra els cristians.

Encara que des d'Europa pot semblar una mica exòtic -encara-, la doctrina creacionista té gran rellevància als Estats Units i fins i tot s'imparteix en nombroses universitats. Per a mantenir a Darwin a ratlla s'ensenya amb tots els pèls i senyals com va ser la creació del món exclusivament a partir del relat bíblic. Clar que aquestes universitats són, generalment, de poc de rang però això no lleva que hi hagi per tot el país múltiples associacions dedicades a la defensa a ultrança dels texts de la Bíblia, casen o no amb les troballes de la ciència.

Una d'aquestes associacions ha sigut la que ha denunciat la directiva del zoo de Tulsa en els tribunals i, a més, ha guanyat el litigi. Sense necessitat de privar els elefants de la companyia del déu Ganesha el zoo ha sigut obligat a donar precís compte de la creació de les coses tal com les narra la Gènesi bíblica de manera que els visitants puguin recordar còmodament, mentre passegen entre cocodrils i mones, els sis treballosos dies de Déu abans de descansar. Com la condemna esquivava el tema de l'evolucionisme els responsables del zoo creien solucionat el problema amb aqust improvisat empat entre Darwin i Déu.

No obstant, el que semblava el final va ser l'inici del drama ja que alguns contribuents es lamentaren amargament del sectarisme del zoo. Potser Adam i Eva podien tenir l'exclusiva de procrear a la humanitat? Era lícit excloure, així tranquil·lament, als altres mites de la creació?

Sembla que els primers que es queixaren foren els ciutadans de les reserves índies americanes pròxims a Tulsa. Qui s'atrevia a afirmar que l'antipàtic i més prompte autista déu de la Gènesi bíblica era superior als subtils esperits Cherokee? No, per descomptat, els responsables del zoo, que havien de vetllar perquè regnés l'harmonia entre les distintes minories.

En conseqüència, al costat de Darwin i Yahvé, incorporaren al Gran Esperit dels Cherokee creient, així, que es tancava la controvèrsia teològica. I, no obstant això, les seues tribulacions prosseguiren. Sent abundant la comunitat xinesa en Tulsa no era lògic excloure de les explicacions científiques del zoo als molt antics mites xinesos de la creació. Eren tal vegada aquests menys atractius que les corregudes del Gran Esperit o que els recorreguts d'Adam i Eva pel Paradís Terrenal?

Per descomptat que no. Els responsables del zoo, homes intel·ligents i conscients de l'època en què vivim, incorporaren als seus fullets divulgatius els mites xinesos i, curant-se en salut, anunciaren futurs afegits de manera que s'arribaria a "sis o set" mites de la creació. El políticament raonable, i el teològicament just, seria, per tant, que el visitant veiés les girafes i simultàniament conegués els "sis o set" procediments amb què arribaren al món les girafes.

Però ja s'havia obert la caixa maleïda i cada dia era més difícil tancar-la. Com podien atrevir-se els irresponsables responsables del zoo a explicar "sis o set" maneres de fabricar girafes quan hi havia hagut centenars de mites de la creació en la història del món? Què passava amb l'Ou Còsmic i amb la Serp Encantada i amb la Granota Gegant? Era obvi que es pretenia discriminar tradicions molt respectables.

Desesperats, els directius del zoo de Tulsa convocaren un gran congrés internacional en el que es fixaria definitivament el nombre de mites creatius, no fora a passar que veient un xiquet a una girafa se el deformés respecte a la vertadera naturalesa de les mateixes. Si el pare el podia contar el fill els centenars de mites sobre l'adveniment de la girafa potser no s'avançaria res en el coneixement del dit animal però, almenys, ja ningú podria dir que se sent exclòs.

Després del congrés no hi havia més queixes. Tot anava sobre rodes fins que algú ha recordat que les despeses del gran congrés correrien a càrrec de l'erari públic i que, després de tot, la solució més senzilla era tornar a l'antic fullet, que, sense massa floridures, havia explicat amb claredat com era una girafa a diverses generacions.

