<$BlogRSDUrl$>

dimecres, de gener 05, 2005

Conèixer a l'enemic
La universitat Vaticana ofereix un curs sobre Satanàs

NICHOLAS RIGILLO. ROMA.

"Les bèsties de Satanàs", una banda de joves de Milà, ballen en un bosc, xafant fort sobre la improvisada tomba de dos amics a qui acaben d'assassinar brutalment.
En la veïna població de Chiavenna, tres adolescents decideixen apunyalar i colpejar fins a la mort a una monja com a part d'un macabre ritu satànic. "Estàvem avorrides i volguérem fer quelcom diferent", digué una de les xiquetes més tard a la policia.
Aquests episodis recents consternaren a la societat italiana i als experimentats jutges convocats per a investigar-los.
Però per a l'Església catòlica romana són només la punta més visible d'una piràmide profana que té en la seva base a milions de supersticiosos, persones crèdules i desesperades que busquen eixir de les seves misèries recorrent al satanisme, la bruixeria i el món de l’ocult.
Per a ajudar a manejar el que consideren un fenomen preocupant, la Universitat Regina Apostolorum del Vaticà està oferint ara als seus estudiants un curs de satanisme i exorcisme.


A partir de febrer

El curs, que comença al febrer, es dirigeix a novici i aspirants a sacerdot que estudien a la universitat catòlica a Roma. Amb lectures sobre una varietat de temes -des de demonologia fins a bruixeria, passant per "exorcisme aplicat" fins a dret canònic i ocultisme- el curs apunta a informar els estudiants sobretot allò que s'ha relacionat amb el príncep de la foscor.
"La idea és ajudar els sacerdots a manejar a aquells joves que se senten atrets pels cultes satànics o a pares que estan preocupats davant de la possibilitat que els seus fills s’haguessin unit a algun tipus de secta", explica Carlo Climati, un dels professors.
Climati, un periodista expert en assumptes relacionats amb els joves, atribueix la creixent popularitat del satanisme i les arts ocultes a una sèrie de factors. Aquests inclouen el que anomena "noves formes de soledat" entre els joves: l'aïllament sorgit de passar massa temps enfront del televisor i massa poc en companyia d'amics i familiars, i la creixent disponibilitat de material en Internet.
"En el passat, l'exposició dels adolescents al satanisme es limitava als texts d'unes poques bandes de rock. Ara, hi ha milers de pàgines web destinades a Satanàs", explica Climati. Una recerca de la paraula "satanisme" en Google aporta centenars de milers de resultats. Aquests inclouen "La Web Oficial de l'Església de Satanàs" i "Satanism Today".


Fascinació pel mal

El fet que el pitjor tendeix a cridar més l'atenció que el bo requereix una llarga explicació sobre la fascinació que la gent sent cap a tot el maligne.
"Un arbre caient fa més soroll que tot un bosc creixent", assenyala Climati, citant un tradicional proverbi xinès. Però, què és el satanisme? Mentre que un simple diccionari el descriu com "caràcter del que és satànic; culte dedicat a Satanàs i al mal", el professor Climati argumenta que el satanisme és de fet una forma extrema de pessimisme.
A pesar que la idea de Satanàs és probablement tan antiga com la humanitat, el professor Climati diu que l'expansió de la seva popularitat en el món en part va ser impulsada per l'emergència del moviment conegut com a New Age, que en una recent circular del Vaticà fou descrit com "cultura individualista, egoista i totalment anticristiana".

