<$BlogRSDUrl$>

dijous, de març 31, 2005

Vampiresa atreia als nens amb pegament i vodka a Kíev (Ucraïna)


Una dona de 29 anys ha estat arrestada durant aquests mes de març acusada de portar nens del carrer a sa casa per a treure'ls la seva sang. Diana Semenuha creia que bevent sang podia curar-se de la malaltia muscular degenerativa que sofria.

Semenuha aprofitava la gran quantitat de canalla addictes al pegament i a l'alcohol que deambulen pels carrers d'Ucraïna – un s200.000 segons el govern –. Ella els oferia menjar i refugi per a atraure'ls a sa casa i una vegada allí els donava pegament i vodka, els lligava al llit i els extreia petites quantitats de sang.

Segons els xiquets rescatats, l'interior de la casa estava pintat de negre i les finestres tapades perquè l'única llum la donessin els ciris negres. Ella es defensa dient que no hi hagué violència i que tot era una simple transacció comercial.

La sang que li sobrava després de cobrir les seves necessitats la venia a altres practicants de màgia negra. A més, s'ha detingut a altres persones que s'acusen a Semenuha d'haver ensenyat la seva "professió".


divendres, de març 25, 2005

Un ritual a base d'arròs predigué un terratrèmol al Japó

TÒQUIO.

Un ritual a base d'arròs celebrat en un santuari sintoista mil·lenari predigué cinc dies abans el violent terratrèmol que el diumenge sacsejà el sud de Japó, declarà aquest dilluns un religiós.
Durant la cerimònia ritual basada en la interpretació d'un brou d'arròs, el santuari de Chiriku Hachimangu de la ciutat de Miyaki, a l'illa de Kyushu, advertí de la possibilitat que el dimarts hi hagués un nou sisme en una regió generalment poc vulnerable de l'arxipèlag.
Una tassa de brou d'arròs va ser posada a assecar el 26 de febrer a l'altar de l'antic santuari, construït fa 1.200 Anys, i un endeví l'examinà el 15 de març per a interpretar-lo conforme a la tradició.
"Enguany fou un bon brou, brillant a la superfície i sense massa verdet. Però vaig veure una esquerda inusual", digué el cap religiós del santuari, Masahiro Higashi.
Després d'haver consultat amb l'endeví, declarà a la població local que l'any seria dolç però que "havien de ser prudents i estar preparats per a terratrèmols".
El terratrèmol del diumenge 20 de marc fou el més fort registrat a l'illa de Kyushu des de 1997. Abastar una magnitud 7 en l'escala Richter, i deixà un mort i mig miler de ferits, segons l'últim balanç.

AFP, 21-03-2005


Mor l'autoproclamat 'papa' Clemente d'El Palmar de Troya



JULIA CAMACHO
SEVILLA

Envoltat pels seus acòlits, i enmig d'un mutisme absolut, el conegut com a papa Clemente va morir dilluns cap a les tres de la tarda al seu retir d'El Palmar de Troya, una pedania pròxima a la localitat sevillana d'Utrera. Clemente Domínguez Gómez es va fer conegut a finals dels anys 70 al promoure una peculiar escissió de l'Església catòlica, creant l'Orde dels Carmelites de la Santa Faç i autoproclamant-se papa Gregori XVII.

Encara que no ha transcendit la causa oficial de la seva mort, la defunció ha estat confirmada pel Registre Civil d'Utrera i per l'alcalde de la pedania, Manuel García Alonso, i s'esperava que les restes mortals siguin sepultades en les pròximes hores a la basílica, tal com s'ha sol.licitat en el permís d'enterrament. El cos, col.locat en un altar de pedra en un lloc preferencial i vestit de blanc, ha estat vetllat durant tot el dia pels seus seguidors.

Els rumors sobre la mort del papa Clemente, de 59 anys i cec a causa d'un greu accident sofert el 1976, van començar dilluns a la tarda mateix, quan es va impedir l'entrada als habitants de la zona que, tradicionalment, van per Setmana Santa a contemplar les desfilades processionals que s'organitzen al voltant de la Basílica d'El Palmar de Troya, el Vaticà particular dels Carmelites de la Santa Faç, i per les quals arriben a cobrar fins a 56 euros, segons alguns visitants.