Ara al zoo de Tulsa el galimaties és tal que ja ningú sap què fer, a excepció dels creacionistes, els quals, com és sabut, coneixen exactament l'any en què s'inicià la creació. Quan jo era estudiant a la Universitat de Barcelona hi havia un catedràtic que ho havia comptat: l'any 4523 A. C. I es jubilà amb la medalla d'or de la universitat.

Ganesha encara es riu.


RAFAEL ARGULLOL


El País.


diumenge, de juliol 17, 2005

Sembla que pregar no millora la salut de la gent

Una investigació de l'Institut d'Investigació Clínica de la Universitat de Duke intentà dilucidar si resar per la salut de pacients cardíacs té efectes sobre la recuperació posterior a una intervenció quirúrgica.

El treball, que publicà la revista The Lancet i va ser dirigit pel doctor Mitchell W. Krucoff, consistí en el seguiment de 748 pacients de vuit centres de salut, on se'ls realitzà un seguiment en sondes del funcionament del cor. Durant el curs de l'estudi, denominat Mantra II, distints grups religiosos resaren per pacients assignats a l'atzar abans de la intervenció sense que aquests ho sabessin.

A més de no observar cap efecte de les oracions en la salut dels pacients operats, els investigadors trobaren que els pacients que havien sigut designats a l'atzar per a rebre teràpia amb música, visualització d'imatges i teràpia manual poc abans d'aquests procediments afirmaven que havien tingut menys estrès pel procediment. No obstant, no els va ser millor que als individus del grup de control pel que fa a problemes cardiovasculars posteriors o readmissió a l'hospital, encara que els pacients tractats tingueren un menor risc de mort en el seguiment de sis mesos.
Els autors del treball afirmaren que són respectuosos de les diferents creences i pràctiques, i emfatitzaren que la influència de les intervencions que no inclouen l'ús de fàrmacs o dispositius mereixen més estudis científics.


dissabte, de juliol 16, 2005

CRIPTOZOOLOGIA:

la pseudociència que estudia els animals ocults

I on és la bestiola?


Si hi ha una Societat de la terra plana, si hi ha astròlegs i caçadors de plats voladors, si no falten els qui s'autoproclamen extraterrestres. ... per què no hauria d'haver-hi els qui es dediquen a l'estudi d'animals inexistents? Són els criptozoòlegs, que “estudien” “animals ocults”, i que, com els seus col·legues d'altres branques de l'ocultisme, pretenen que la seva “disciplina” sigui reconeguda científica alhora que la biologia, la física i la matemàtica.

Tal com se la coneix actualment, bé es podria dir que la criptozoologia és a la zoologia el que l'astrologia a l'astronomia, o la numerologia ocultista a l'aritmètica. Per a defensar-se, molts dels criptozoòlegs actuals obren les seves enciclopèdies i citen un proverbi tibetà: “Quin és l'animal més astut? Aquell que cap home ha vist”. Quan se'ls pregunta què significa tant enigma, responen sinuosament que o ben no hi ha animals tan astuts com per a haver eludit l'ull humà i formar part ja de catàlegs de zoologia, o hi ha quelcom que l'home s'està perdent, alguna cosa que camina, repta, nada o vola, immens o microscòpic; una cosa de segur escassa.

No ha de sorprendre, tampoc, que el proverbi vingui del Tibet: allí, entre pics de muntanyes nevades i ermitans incomunicats, nasqué la gairebé mística figura del Yeti (també conegut com “home de l'Himàlaia”), el més famós, al costat de Nessie (el monstre del llac Ness) i últimament el xuclacabres, entre les bestioles rares que s'afegeixen a en l'imaginari dels criptozoòlegs. A anys llum ha quedat el crèdit argentí, Nahuelito, a què la premsa groga mai deixa descansar en pau. Des de ja, també l'unicorn i el basilisc encaixen en la categoria.


