<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de maig 16, 2005

Sobre Fàtima


Són moltes les coses referides a allò que passà a la localitat portuguesa de Fàtima entre el maig i l’octubre del 1917 que mai no han quedat gens clares. I hom dubta que aquesta situació canviï en el futur, atès que, d’aquells tres pastorets als quals diuen que se’ls aparegué la Verge, ara ja no n’hi ha cap, després del decés de sor Lucia dos Santos, als 97 anys d’edat, que pugui explicar el que realment succeí a la cova d’Iria. Els altres dos nens (Jacinta i Francisco) moriren essent molt jovenets.

Sobre els fenòmens de Fàtima hi ha una història oficial. Però aquesta, extreta gairebé íntegrament de les memòries de sor Lucia, no gaudeix de fiabilitat, ja que, tal com s’ha afirmat repetides vegades, existeixen notables diferències entre la versió original, cor-responent a les primeres investigacions i testimonis, i el que escrigué ella quasi vint anys més tard. No s’ha d’oblidar que sor Lucía, pressionada per les circumstàncies, ingressà, quan era una adolescent, en un orde religiós, on, a més de trobar-se aïllada de la societat (era monja de clausura), havia d’obeir el seu confessor i el bisbe de Lèiria. «En tals condicions, y desprès d’aprendre a llegir y escriure, rebè la petició de José Albes Correia da Silva, bisbe de Lèiria, de descriure alguns dels successos de Fàtima. Lucia acabà les seves primeres "memories a finals de 1935, y en anys successius se le va demanar que escrivís altres records, completant aixó les seves “memòries"», indicava la revista madrilenya «Más Allá de la Ciencia» fa algun temps, tot remarcant, a part de posar entre cometes la paraula memòries, que moltes persones crítiques de les aparicions asseguren que l’Església catòlica les canvià convenientment. És més, se sap que el capellà de Fàtima de l’època, després d’haver recollit les declaracions dels nens i d’investigar a fons l’assumpte, decidí abandonar el poble, ja que no estava convençut que les aparicions fossin de la Verge Maria.

Per altra banda, cal esmentar, com a curiositat, que, segons afirmen els musulmans la Senyora que s’aparegué a aquells tres pastorets, en un lloc anomenat precisament Fàtima, no els digué pas «Jo sóc la Verge Maria», sinó «Jo sóc Fàtima, la filla del profeta Mahoma». I no és pas que els musulmans menyspreïn la Verge Maria, ja que per a ells la mare del gran profeta Jesucrist, un lloc d’honor, tan important o més, si cal, que el de Fàtima. En aquest cas, la filla predilecta de Mahoma, segons la versió musulmana, hauria revelat a Lucia, Jacinta i Francisco una colla de secrets, completament diferents dels que diu l’Església catòlica, relatius al futur de la humanitat, com ara la data de la segona vinguda de Jesucrist a la Terra, per tal de lluitar contra l’Anticrist, i derrotar-lo, abans del Judici Final, moment, aquest últim, en què, asseguren els islàmics, quedarà del tot demostrat que la seva religió és la vertadera...

Es conserva un arxiu sobre aquells fenòmens, al santuari de Fàtima. La doctora portuguesa Fina D’Armada, becada per l’Institut Nacional d’Investigació Científica del seu país, vencent forces dificultats, hi pogué consultar alguns dels primers documents del cas, on figura la descripció de la Senyora. «Feia no gaire més d’un metre d’altura i portava un vestit blanc i daurat, que no li arribava fins als peus. A més, estava coberta amb una capa blanca i duia una esfera a l’alçada del pit, que després es va interpretar com el Sagrat Cor de Maria. I en les seves primeres declaracions, els pastorets van afirmar que la Senyora, la bellesa de la qual era excepcional, tenia els ulls negres. D’altra banda, parlava sense moure els llavis i caminava sense moure tampoc els peus, tot baixant al lloc de les aparicions per una rampa lluminosa», diu D’Armada. Cal advertir que això que la Senyora tenia els ulls negres reforça la creença musulmana que aquella Senyora era la filla de Mahoma, atès que els ulls de Fàtima eren d’aquest color...

