<$BlogRSDUrl$>

divendres, de desembre 30, 2005

El frau de Hwang Woo Suk demostra l'eficàcia de la comunitat científica

El recent descobriment del frau dels clonatges del coreà Hwang Woo Suk ha aixecat molta polseguera, tal i com acostuma a passar quan els treballs han estat avalats per la publicació en un prestigiosa revista científica, en aquests cas Science ("Patient-Specific Embryonic Stem Cells Derived from Human SCNT Blastocysts" 17 de juny de 2005, núm. 308:, pàg.1777-1783).

La gent es pregunta com són possibles aquestes coses i, per tant, si hom es pot refiar del pretesos coneixements científics, tan allunyats de la realitat de la major part de persones. D’entrada cal conèixer com funciona l’admissió d’articles en les publicacions científiques. Planteja. El sistema es basa en la "revisió per parells" (peer review). Quan es rep un treball s’envia l'esborrany a dues o tres científics experts en aqueixa matèria (els revisors o avaluadors) perquè el llegeixin i diguin si es deu o no publicar, o si els autors han d'aportar experiments addicionals perquè les seves conclusions se sostinguin, o si han d'esmentar interpretacions alternatives. Es tracta d'una anàlisi a vegades tècnic, a vegades conceptual, fins i tot d'opinió, però que difícilment pot descobrir una falsificació, sobretot si no l'està buscant.

Hi ha excepcions. Una trampa freqüent consisteix a presentar la mateixa foto dues vegades, per a simular que dos experiments distints donen el mateix resultat. Un revisor atent pot detectar el truc, perquè el fons és igual en les dues fotos, quan no hauria de ser-ho.

Aquesta és precisament una de les trampes que usà Hwang quan els revisors li demanaren proves que el ADN de les cèl·lules mare clonades a partir de pacients casava amb el ADN dels pacients. Com Hwang no tenia eixos clons, clonà les fotos. I va passar. Conclusió: la revisió per parells no pot detectar un frau hàbil, i ni tan sols sol detectar un maldestre. Això pot suposar dos riscos. El primer, que Hwang podria haver utilitzat el prestigi de Science per a patentar una tècnica que no tenia, cosa que sembla que no ha passat.

El segon risc és l'estafa. Podria haver-se aprofitat Hwang de Science per a vendre les seves falses cèl·lules clòniques? L'article sortí al maig, i Hwang muntà a l'octubre un Centre mundial de cèl·lules mare que anava a dedicar-se a clonar embrions a partir de pacients, extraure'ls cèl·lules mare i distribuir-les a canvi d'una tarifa.

El descobriment de frau de Hwang ha impedit saber quina classe de cèl·lules hagués distribuït a canvi de quina tarifa, ni quant de temps haguessin tardat en detenir-lo per estafa.

Però contràriament el que una aproximació ingènua podria fer pensar, els fets han demostrat l’eficàcia de la comunitat científica ja que en relativament pocs temps s’ha demostrat el frau, sense que hagin d’existir una barreres massa denses i costoses que dificultin enormement la publicació de treballs amb controls i més controls.

És lògic que d’en quant en quant les capçaleres de les gran publicacions científiques es vegin afectades per tals fraus, però la resposta de la comunitat científica amb la seva incessant activitat oberta acaba per aixafar tot el que no s’ajusti a la realitat.

Ens venen a la memòria ara altres fraus científics com el de Thereza Imanishi-Kari que publicà els seus imaginaris reordenaments dels gens del sistema immune en la revista Cell, la millor publicació al camp de la biologia molecular. El director de Cell i tots els avaluadors que revisaren l'esborrany s'engoliren el frau, evidentment, però abans d'això ja se l' havia engolit el premi Nobel David Baltimore, que no sols era el cap d'Imanishi-Kari sinó que no tingué el menor inconvenient a firmar l'article amb ella.

Jacques Benveniste diluí un compost tantes vegades que no podia quedar ni una sola molècula al got, però tot i així el compost seguia actuant d'alguna forma que només Benveniste podia comprendre -i que només ell podia mesurar, segons es comprovà posteriorment-; però Nature va publicà un article que donà ales a la fraudulenta homeopatia. El director de Nature a l'època, John Maddox, arribà a presentar-se al laboratori en companyia del mag professional i especialista en descobrir fraus, James Randi, per a intentar descobrir el truc. Però el record el té Jan Hendrik Schön, el físic que inventà uns inexistents transistors orgànics, i que va "humiliar" tant a Nature com a Science.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?