ORQUÍDIES EVOLUCIONADES

El curiós és que els criptozoòlegs sostenen que en l'origen dels seus enamoriscaments (que ells no consideren tals, des de ja) està el mateix Charles Darwin, qui dedicà un llibre sencer –Fertilització de les orquídies, de 1862– A resoldre un enigma que el seu esperit sagaç no podia deixar passar. Setanta anys abans, el botànic francès Louis-Marie Aubert Aubert du Petit-Thouars havia eludit la guillotina de la Revolució Francesa però no l'exili: una dècada per l'oceà Índic amb estacions a Madagascar i les Illes Maurici li serien suficients per a escriure Història particular de les plantes orquídies recollides en les tres illes australs d'Àfrica, a França, en Borbó i a Madagascar. L'obra, no tan pretensiosa com es presumeix pel seu títol, va ser pionera en l'estudi de les orquídies africanes i en particular d'una de les seves variants, la “Estrella de Nadal”, blanca, esvelta i amb un esperó de 29 centímetres. Ningú pogué desxifrar, durant molts anys, com era que aqueixa flor es reproduïa.

I llavors arribà Darwin, a proposar la solució al misteri: havia d'existir un insecte la baldufa del qual fóra tan llarga com per a pol·linitzar aquesta flor. L'eufòria evolucionista iniciada amb L'origen de les espècies no es privaria d'anunciar aqueixa predicció de la gran teoria. Però res ocorregué fins a 1903, quan el baró anglès Lionel Rothschild i l'entomòleg alemany Karl Jordan anunciaren que s'havia trobat la “Esfinx de Morgan”, una notable papallona amb les característiques que Darwin anunciés. La cosa venia cantada com perquè els criptozoòlegs sortissin a la llum: al cap i a la fi, havia aparegut una bestiola inexistent, i només predita per la teoria. Però el nom no aparegué fins mitjan del segle XX, quan el zoòleg belga Bernard Heuvelmans s'especialitzà en l'estudi dels “críptids”, animals únicament coneguts per certs indicis –Fotografies, empremtes, narracions, etc. – I que, en conseqüència, no han sigut catalogats encara per la zoologia. En 1955, Heuvelmans publicà A la cerca de la pista dels animals desconeguts, llibre traduït a deu idiomes i que vengué més d'un milió d'exemplars en tot el món. I va anar a per més: al 1982 creà la Societat Internacional de Criptozoologia, que presidí fins a la seva mort, en 2001. Avui aquest organisme (www.internationalsocietyofcryptozoology.org), amb seu en Tucson, Arizona (Estats Units), compta amb gairebé mil integrants – Dels quals poc més de cent romanen “actius” en expedicions i investigacions de camp– I amb un objectiu primordial: advocar pel reconeixement de l’estatus científic de la disciplina, fins al moment raonablement desterrada per la zoologia cap a les fronteres de l'esotèric i el fictici.

ADÉU AL MITE?

L'arxillegendari monstre del Llac Ness (Nessie) és simplement una al·lucinació produïda per grups de llúdries que decideixen cada tant donar-se un capbussó en l'immens llac i en aqueix clima sempre bromós que caracteritza a qualsevol part del Regne Unit; la superstició hauria fet la resta. Almenys així ho expliquen els zoòlegs britànics, encara que la creença de moment pot més. De fet, l'organització del VisitScotland adventure –Un triatló a fer-se el proper 23 de juliol– ha contractat assegurances de vida per als més de cent gosats atletes que donaran dues voltes a la Badia d'Urquhart, on Nessie en semblar fou diverses vegades albirat.

Per descomptat, la llista de “victòries” que s'atribueixen els criptozoòlegs no acaba al llac. El “tauró megatxasma pelàgios” (1976), el “celacant d'Indonèsia” (1998) i el “mico mangabey de muntanya” (2003), per citar només algunes de les espècies que es trobaren gràcies a relats de natius o a la mera casualitat, eren fins al mes passat les seves últimes perles, fins que eixí a la superfície el “dofí Snubfin” –Una nova espècie trobada a la zona costera del nord d'Austràlia– I avui concentra tota l'atenció. Per cert, els procediments que se li realitzaren són pròpiament científics: anàlisi d’ADN, contrastació amb els membres de la seva espècie més propera (el dofí Irrawaddy) i catalogació d'una nova, l'Orcaella heinsohni. No es trobava res semblant des de feia 30 anys.