Diari de Mallorca de 5/01/2005

dimarts, de gener 04, 2005

LA "SIMFONIA" DE LAS DUNES


Segons informà El Mundo el passat dia 27, «un físic francès, Bruno Andreotti (...) ha descobert ara al desert del Sàhara, al sud del Marroc, el que alguns famosos exploradors intuïren i gaudiren fa segles: que les dunes d'arena emeten sons que, en unes ocasions, s'assemblen a un rugit i en altres a un cant (...), fenomen que, durant molt de temps, s'ha considerat més mític que real».
Doncs bé, aquest fenomen el «sentí» jo també durant la meva estada en el Sàhara en els anys 40, i així consta en el capítol d’«Orografia» del meu llibre «El Sahara Espanyol», editat per l'Alta Comissaria d'Espanya al Marroc, en 1946.
La referència que fa el físic Andreotti sobre el «desert del Sàhara al sud del Marroc», per a situar el lloc on féu el seu descobriment, no hi ha dubte que es tracta del desert algerià ja que el «poc» desert que té El Marroc està situat al S.O d'aqueix país, entre la vora esquerra del «uad» (riu) Dra i la zona de Cap Juby, doncs el Sàhara Occidental segueix sent espanyol mentre l'ONU no digui el contrari.
Relacionat amb aquesta informació, i comptant amb la bondat dels lectors, em vaig a permetre fer algunes consideracions respecte al nom i al terreny que corresponen a aqueixa denominació.
El nom del Sàhara encobreix una sensible diversitat d'aspectes pel que s'ha pogut dividir en regions, els límits de la qual no són certs accidents geogràfics, ni fronteres naturals, ni fins i tot canvis de vegetació, sinó una zona de demarcació entre grups humans que viuen separadament.
Les regions que comprèn el Sàhara o Gran desert, són les següents: Sàhara Occidental (fins a Mauritània); Sàhara Sudanès; Sàhara central (o l'Hoggar, el dels Tuareg); Sàhara Sud-Oriental (o Tibbu); Sàhara Tripolità (o Fezan); Sàhara Aràbic i Líbic (o Egipci) i Sàhara Marroquí (o dels Oasis).
Quant al terreny, hi ha la creença que el Sàhara Occidental està constituït per extensos arenals posseint important oasis; però no és així, perquè dins dels 300.000 km.2, que té, aproximadament, només hi ha dues faixes de dunes al territori, que naixen i moren en ell: la procedent de Port Cansat, que finalitza en Legsessa, sobre la Saguia l'Hamra i la que surt del nord-est de Cap Juby i acaba abans d'arribar a Yerifía.
Cap de les dos és prolongació de les dunes del Sàhara algerià, que aquest sí que posseeix enormes «erg» (faixes) de dunes.
Respecte als oasis no hi ha més que un, el de Tuisguerremz a l'angle nord-est de què va ser Zona Sud del Protectorat marroquí, en la vora esquerra de l’«uad» Dra.
El sòl del Sàhara Occidental està constituït per un conjunt d'altiplans de distintes altituds, planures, llomes, banyes, penya-segats de prou desenvolupament longitudinal i depressions de llits secs i salines.
La forma desèrtica de l'altiplà és la «hamada», extensa zona de terreny pla en grans altiplans i les vores de la qual solen ser, o bé de espadats escarpats, molt verticals, o de ràfols abruptes escalonats.
La «hamada» és el regne de les pedres i lloc on les roques, posades al descobert per l'acció del vent, esclaten davall la influència dels bruscs canvis de temperatura.
És la regió de les geodes, les restes de la qual sembren el sòl d'innumerables trossos de vives arestes, que per ser de composició generalment cristal•lina, ofereixen a la vista del viatger una preciosa gamma de colors, quan sobre ells incideixen els raigs del sol.
És una bellesa veure aqueixos centelleigs policromats a migdia!
La temperatura en el Sàhara ofereix moltes irregularitats, com ho demostra el fet que durant el dia el termòmetre marque, unes vegades, 20è a l'hivern i de 45è a 50è a l'estiu, descendint durant la nit fins a els 9è y10º.
Es tracta d'un fenomen de refrigeració a causa de la intensa irradiació en els espais descoberts. (En el mes de maig de 1943, a les 12 hores i a 18 km. De la costa, marcà el meu termòmetre 39è, i deu dies després, en arribar al poblat de Tantà, pujava als 45è).
A causa de les fortes calors, i en les grans extensions, és molt corrent el fenomen del miratge i l'hora en què més vegades es dóna aquest fenomen és cap a l'onze del matí.
Si una persona entra a la zona del miratge, se la veu allargar-se a poc a poc d'una manera desproporcionada, prendre una alçària excessiva i, per fi, desaparèixer com una ombra difusa.
Respecte al vent, productor dels sorolls que tant atemoreix als sahrauís, és el que més caracteritza al clima del Sàhara i el més meravellós dels escultors -i dels «músics», segons Andreotti- i la labor destructora se reflexa del qual en les filigranes de les roques i en la formació de les «hamades».
El vent N.E. és el que més domina; són els alisis, característics del Sàhara Occidental i el que dóna forma i direcció a les dunes i a la vegetació del territori; no obstant, el més temible enemic dels homes i animals és el vent càlid del S.E., conegut per «irifi».
Quan bufa s'ompli l'atmosfera d'arena i pols, es transforma el paisatge i se sotmet a suplici a tota ànima vivent.
És un vent terrós que impedeix veure, a vegades, a deu metres de distància.
No sols és molest per les partícules d'arena que s'introdueixen per totes les parts del cos, en les maquinàries i aparells, sinó que també és perjudicial, perquè els seus efectes, units a la forta reverberació del sol, produeixen una conjuntivitis, que és malaltia molt corrent entre els nòmades.
Si al mig d'una tempestat de «irifi», de diversos dies de duració, arribés a faltar l'aigua, no hi ha salvació possible per al desgraciat a qui no se li pugui prestar ajuda.
Aquest vent té distints noms: xaloc, al Marroc; «txeheli», al centre del Sàhara; «jamsín», a Egipte; «hamatà», a Mali i símun en altres parts del desert oriental.

