<$BlogRSDUrl$>

dimarts, de juny 28, 2005

Didier Payré publica a Farell Editors el primer recull de llegendes del Canigó

El llibre de Didier Payré constitueix el primer recull de llegendes del Canigó procedents tant de la bibliografia com de fonts orals. Les llegendes a l'entorn d'aquest cim, que durant molt de temps va ser considerat el més alt del Pirineu, evidencien que el Canigó és més que una muntanya i que ha constituït un monument natural, cultural, històric i llegendari a l'entorn del qual s'han generat supersticions, por i admiració. Fruit de tots aquests elements n'han sorgit una gran quantitat de llegendes, una part de les quals també fan referència a la consideració de muntanya sagrada per als catalans o a la seva consideració com a símbol de la unitat cultural i lingüística.

El llibre recull un centenar de llegendes sobre els orígens del Canigó, la maledicció de la muntanya, els simiots, el gegant dels Pirineus Roland, indrets de la muntanya i històries relacionades amb dimonis o amb sants, santes i monjos. També recull llegendes de malediccions i ànimes en pena, d'encantades, de bruixes i encantaments, de creences, de màgia, de senyors i cavallers, d'homes i dones del Canigó, d'animals i sobre el temps.

Tal com explica l'autor en la introducció del llibre, malgrat el seu aspecte màgic i llegendari, fins ara no s'havia recollit tot aquest material en un sol llibre. Per això, moltes de les llegendes són desconegudes del gran públic. A més del recull, l'autor ha treballat per complementar els textos procedents de la literatura amb el testimoni oral de gent gran. En aquest sentit, Didier Payré fa un crit d'alerta al perill que aquest testimoni oral es perdi per l'avançada edat de les persones que encara recorden aquest patrimoni cultural. Per això assegura que és una 'responsabilitat col·lectiva' fer aquest treball de salvaguarda.

L'autor del llibre, Didier Payré i Roig, va néixer a Perpinyà l'any 1959. És mestre d'escola de primària i des de fa disset anys viu a Rià. Ha fet diversos estudis de toponímia per a les reserves naturals del Conflent i ha participat en el projecte de la Ruta del Ferro entrevistant antics carboners i miners de l'entorn del Canigó i obrers dels forns alts de Rià. Com a aficionat a l'excursionisme, ha publicat diversos articles a la revista 'Muntanya'.

Abans de publicar el llibre de llegendes del Canigó, Payré ha publicat altres treballs sobre les llegendes i la tradició oral, entre els quals hi ha 'Mémoires de nohedes: légendes et tradition orale' o 'Històries de pedres' i 'Històries de plomes i pèls', dels quals n'és coautor i que formen part del projecte de Parc Natural Regional dels Pirineus Catalans. Payré és membre del Grup dels Col·lectors de la Memòria Oral del Conjunt Conflent, Cerdanya i Capcir.

Montserrat Ayala. ACN


dissabte, de juny 25, 2005

Llum miraculosa

S´Hort d´es Correu de Manacor visqué ahir un nova edició del ritual de curació de xiquets amb malaltia d'hèrnies; la tènue llum de l'alba i el remei natural de les “vimeteres” són el secret de la convocatòria anual

T. OBRADOR. MANACOR.


El ritual de s’Hort d´es Correu de Manacor visqué ahir una nova experiència. En aquesta ocasió, 29 xiquets i xiquetes procedents de diferents municipis de Mallorca participaren de la convocatòria que cada any s'activa amb la tènue llum de l'alba.

L'objectiu, ser alleujats de les seues malalties d'hèrnia mitjançant el remei natural dels dos arbres protagonistes (mimbreres, vimeteres). L'esplendorós astre rei i el seu ball saluden els seus incondicionals devots.

La llum curativa sol fer efecte i la tradició es repeteix any rere any. Es tracta d'un ritual popular, una llegenda que fins i tot està citada en la Història de Mallorca.

La família que porta a terme dit ritual coordina tot el procés.

Bàrbara Sunyer detallà que en aquesta edició els xiquets i xiquetes eren d'edats compreses entre els dos mesos i els set anys. Dels quaranta joves que provaren la medecina de s´Hort d’es Correu, uns 35 es curaren. Davant de tals resultats satisfactoris, alguns metges han arribat a recomanar el tractament popular. "Mentre visquem aquí ho farem", assenyalà Bàrbara Sunyer.

El cerimonial és definit per molts com una tradició "misteriosa". El poder miraculós es transmet de generació en generació en la família. En aquest sentit la filla, la néta i altres parents participen activament del procés. En primer lloc es tallen les branques per la meitat. Es desfullen deixant els gemmes. Quan el xiquet o xiqueta ha passat, es tornen a lligar amb tires de ràfia, s'unten de fang, i es tornen a deixar créixer. Si la branca torna a brollar en cada junta (en un mes es pot conèixer), significa que l'hèrnia del xiquet ha sigut curada.

Els resultats han sigut fins i tot divulgats en l'estranger. En aquest ritual també es donen cita curiosos i joves vetlladors que arriben de gaudir de la revetlla de Sant Joan. Alguns pares ofereixen un donatiu a Sunyer.

Sobre el cinc del matí ja s'acudeix a S´Hort d´es Correu, al costat de la rotonda de la sortida de Manacor en direcció a Porte Crist. En una jornada embolicada per la màgia de la tradició. Aquest dia el sol aguaita amb un brillantor distint, veres de festa i adquireix centelleigs de sarau. És la primera celebració de l'estiu, i ja es nota en la climatologia i la vestimenta de temporada.