Altrament, Fina D’Armada descobrí a l’arxiu del santuari de Fàtima importants fets que no figuren a la història oficial, com ara que hi hagué una altra vident, Carolina Carreira, responsable de la construcció de la primitiva capella d’Iria, si bé aquesta sols veié un nen de 7 o 8 anys, i que al cel, en iniciar-se les aparicions, molta gent hi observà perfectament la presència de petits objectes lluminosos i un globus platejat, o sigui, un objecte en forma d’escala, i alguns «núvols» que anaven en direcció contrària al vent. Això motivà que la doctora D’Armada i l’investigador de plats voladors Joaquim Fernandes, publiquessin un llibre titulat «Intervençao Extraterrestre em Fátima», ja que arribaren a la conclusió que aquells fenòmens tenien tots els ingredients propis d’un fenomen OVNI, la qual cosa explicaria el fet del miracle del Sol que ballava, quelcom sempre molt discutit, car l’opinió més estesa és que allò fou produït per un disc metàl·lic, o de vidre, que es posà davant l’astre rei, i va provocar d’aquesta manera la miraculosa dansa. D’Armada i Fernandes, a més, analitzen, en la seva obra, un altre aspecte polèmic i poc estudiat: el de les curacions miraculoses que, el 13 d’octubre del 1917, tingueren lloc a Fàtima. Ambdós investigadors tan sols n’arriben a comptabilitzar un total de set, totes de malalties poc greus, com la grip, en persones que es trobaven en una zona molt concreta del recinte de la cova d’Iria, on el Sol sobrevolà damunt els presents i els assecà a tots les robes ben xopes d’aigua que duien, després d’una intensa pluja. Això relativitza el tema dels guariments.

Han estat diverses les vegades que els investigadors i estudiosos del tema de Fàtima han demanat l’obertura de l’arxiu secret que hi ha al santuari, mostrant tots els documents que s’hi amaguen, a fi de poder saber el que, en realitat, passà a la cova d’Iria, així com quins foren els autèntics secrets revelats suposadament per la Verge als tres pastorets, davant d’una història oficial que consideren que és, com a mínim, molt poc creïble.

Tanmateix aquests investigadors positivistes no entenen la veritable naturalesa del númens. També a Lourdes i van haver altres aparicions a part de la de Bernadette, avui pràcticament oblidades.

Basat en l'article «Fàtima, una història oficial molt poc creïble» d'Emili Casademont Comas al Diari de Girona , 20-02-2005

Einstein, l'any de la física i la manipulació dels conceptes científics

La fal·lera diferida que vivim aquest any dedicat a Einstein tingué el seu punt àlgid no al 1905, quan el físic alemany publicà la seva teoria de la relativitat especial, sinó a partir de 1919, quan un grup d'astrònoms britànics aportà la primera prova experimental sòlida de la teoria de la relativitat general després d'observar la llum de les estrelles durant un eclipsi de sol.

Un dia després de l'experiment el The Times londinenc anunciava la mort de Newton i el naixement d'una nova teoria de l'univers. Fins llavors els treballs d'Einstein a penes havien tingut repercussió pública pel seu elevat nivell d'abstracció i el seu allunyament de la realitat experimental: difícilment es podia mesurar un lleu encongiment de l'espai i el temps quan un tren es desplaça a la velocitat de la llum.

Els plumífers de mig món començaren a airejar airejaren la nova revolució científica i el que podia representar en tots els ordres de la vida. Curiosament, la popularitat de la teoria d'Einstein es forjà a partir d'una sola paraula i totes les seves connotacions: relativitat.

Einstein havia anunciat que ja no havia cap mesura universalment vàlida. Els conceptes absoluts d'eternitat, veritat, cel, infinit trontollaven, i amb l'aval del popular físic el mateix es podia desautoritzar un costum que una religió.

Com advertí en 1920 l'escriptor Alexander Moszkowski (1851-1934) i argumenta ara Carsten Könneker, director de la revista Gehirn & Geist (Ment i Cervell), la massa s'havia commogut per una teoria científica tan complicada perquè la gent redueix la física al purament lingüístic.

a que tot és relatiu, la teoria de la relativitat podia ser utilitzada per a abonar o criticar qualsevol idea aliena a la física, que a la fi semblava ser el menys important en les coordenades espai-temporals de la vida humana.

El periodisme "científic" de l'època tingué, sens dubte, certa responsabilitat en la instrumentalització que es féu de la figura d'Einstein i la seva relativitat. Reduïda tota una teoria del cosmos a una sola paraula, qualsevol – des de l'església als polítics, inclòs el propi Hitler– Semblava estar en disposició opinar sobre la relativitat, les seves conseqüències i els fonaments ideològics d'aquesta "doctrina".

Com digué el propi Einstein: "Ara qualsevol cotxer o cambrer debat sobre la veritat o falsedat de la teoria de la relativitat". Molts científics coincideixen a afirmar que el lloc que ocupava la física fa un segle l'ocupen ara la biologia en general i la neurobiologia en particular.

Cap preguntar-se, per tant, què pot estar passant en els nostres dies amb certs conceptes científics que estan al centre d'atenció de la investigació, la política, la religió, l'economia i el conjunt de l'opinió pública, com per exemple clonatge, enginyeria genètica o cèl·lules mare embrionàries.