Evidentment, s'entén per què la criptozoologia nasqué en l'ardor de l'època victoriana: un moment en què els fonaments de la taxonomia estaven encara fluixos i el gran quadre dels animals, incomplet. Els anys passaren i el que nasqué amb el lloable objectiu de conèixer allò que s'ha desconegut va ser apropiat gairebé completament pels fabricants de mites i llegendes.

La postura més optimista argumenta que tot sembla reduir-se a una qüestió de nombres. Si es descobrís un segon exemplar, podria continuar parlant-se de criptozoologia o seria objecte d'estudi de zoòlegs fets i drets? Potser el prim llindar entre una i una altra disciplina no resisteixi la menor anàlisi i es dilueix allà on acaba la imprevisió del particular, del que desconeix; que no obstant, insisteix: onsevol que un home no hagi trepitjat (o bussejat, o volat), quedarà algun animal astut per descobrir.

Font: Página 12 (Argentina)


divendres, de juliol 15, 2005

L'escriptor Javier Cercas qualifica de «carnavalesca» i «grotesca» la querella per injúries presentada per una pitonissa

Girona.- «Carnavalesca» i «grotesca». Així és com Javier Cercas, l'autor del best seller Soldats de Salamina , qualifica la denúncia que la pitonissa Pilar Abel ha presentat contra ell pel fet que es veu retratada, calumniada i injuriada en la novel·la i que va motivar que l'escriptor ahir fos interrogat al jutjat d'instrucció número 4 de Girona. Cercas va reiterar davant el magistrat que no coneix de res Pilar Abel i que la pitonissa que apareix a la novel·la és un personatge de ficció. L'escriptor va argumentar al jutge que, seguint la mateixa lògica que la denunciant, ell es podria sentir identificat amb Napoleó pel fet que és baixet i té úlcera d'estómac.

El mediàtic escriptor Javier Cercas ahir va tornar a tenir al davant càmeres i micros, però aquest cop va canviar l'escenari. Ahir era a les portes del jutjat d'instrucció número 4 de Girona, on va ser interrogat durant prop d'una hora en relació amb la denúncia que ha presentat contra ell la pitonissa. Lluny de fer una crítica de la seva pròpia obra o una lliçó de teoria novel·lística, Javier Cercas va haver de contestar a preguntes sobre la concepció de Soldats de Salamina i l'encaix del personatge de la Conxi, artísticament rebatejada com Jasmine. Així, Cercas va haver de remuntar-se al 1994, quan va concebre la novel·la, i als anys 1998 i 1999, quan la va escriure. Va explicar que va crear el personatge de la Conxi com una figura clau en la trama, ja que és la guia del narrador, l'ajuda a trobar la realitat. I segons ell, a l'hora de crear-la, no es va inspirar en cap persona coneguda i encara menys en Pilar Abel Martínez ja que ni la coneix. Per això, considera «absurd» que s'hi pugui sentir identificada. Cercas va assegurar al jutge que aquest personatge és pura ficció, i que l'únic de real és Rafael Sánchez Mazas. Cercas va continuar comentant la seva pròpia obra, afegint que tot i que en la novel·la es digui que es tracta d'un relat real, això no és més que un recurs literari. I va exemplificar-ho recordant que el narrador Javier Cercas és periodista i ell no; que el seu pare ha mort, i això tampoc és cert.

Cercas també considera que el perfil de la Conxi no encaixa amb el que percep la pitonissa que l'ha denunciat i que ha motivat que se'l titlli a ell de «masclista» per haver donat un «tractament vexatori» a la dona. Segons ell, el personatge de ficció és «tendre».

En la declaració, també se'l va interrogar sobre la difusió de Soldats de Salamina i els beneficis. Això, segons el lletrat de Cercas, Carles Monguilod, confirma el que ja havia dit inicialment: que la querella respon a motius econòmics. I precisament per no voler entrar en aquest joc, Cercas va declinar fer declaracions a la premsa. Tot i això, sí que va qualificar de «carnavalesca» i «grotesca» la denúncia, «digne d'aparèixer a programes com Crónicas marcianas».