Molts criatures esclaten en plor en el moment de complir amb el ritu. Alguns pares i mares tampoc poden evitar emocionar-se, i l'esperança d'alleujar als seus primogènits de les malalties d'hèrnia es nota als seus ulls.

Un altre sentit de festa de Sant Joan es viu en diferents municipis de Mallorca. En Sant Joan, per exemple, a la comarca del Pla, la Nit Màgica s'inicià amb una processó familiar il·luminada per xicotetes llums artístiques. En la diada del sant, sortida de dimonis i xeremiers, Sant Joan Pelós i Corb de Sant Nofre.

Diari de Mallorca, 25 de juny de 2005


dimecres, de juny 22, 2005

S'ha presentat “Canigó; la muntanya mítica catalana” a la Casa de la Generalitat a Perpinyà

A la casa de la generalitat, dimarts, es va presentar el llibre de les edicions Farell per part del seu autor el Sr. Didier Payré i d'Enric Balaguer, president de l’associació Casal d’Arrià.

Després que el Sr. Fernàndez hagi regraciat, com a amfitrió excusant l'absència per raons de feina del director, ha insistit sobre el símbol present tant al “sud” (Comunitat autònoma de Catalunya) com al nord.

L'Enric Balaguer va insistir molt més sobre la personalitat de l'autor, que l'havia precedit com a cap del Casal d'Arrià “Tal com el Barça és molt més que un club, el Didier és molt més que un professor de català”.

L'autor ha volgut ressaltar el treball d'urgència que això representava, respecte a la pèrdua de la transmissió de la tradició oral... donant exemple de la seua experiència i dels seus treballs dels anys passats.

VilaWeb Catalunya-Nord


divendres, de juny 17, 2005

Demanen al jutge l'exhumació de la seva àvia i porten de prova una psicofonia en el mòbil on la difunta ho demana

Granada.- «Necessitem parlar amb el jutge. Tenim un problema paranormal». 24 Hores de jutjat de guàrdia donen per a molt. Però el personal que es trobava ahir en l'acompliment d'aquestes funcions no donava crèdit quan sentí aquestes paraules de boca d'un pare de família que, acompanyat de la seva prole, acudí al jutjat de la capital ple de preocupació.

Volien una autorització judicial per a exhumar l'àvia -com l'anomenaven- per a llevar-li una creu amb què va ser enterrada. Fins aquí, la petició era estranya, però podia tenir múltiples interpretacions. Totes en funció de quina ment es posés a això. Però el surrealista arribà quan els familiars de la difunta aportaren la prova que avalava la seva petició: una psicofonia que guardaven en el mòbil on sol·licitava que li la llevessin de damunt.

Per molt enjorn que fóra i molt estrany que resultés l'assumpte, els funcionaris de guàrdia reberen la família amb atenció davant de l'estat de preocupació que presentaven. Un membre del grup -mare, pare i dos fills- que s'havia traslladat fins a la capital des d'un poble pròxim, traslladà a una de les treballadores la necessitat de parlar directament amb el jutge de guàrdia.


Canvi

No és l'habitual, pel que explicà a l'interlocutor del grup que si no li deia per a què volia veure el jutge no podia avisar-li i deixar-lo passar. Després de diversos intents, el ciutadà deixar anar el seu motiu: «Es tracta d'un problema paranormal».

El gest de la funcionària va ser eloqüent i, després d'avisar al jutge, els deixà passar perquè poguessin explicar el fet. Una vegada al despatx, arribà el desenvolupament de la idea.

La família es trobava inquieta, sumida en un desassossec provocat per un missatge d'ultratomba que asseguraven tenir guardat al seu telèfon mòbil. En ell, deien sentir la difunta àvia sol·licitant que li llevessin del pit la creu amb què havia sigut enterrada. El fantasma semblava no descansar en pau per aquest motiu.

L'insòlit argument deixà fred al jutge. I no de por. Però la família insistí. Tant que posaren el telèfon en orella del magistrat perquè sentís la psicofonia. En realitat se sentia molt de soroll i, al fons, molt al fons, una veu que repetia «la creu, la creu...»

Tal missatge, a més de demostrar que les noves tecnologies obrin camins més que insospitats per a la societat actual, va ser interpretat per la família com el desig de la difunta que l’alliberessin de la creu amb què hauria de passar tota l'eternitat.


Abans d'hora

En semblar, havien tractat amb l'enterramorts del poble el problema paranormal però la norma prohibeix exhumar un cadàver abans que passi almenys un lustre.

Com no havia discorregut el temps suficient, els advertí que només podrien fer-ho amb l'autorització d'un jutge. Ni una paraula més: acudiren al de guàrdia.

Però allí es toparen amb un inconvenient, de prou pes, que regeix la vida quotidiana de part -no tota- de la societat: la raó. Així, un missatge del més enllà, fóra o no autèntic, no pot ser esgrimit com a argument per un jutge per a ordenar el desenterrament d'un cadàver. Davant de tal evidència, i la certesa que la veu gravada era la de l'àvia, el jutge els recomanà que per a aqueix tipus de problemes busquessin un capellà que alleugés a l'ànima en pena.

Així, la creu, pessi el que pessi i a pesar de qui pesi, seguirà de moment acompanyant la difunta al cementiri.


Font: Ideal (Granada), Rosada Mendoza, 16-06-2005


This page is powered by Blogger. Isn't yours?