<$BlogRSDUrl$>

dimarts, de novembre 08, 2005


Religions i preservació ecològica:

El cas dels Khaloes africans

Vista des de l'aire, la franja del nord d'Àfrica sembla una gran estora ocre esguitada de taques verdes. Es tracta de petis santuaris, coneguts també com khaloas, marabuts o morabits, en els que devots realitzen actualment els seus ritus durant l'any. Però, més enllà de la seva funció religiosa, aquests enclavaments constitueixen autèntic oasi de

Vegetació. En els seus bosquets, que han estat respectats durant segles i en ocasions mil·lennis, subsisteixen fauna i flora ben conservades, segons revela un estudi publicat en l'últim número de la revista Ecosistemes.

L'ecòleg espanyol Eduardo Seva i l'historiador José Luis Romá, de la Universitat d'Alacant, en col·laboració amb biòlegs de la Universitat Aldelmalek Essaâdi (Tetuan, El Marroc), han establert que tots els Santuaris estan ubicats en un alt del terreny. També tenen en comú la presència d'arbres centenaris o mil·lenaris, entre els que s'inclou habitualment un arbre sagrat. D'altra banda, els khaloas es vinculen sempre a un curs d'aigua, ja sigui un rierol, font, brollador o pou, al què s'atribueixen poders curatius. Les principals diferències sorgeixen en l'estructura de la vegetació, que varia en funció al clima de la zona en que se situa el santuari.

La regió més rica és, sense cap dubte, el massís del Rif. Al llarg de tres campanyes de mostreig al Marroc, Seva i el seu equip han estudiat un grup de 24 khaloas de la regió Jbala, al Rif occidental. El seu treball incloïa la identificació tant d'aspectes culturals (nombre de visitants, períodes de màxima afluència) com naturals (alçaria edat de arbres d'espècies dominants, cobertura de diferents estrats, inventari de flora).

Comparant les dades de diferents enclavaments, els investigadors han arribat a la conclusió que les dimensions del bosquet guarden relació directa amb la "importància" del santó local o regional enterrat al recinte, és a dir, “si històricament representà en el passat un canvi d'organització, èxits territorials, d'organització dels col·lectius humans, d’explotació òptima de recursos, alguna victòria sobre tropes enemigues, etc.”, explica el professor Seva. Generalment són recintes del voltant d’entre 5.000 i 7.000 m2 de superfície sense protecció, encara que poden abastar les 10 hectàrees.

Tot i no comptar amb una barrera física que els rodegi, els pobletans mostren un profund respecte per aquests santuaris i, durant segles, han impedit qualsevol tipus d'activitat sobre ells que no sigui l'oració. “ni una sola branca de llenya ha eixit d'ells des de l'enterrament del santó”, detalla Seva. Això ha permès que, en condicions climàtiques favorables com les que es donen en el Rif, es desenvolupi un bosc perfecte d’ecosistema mediterrani, amb un cobricel arbori que fàcilment abasta els 15 metres d'alçària, creant una espessor pròxima a la foscor en ple dia. “El 100% de les espècies pròpies d'aquest ecosistema mostren una talla

Desmesurada, a diferència dels boscs peninsulars, la qual cosa revela l’alta dosi de pertorbació humana que han rebut nostres ecosistemes mediterranis”, lamenta l'investigador. Per si no fóra poc, aquests ambients concentren nombroses espècies animals, desaparegudes en la resta del territori, que només aquí troben condicions de vida escaients. Per això, els investigadors han sol·licitat una nova ajuda a l'Agència Espanyola de Cooperació Internacional (AECI), que ha finançat la primera part del projecte, per a portar a terme un estudi detallat de grups concrets de la fauna que viuen en aquests santuaris.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?