Tema relacionat: Una pitonissa es querella contra Cercas perquè es veu retratada a «Soldats de Salamina»

M. Àngels Pagès, El Punt


La multiculturalitat i la medicina alternativa


LONDRES, Anglaterra (EFA) Un curandero de Burkina Faso ha sigut condemnat a cinc anys de presó per matar a la seva esposa, britànica, convençut que aquesta l'anava vendre com a esclau per a comprar-se un cotxe.

Hibiekoun Hien, de 54 anys, admeté haver colpejat la seva dona dues vegades en el cap amb una barra de ferro després d'una discussió, i haver saltat després per la finestra al no saber com s'obria la porta.

Hien, guaridor de la tribu dagara que creia estar destinat a casar-se amb una dona blanca, no parlava ni una paraula d'anglès quan conegué a Linda MacDonald, terapeuta de medicina alternativa de 53 anys -que havia viatjat a Burkina Faso per a aprendre tècniques tradicionals de curació- i que no parlava l'idioma natal de Hien, el djoula.

La parella contragué matrimoni a l'agost de l'any passat i començà a viure al domicili de la dona en Devon (al sud-oest d'Anglaterra), on el guaridor començà a obsessionar-se amb la idea que tot el món, inclosa ella, volia matar-lo o vendre'l com a esclau.

Burkina Faso és un dels països més pobres del món, i, com la majoria de la seva població, el guaridor Hein, molt respectat a la seva tribu, no sabia llegir ni escriure.

A les set setmanes de la seva arribada, Hien no pogué suportar l'aïllament i intentà escapar per a tornar a Àfrica, i MacDonald ja s'havia resignat a la idea de la seva partida quan va ser assassinada.

A més dels cinc anys que Hibiekoun Hien haurà de passar en una presó anglesa per homicidi, el jutge ordenà la seva deportació quan compleixi la sentència.

Font: Cambio Sonora.Com


Un guru japonès condemnat a 12 anys de presó

Tòquio.- El fundador d'una secta japonesa que pretenia detectar les malalties dels seus adeptes llegint les plantes dels seus peus, va ser condemnat a 12 anys de presó aquest divendres per un tribunal de Tòquio, per enriquir-se gràcies a aquesta pràctica.

Teruyoshi Fukunaga, de 60 anys, fou reconegut culpable d'haver enganyat a 31 víctimes per una quantitat de 149 milions de iens (1,1 milió d'euros).

Amb motiu de la seva adhesió a la secta Ho-no-Hana Sanpogyo, els adeptes se sotmetien a un minuciós examen de la planta dels seus peus, al terme del qual li els diagnosticava greus malalties com el càncer.

Desubicats després de la notícia, els suposats malalts gastaven grans quantitats de diners per a assistir a "seminaris" que podrien curar-los.

La secta comptava amb milers d'adeptes al Japó, principalment dones mestreses de casa.

"Ell apaivagà els seus desigs cobdiciosos en nom de la religió", comentà durant la lectura de la sentència el jutge Tsutomu Aoyagi, destacant que el guru lector de peus, que pretenia també sentir veus divines, portava un tren de vida i vivia en un apartament de luxe.

Font: AFP


Com a l’edat mitjana o en pel·lícules de por: Universitat romana ofereix curs d'exorcisme

Per a ajudar els sacerdots a combatre el creixent interès en el satanisme, una universitat romana reconeguda pel Vaticà oferirà un curs especial per a exorcistes.

El seminari de l'Acadèmia Pontifícia Regina Apostolorum, que començarà a l'octubre, explorarà els aspectes bíblics, teològics, històrics i legals del satanisme.

Des de la Universitat afirmaren que la fascinació per aquest fenomen diabòlic està en ple creixement i que els sacerdots necessiten una "sòlida preparació" per a fer-li front.

Els conservadors 'legionaris de Crist, els qui estan a càrrec de la Universitat, destacaren que els crims relacionats amb el satanisme són un problema generalment desestimat.

Aquest és el segon curs per a exorcistes que presenta la universitat.

El primer tingué lloc després que tres persones morissin a Itàlia en un ritual satànic, on a més una xica de 19 anys fou apunyalada, ja que els seus assassins creien que era la personificació de la Mare de Déu.

Font: Periodismo.com


This page is powered by Blogger. Isn't yours?