I, amb tot l'escepticisme, convé també plantejar-se quin paper està exercint la divulgació científica.


diumenge, de maig 15, 2005

Els fantasmes no impedeixen el títol de Barça

Els fantasmes esmentats pel diari madrileny As no allunyen al Barça de la 17è títol de lliga.

------------------------------------------------------------------------------------

EL FANTASMA DE LA PORTERIA DEL CIUTAT, sota SOSPITA

El jardiner nega la seva existència. Duda insisteix: "Alguna cosa

se m'encreuà"

ANTONI SANFELIU (VALÈNCIA)

Hi ha fantasmes o és un producte de la imaginació. Sigui el que sigui, la llegenda en relació a la porteria del gol Orriols del Ciutat de València comença a engrandir-se de cara al partit d'aquesta nit enfront del Barcelona.

El gol fallat per Duda fa un parell de setmanes amb la porteria buida ha disparat els rumors sobre l'existència d'espectres en un dels marcs de l'estadi granota. A la conclusió del xoc el futbolista assegurà que hi havia "vist un fantasma" i ahir mateix assegurava que "algú se m'encreuà, no se què va ser, però és el que vaig veure en aquell moment".

Per la seva banda, l'encarregat de tenir cura del terreny de joc del coliseu del Llevant, Raimon, afirmà ahir a aquest mateix periòdic que tot i portar com a responsable del manteniment de la gespa durant més de quinze temporades "mai no ha vist res estrany. Sé que no hi ha fantasmes". I és que el primer sorprès per la notícies aparegudes en relació a la porteria blau-grana ha estat ell. "Han posat en la meva boca coses que jo no he dit. Mai diguí que un empleat véu un fantasma i cridà la Policia ni res semblant. És una invenció d'un periòdic que ha volgut magnificar el tema", assenyalà.

No obstant això, el que sí que és cert "és que en més d'una ocasió les cendres d'algun difunt s'han escampat per l'àrea d'aquella porteria", cosa sense importància per a l'encarregat de manteniment. "És una cosa normal, no sols en el nostre camp. En la gran majoria dels terrenys de joc hi ha escampades cendres de morts perquè aquest era el desig d'ells".

Aquesta nit Ronaldinho, Etoo, Deco, Rivera, Reggi, Congo i la resta de comprovaran si és una mera fantasia o hi ha una miqueta més en una de les porteries de l'estadi Ciutat de València.

Font: Diari As, 14 de maig de 2005


dimecres, de maig 11, 2005

Una pitonissa es querella contra Cercas perquè es veu retratada a «Soldats de Salamina»

Girona.- Pilar Abel Martínez, una pitonissa de Girona, ha presentat una querella per injúries i calúmnies contra Javier Cercas, l'autor de Soldatsde Salamina , el best seller que ha arribat a les 36 edicions a l'Estat espanyol, ha estat traduït a una vintena de llengües i portat al cinema de la mà de David Trueba. Abel, que reclama una indemnització de 725.000 euros, s'ha querellat perquè se sent identificada amb un personatge de la novel·la: la Conxi, la xicota del protagonista, pitonissa de la televisió local que treballa amb el nom professional de Jasmine. Pilar Abel és la vident Jazmine i havia fet de tarotista a TVGI.

«No és que em senti identificada amb el personatge, és que el personatge sóc jo mateixa», assegura Pilar Abel, que afirma que es va sentir maltractada psicològicament en veure's retratada a Soldats de Salamina. El personatge amb qui Abel s'identifica és la xicota del protagonista, Javier Cercas, que l'autor, Javier Cercas, descriu com una dona alegre i un xic esbojarrada que tenia una feina com a vident a la televisió local i que feia servir el nom artístic de Jasmine. Abel afirma que, a part, la descripció física de la Conxi és idèntica a la seva: cabell oxigenat, minifaldilla de cuir, tops cenyits i sabates de taló d'agulla.

Pilar Abel, la Jazmine de la Televisió de Girona, en el text de la querella que ha presentat considera que en el llibre Cercas la deixa «com una persona ignorant, força estúpida, que sembla vulgar, ordinària, barroera, grollera, hipòcrita i de cervell buit, el que es coneix com una persona simple, apareixent també com una dona frívola i superficial, immadura, un xic infantil (...) i amb connotacions de lleugeresa sexual». En un paràgraf del llibre s'explicita que la Conxi sopa amb el protagonista i que no porta calces i es posa a gratar-se l'entrecuix sense manies.

