<$BlogRSDUrl$>

dimarts, de desembre 27, 2005

En defensa dels crèduls

MIRIAM DIEZ BOSCH, periodista: A la pel·lícula L’exorcisme d’Emily Rose l'important no és si l'exorcisme, el dimoni o les possessions són veritat: el que compta és que són veritat per a molta gent

Avostè, si és batejat, li han practicat un exorcisme. Els exorcismes existeixen -el ritual del bateig inclou un exorcisme-, però un exorcisme preventiu no té res a veure amb el de l'alliberament. El exorcisme d’Emily Rose, que ha arribat ja a les pantalles catalanes, presenta un cas fallit d'exorcisme d'alliberament en què la noia posseïda, l'actriu Jennifer Carpenter (Emily Rose), mor durant la sessió i el capellà Tom Wilkinson (Pare Richard Moore) és condemnat per no haver-li prestat l'ajut necessari.

Scott Derrickson ha dirigit un drama de terror que recupera la temàtica sempre latent però mig amagada dels exorcismes. La trama presenta una noia amb greus pertorbacions que ella creu que són fruit de possessions del dimoni. La seva salut es veu greument compromesa i agreujada quan visita un capellà que li diu que no prengui més pastilles contra l'epilèpsia perquè el que ella té no són problemes d'aquest tipus sinó que és víctima d'una possessió demoníaca. L'exorcisme anirà malament i la culpa recaurà sobre el capellà. Una advocada no creient -Laura Linney (Erin Bruner)- es trobarà defensant-lo sense gaire entusiasme. La història presenta d'una banda una noia torbada, catòlica i molt devota. Una advocada brillant i descreguda. Un mossèn negligent. Una família i un xicot espantats i amb poques llums i un fiscal creient -metodista- però que no vol veure l'element religiós en una sala de judici. Aquest festival del tòpic serveix per demostrar que la fe és quelcom seriós per molta gent. L'advocada de la pel·lícula representaria el ciutadà agnòstic que un dia es troba amb algú que creu i l'obliga a fer-se la pregunta no de la seva fe, sinó del perquè de la fe de l'altre. Més que de dimonis -que també- aquesta pel·lícula parla dels nostres fantasmes, de les nostres benes als ulls, dels prejudicis que ens posseeixen de tal manera que ens fan incapaços d'entendre els altres. A la pel·lícula l'important no és si l'exorcisme, el dimoni o les possessions són veritat: el que compta és que són veritat per a molta gent, i aquesta dada no pot passar per alt per una suposada neutralitat en la manera d'enfrontar la realitat. Que vostè, posem per cas, no cregui en Déu, no vol dir que no hi hagi gent, com l'Emily Rose, que sí que hi cregui. Però no és tant Déu o no Déu sinó el mal com a possibilitat real la clau de volta d'aquesta proposta de Derrickson.

Sense l'espectacularitat de blasfèmies o caps que giren, aquesta pel·lícula és més propera a la descripció dels exorcismes que fan els Evangelis, en què s'explica que hi ha veus, frases estranyes i crits. Encara que l'Emily Rose pateix un deteriorament clar i fins i tot té una visió de la Mare de Déu en què li explica el significat del seu patiment, ni aquesta visió ni el capellà protagonista no es veuen ridiculitzats, motiu que salva El exorcisme d’Emily Rose de caure en crítiques fàcils a l'Església.

La qüestió de la difícil línia entre destorbs psicològics lligats a problemàtiques espirituals i l'esquizofrènia i la psicosi queden en un segon pla. La pel·lícula, basada en un cas real, mostra que l'exorcisme no és més que una excepció. El cas poua en la vida i la mort d'Anneliese Michel (1952-1976), la dona de Leiblfing (Baviera) que va morir durant una sessió d'exorcismes que va durar alguns mesos. Els alemanys estan preparant una cinta nova, Rèquiem, que s'espera que sigui la versió real dels fets.

El Hollywood Reporter ha definit la pel·lícula sobre Emily Rose com a «thriller sobrenatural». Tot i que el rerefons de la història és certament sobrenatural, els arguments que farà servir la defensa al tribunal seran antropològics. I és que allò antropològic engloba dimensions sobrenaturals, i aquí hi ha el punt fort de la història. L'espectador roman posseït no pel mal sinó per la pregunta pel mal i per les seves formes, i també per la resposta, que pot ser científica, però també sobrenatural. La presència i l'absència del dimoni és sempre inquietant. La que escriu va entrevistar fa uns anys l'exorcista Gabriel Amorth (és l'exorcista oficial de la Santa Seu) i va marxar a casa amb una frase al cap: «La victòria del diable, signorina, és fer-nos creure que no existeix.»
El Punt


This page is powered by Blogger. Isn't yours?