Alguns veïns van comentar que durant tota la nit es va percebre "molt moviment als voltants de l'església" i que dimarts al matí a primera hora "es va sentir com cridaven a missa, per a la qual cosa hi havia fins i tot una banda de música, fet que no era habitual", relata María, una noia d'El Palmar.

ENVOLTAT DE NENS

Encara que ningú va voler confirmar oficialment la mort del sant pare, com l'anomenaven els seus seguidors, diversos membres de l'orde religiós van ser vistos a les floristeries d'El Palmar encarregant grans corones de flors.

Però ahir al migdia es va confirmar el que ja era un secret a crits, i va ser ratificat per alguns dels portants, que van afirmar haver vist el cos del papa Clemente amortallat i en un taüt de pedra. Coronat amb una mitra, el cadàver estava envoltat per una colla de nens que resaven agenollats.

Desenes de seguidors, especialment estrangers, amb la cara compungida i l'escapulari propi de l'orde de la Santa Faç, i cobertes amb mantellines negres en el cas de les dones, s'anaven acostant a les portes de la basílica. Tots els visitants complien escrupolosament les normes de vestimenta de l'orde per poder accedir al temple. Sacerdots de l'orde arribats d'altres localitats --fins i tot des dels EUA-- impedien que els periodistes poguessin parlar amb ells, mentre que els porters desmentien la notícia a través de la porta entreoberta, perquè tampoc es poguessin captar imatges del que passava a l'interior del recinte, i es limitaven a respondre amb un lacònic "avui no hi ha visites".

El Periódico de Catalunya, 23 de març de 2005, pàg. 30.


dissabte, de març 19, 2005

La llegenda de Silvestre II i al seu centotafi


La vella monja espanyola passa la mà entre excitada i temorosa. De puntetes, per a tocar bé el marbre, que està en una paret, pel costat dret de l'entrada. La monja, també anciana, que l'acompanya, la pressiona. "I sua?". La vella monja retira la mà, que ha quedat negra pel boirum ciutadà acumulat. "No dona, que està eixuta, respon alleujada.
Monsenyor Giovanni Battista Proia, arxiprest de la basílica de Sant Joan de Laterà, està lluny i no pot enutjar-se davant de l'escena. "Fa mig segle que aquí no passa res", assegura a qui li pregunta.
"La llegenda és una estupidesa, no té res de veritat. És simplement una pedra de marbre. Ni tan sols es tracta d'una tomba sinó d'un cenotafi, d'un monument funerari".


Un cenotafi: no estan allà les restes del mort.

Però hi ha qui diu que, quan està per morir un papa, no sols l'ambient es posa humit sinó que s'escolten sorolls d'ossos que vénen darrere de la làpida. Diu la llegenda que en 1648 els rumors eren tan inquietants que es decidí obrir la tomba.
El cos del pontífex francès estava intacte, però en produir-se el contacte amb l'aire es convertí en cendres i es difongueren fortes olors a la basílica, perfums que havien usat en embalsamar el cos sis segles abans.
La llegenda resisteix i augmenten els carismes del papa mag. I els romans creuen molt en les seves supersticions lligades a la mort dels papes. Diuen que el marbre que recorda Sant Silvestre expel•leix humitat i fins i tot el pis s'enfanga una mica quan un papa està a punt de morir.

Gerbert d'Aurillac i li tocà just regnar en el canvi del primer mil•lenni, quan segons alguns historiadors i havien temors mil•lenaristes sobre la fi del món. L'emperador Otó III el féu elevar a la càtedra de vicari de Crist a 999.
Gerbert elegí el nom de Silvestre II en homenatge al primer papa d’aquest nom, que havia regnat en l'època gloriosa de Constantin, en el segle IV, l'emperador que es convertí al cristianisme i la declarà religió oficial de l'Imperi Romà.