Pel dany a l'honor i a la intimitat que, segons afirma, li ha causat la publicació, Abel reclama una indemnització de 725.000 euros. El jutjat número 4 de Girona, que ha admès a tràmit la querella per injúries i calúmnies, ja va citar la querellant i el querellat per celebrar un acte de conciliació, és a dir, perquè Javier Cercas digués si estava d'acord amb les acusacions que li formula Pilar Abel, i si s'avenia a pagar-li els diners que reclama. Com que, evidentment, Cercas no ho va acceptar, el jutjat continuarà la instrucció de les diligències 1129/05 per discernir si l'autor més llegit de Girona ha injuriat una pitonissa de veritat amb la seva pitonissa literària.

Javier Cercas assegura que no coneix de res Pilar Abel, Jazmine, i que, per tant, no es va inspirar en ella a l'hora de crear la Conxi, Jasmine.

El lletrat Carles Monguilod, lector i admirador de l'obra de Javier Cercas, que ha assumit la defensa de l'escriptor, apel·la al dret a la llibertat d'expressió i a la llibertat artística de l'autor. «L'autor d'una gran obra està autoritzat a crear personatges i a fer ficció.» En l'aspecte judicial, Monguilod considera que la querella està presentada amb temeritat i mala fe i avança que demostraran que Abel només es mou per interessos econòmics i sense cap fonament i que lluitaran perquè la condemnin a pagar les costes judicials.

Com a lector, Monguilod assegura que va trobar el personatge de la Conxi entranyable i que no entén que Abel es pugui sentir ofesa encara que s'hi senti identificada. Monguilod considera que cap personatge de ficció pot justificar una querella per injúries i calúmnies, i posa com a exemple un cas que l'afecta a ell personalment. Es tracta del darrer llibre de Rosa Regàs, La canción de Dorotea, la trama del qual l'autora situa a Girona i entre els seus personatges hi ha l'advocat penalista Monguió, que descriu com un professional amb mètodes un xic obscurs i un home d'aspecte llefiscós. «Jo també em vaig sentir identificat amb el personatge de Regàs però mai de la vida se m'acudiria querellar-me», afirma Monguilod, que admet que d'alguna manera ara es troba amb la difícil tasca judicial de defensar un escriptor del seu personatge.

Paràgraf del litigi

«Recordo el primer dia que la vaig portar a casa meva. Mentre jo forcejava amb el pany del portal em va dir: quina merda de ciutat! Li vaig preguntar per què. Mira -va dir- i amb una ganyota de fàstic infinit, va assenyalar la placa que anunciava: 'avinguda Lluís Pericot. Prehistoriador'. Podien haver posat al carrer el nom d'algú que almenys hagués acabat la carrera, no?»

«Plorava poc però no podia evitar fer-ho quan cada nit, cap a les deu, la Conxi engegava el televisor per veure's vestida de pitonissa i comentar el seu programa per la televisió local.»

«Tot i que estic segur que mai no va acabar de llegir cap article meu (o només algun de molt curt) sempre feia veure que els llegia i, en el lloc d'honor del saló de casa seva, escortant una imatge de la Verge de Guadalupe encimbellada en una peanya, tenia un exemplar de cada un dels meus llibres enquadernat en plàstic transparent. 'És el meu nòvio', me la imaginava dient a les seves amigues semianalfabetes.»

«Té collons la cosa -va comentar, en efecte, la Conxi, amb un rictus de fàstic-. ¡Mira que posar-se a escriure sobre un fatxa, amb la quantitat de boníssims escriptors rojos, que hi deu haver aquí! García Lorca, per exemple. Era roig ¿no? Uiii, va dir sense esperar cap resposta, posant la mà per sota la taula: alarmat vaig aixecar les tovalles i vaig mirar. Noi quina manera de picar-me la figa. Conxi -vaig recriminar-la en un xiuxiueig, em vaig incorporar ràpidament i em vaig esforçar a somriure mentre espiava les taules del costat- t'agrairia que almenys quan surtis amb mi et posis calces.»

Tura Soler, El Punt


diumenge, de maig 01, 2005

El programa de misteris per a crèduls “Enigmes i misteris” suggereix que Cervantes era català

Cervantes, era català? Aquests ha estat el títol d’un absurd programa de Radio 4 dirigit avui pel egarense Josep Guijarro.

Un tal Jordi Bilbeny, presentat com a historiador, ha presentat les seves suposades proves sobre l’origen de Miguel de Cervantes. Segons la seva recerca l’autor de el Quixot era de origen català.

“Enigmes i misteris” és un suposat programa d’entreteniment per a creients en ciències ocultes i follies similars que lluny de mantenir-se en llengua catalana està inundat d’entrevistes a crèduls i aprofitats espanyols.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?