Quant a la «simfonia de les dunes», és veritat que el fregament dels forts alisis sobre les crestes d'aqueixes masses arenoses produeix uns sorolls «tamboriners» o de tènues xiulets i, fins i tot, aguts crits -que els indígenes creen que són hienes que voles sobre les dunes- quan referma el temporal.
Per als nòmades, aqueixes trombes que l'aire produeix en terrenys arenosos són els genis endiablats i malhumorats per alguna causa, que si troben a algú se'l porten als seus caus.
S'aparten d'ells amb verdader pànic.
És que el nòmada, com tot indígena no civilitzat d'Àfrica, és un bon camp abonat per a les creences de caràcter màgic, per ser un gran supersticiós.
Admet amb absoluta convicció que hi ha persones vampirs i bruixes conegudes pel nom de «sal•lala», que es poden convertir en qualsevol classe d'animal i xuclar la sang d'una persona que queda malalta, en l'acte, del cor.
Creuen en l'existència d'esperits roïns: els «gul», que ixen només de nit i, donant crits embogidors -fregaments del vent sobre les crestes arenoses-, embadaleixen a què troben només. També parlen d'un lloc cridat «Yuad», situat en el sud -mai localitzí aqueix lloc- on hi ha un cementiri antic, en el que s'alliberà una gran batalla entre tribus enemigues i on, durant la nit, se senten crits, tambors, tirs, etc.
Aqueixos misteriosos sons que sorgeixen de les arenes no sols els he sentit jo, al costat dels components de la meva expedició, sinó que des de l'any 1934, data de l'ocupació oficial del Sàhara Occidental, l'han pogut sentir els membres de les meves «Mies» de camells que inspeccionaven, a diari, tot el territori sahrauí; és a dir, que qualsevol que hagi hagut de recórrer zones adjacents a les franges de dunes, en moments de vendaval, l'ha pogut percebre.
El que jo no puc afirmar és haver sentit notes musicals -cada u el defineix a la seva manera-, però sí quelcom semblant al de teclejar.
En qualsevol cas, aquest fenomen físic no s'ha descobert en aquests dies.

ÁNGEL FLORES MORALES

La Tribuna de Albacete , 4 de gener de 2005

This page is powered by Blogger. Isn't yours?