A Gerbert li deien el mag i també el diabòlic, perquè la llegenda popular assegurava que havia firmat un pacte amb el dimoni. No era rar, per a la mentalitat de l'època, perquè Silvestre II era un home d'extraordinària cultura religiosa, però també filosòfica i científica. Havia estudiat matemàtiques i astronomia amb mestres àrabs a Còrdova i Sevilla.

A Gerbert d'Aurillac li atribueixen també haver construït un Golem, d'haver-hi atrapat allí el diable i d'haver-li col•locat un cap d'or. Es diu que li consultava les decisions i que l’autòmata amb la testa daurada feia el senyal d'un sí o un no.
El papa Silvestre II convocà el Concili de Gniezno que féu nàixer el catolicisme polonès. I a més d'ajudar a crear el regne de Polònia fou responsable del d'Hongria. En ambdós països el recorden fins avui.

Enfront del seu monument funerari en Sant Joan de Laterà, la basílica de Roma seu del pontífex com a bisbe de Roma, anterior quarter general dels papes abans que es traslladessin al Vaticà, hi ha una imatge de la verge negra polonesa de Chestokowa.
La féu col•locar Karol Wojtyla quan l'elegiren en 1978. Si hi ha algun símbol en aquest gest, és de bon auguri, vist que Joan Pau II ha durat més de 26 anys assegut a la càtedra que fou de Silvestre II i, encara i totes les vicissituds que ha tingut amb la seva salut, segueix amb vida.

Fa uns dies, no faltaren els que sostenien que el marbre del cenotafi del papa del mil•lenni lluïa d'humitat, cosa que va ser considerat de mal auguri. Un dels sagristans aclarí que a la basílica "hi ha molta humitat, altres marbres també es mullen una mica, no s'ha d'exagerar".

Però la superstició no sembla a prop d’extingir-se. N’hi ha prou en veure els turistes i pelegrins que visiten Sant Joan de Laterà. Tots passen la mà pel marbre i es palpen els dits. Ningú es queda arrere. A veure, a veure. Sembla eixut, per ara.

dissabte, de març 12, 2005

El frau de l’home de Piltdown

Des de principis del segle XX, la recerca de fòssils d'avantpassats humans mobilitzà a un infinitat de científics. En els inicis d’aquesta contalla tingué lloc un episodi en l'Anglaterra victoriana amb l’anunci que s'havien trobat al país els ossos d'un homínid que presentava un gran neurocrani: l'home de Piltdown. L’any 1954, no obstant, es reconegué a partir d'estudis més detallats que es tractà d'un frau, avui un dels més famosos i escandalosos en la història de la ciència.

Quan Raymond Dart (1893-1988) trobà en 1924 el primer fòssil d'un australopitecus, l'avui coneguda base de l'evolució humana, un pràcticament desconegut metge australià caigut a Sud-Àfrica entropessà amb enormes dificultats per a convèncer a la comunitat d'antropòlegs de l'època que el crani infantil trobat prop de la població de Taung pertanyia en realitat a un homínid i no a un gran pròcer. L’evidència acabà de ser acceptada a finals dels anys 40 i inicis dels 50. L'obstacle principal per a aquella confirmació, així com també la d’altres fòssils d'homínids trobats a Àfrica en les primeres quatre dècades del segle XX, tenia un nom: l'home de Piltdown!

Aqueix nom havia sigut adjudicat a un conjunt d'ossos fòssils (fragments d'un crani i part d'una mandíbula) suposadament trobats entre 1908 i 1911 prop de Piltdown, a l’East Sussex, al sud d’Anglaterra, pel geòleg aficionat i advocat Charles Dawson (1864-1916). Els responsables del muntatge d'aquell conjunt anunciaren haver descobert un avantpassat humà a qui batejaren com a “Eoanthropus dawsoni”. Aquells ossos estaven destinats a deixar una marca indeleble en la història de la paleoantropologia i en la mateixa comunitat científica britànica que, en ple auge del victorianisme, dominava l'estudi de l'evolució humana a Europa.

La farsa de Piltdown acabat d'anar denunciada públicament i reconeguda per tots a partir dels articles científics publicats a finals de 1953 e inicis de 1954. Anteriorment, gairebé no es dubtava de l'antiguitat pleistocènica dels ossos, ja que havien sigut ‘trobats’ associats a Una sèrie d'animals extints a Anglaterra. Però alguns detalls incòmodes als ulls de qualsevol antropòleg cridaren l'atenció de la comunitat científica des del principi, en especial de la Nord-americana. Algunes coses no encaixaven... Com podia una mandíbula tan simiesca estar associada a un enorme cervell de 1100cm3 ?
Cap recordar que ja es coneixien, provinents de Java (en el Sud-est asiàtic) com a Sud-àfrica, restes fòssils que semblaven ser molt antics i mostraven exactament la tendència inversa: una antropomorfitzación de la regió masticatòria (inclosos allí la mandíbula i les dents canines) associada a un cervell de la grandària d'una mandarina, digne de qualsevol ximpanzé.

D'altra banda, la troballa de Piltdown calçava com un guant amb l’expectativa respecte del procés evolutiu humà, que estava en voga a finsls del segle XIX i inicis del segle XX, principalment a Anglaterra: la que el nostre cervell, avui tan gran i fantàstic, encara que no sapiguem bé per què, hauria de ser la primera regió anatòmica que es modifiqués en l'evolució dels homínids. En plena època victoriana, no era ‘políticament correcte’ admetre que els nostres avantpassats no presentaven una diferència intel·lectual significativa en relació amb els grans simis. Dit d'una altra forma, si les grans conquestes humanes, l'Imperi Britànic i tot el altres es devien a la nostra intel·ligència diferenciada, aqueix havia de ser el factor primordial de la nostra evolució.

Després d'estudis precisos sobre el contingut de fluor en la mandíbula i els fragments del crani, realitzats pel geòleg i paleontòleg anglès Kenneth Oakley (1911-1981), es desmantellà el frau: el cèlebre home de Piltdown no era més que un “collage” fet amb parts d'un crani humà recent (de prop de 600 anys) i una porció, també recent (de 500 anys), d'una mandíbula d'orangutan!
Tal vegada això expliqui el fet que, quan el gran paleoantropòleg de Kenya Louis Leakey (1903-1972) aconseguí veure el material, els conservadors del Museu d'Història Natural de Londres no li permeteren tocar les peces: El pobre Leakey hagué d'acontentar-se amb examinar-les dins dels seus capsetes, cobertes per paper cel·lofana.

Autoria del frau

D'allí en endavant, com era d'esperar-se, el focus canvià del ‘fòssil’ a l'autor del frau. Qui li havia posat tal trampa a la comunitat científica? Es tractà simplement d'una broma que acabà eixint-se del control de l'autor (o autors)? O hagué dol des del principi?

Probablement mai abans en la història de la paleoantropologia un assumpte havia estatinvestigat tan minuciosament com el cas de l'home de Piltdown. Molts investigadors van ser acusats de complicitat o al menys de tolerància, entre ells Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), celebrat paleoantropòleg i teòleg francès que, entre altres coses, aconseguí acostar al Vaticà a la teoria darwiniana i que s'acceptés com fet inqüestionable que l'home també és un producte de la evolució (cosa que els paleoantropòlegs d'avui en dia agraeixen molt).

Només recentment el misteri s'aclarí. En la dècada dels setanta del segle passat, durant una neteja general als soterranis del Museu de Història Natural de Londres, es trobà un bagul amb diversos fragments d'ossos esculpits artificialment i pigmentats químicament que pertanyeren a Martin Hinton (1886-1961), conservador de zoologia de la institució en l'època del frau. En 1996, el paleontòleg Brian Gardiner, del King’s College de Londres, examinà aqueixos ossos químicament i conclogué que el tractament que els va ser donat era exactament igual a l'aplicat als ossos de l'home de Piltdown. Per tant, tot el frau es muntà segurament dins del propi Museu de Història Natural. Resta saber qui més, a més de Hinton, participà de la conspiració i per què es féu. El dany irreversible a la credibilitat de la investigació científica estava fet.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?