<$BlogRSDUrl$>

dimarts, de novembre 15, 2005


Avis als amants del rock:

Segons el pare Fortea "si no és satànic, no influeix; si no blasfema o no invoca els esperits, no és perillós".

Presentació del film 'L’exorcisme d’Emily Rose'

Si algú creu en Déu, ha de creure necessàriament en el diable, donar per bo que Satan posseeix alguns éssers humans i reconèixer que l'Església és capaç d'eliminar els mals esperits perquè Jesucrist va donar mitjans --l'oració-- als apòstols. Si no, "és un heretge". I qui no hi estigui d'acord s'ho haurà de pensar abans de polemitzar amb el pare José Antonio Fortea, teòleg especialitzat en demonologia i un dels pocs sacerdots autoritzats pel Vaticà per realitzar exorcismes. Com diuen els gallecs de les meigues, es pot no creure en el dimoni, però haberlo, hailo. Per si de cas.

L'estrena de la pel·lícula El exorcismo de Emily Rose, dirigida per Scott Derrickson, aquest divendres, dóna peu al pare Fortea per establir doctrina. Té resposta per a gairebé tot i gairebé tothom: per a la part del clero que és "reticent" a creure que el dimoni posseeix els humans i per als que consideren que els seus atacs a l'esoterisme, la New age o la santeria afrocubana --"un focus de possessions"-- només busquen augmentar la seva parròquia i denigrar la competència. Per cert, afirma que en el budisme i en l'islamisme també es donen casos de possessions. I pel que fa al rock, "si no és satànic, no influeix; si no blasfema o no invoca els esperits, no és perillós".

A diferència de la ja mítica L'exorcista, que va dirigir William Friedkin el 1973, la pel.lícula de Derrickson es basa en un fet real que va tenir lloc a Alemanya el 1968. Una universitària amb creences religioses va morir, oficialment, d'inanició, però els sacerdots que la van exorcitzar van ser jutjats per homicidi amb negligència.

En la pel·lícula s'han corregit algunes coses --l'acció transcorre als Estats Units, només és jutjat un membre del clero (interpretat per Tom Wilkinson), i la defensora (Laura Linney), atea i una mica cínica, acaba pensant com els gallecs--, però els fets reals van quedar registrats en gravadora i van ser consultats per Derrickson. Com diu el pare Fortea, "els fets reals són més apassionants", però la ficció mostra, segons ell d'una manera encertada, la dualitat que existeix per enfrontar-se als exorcismes.

Segons aquest expert reconegut pel Vaticà, les possessions i els consegüents exorcismes han augmentat a mesura que els homes han abandonat els "dogmes materialistes" dels anys 60 i 70, quan el Vaticà va afluixar la pressió sobre les consciències i "va començar a dir que el diable era un símbol". Va haver d'arribar Wojtyla a la cadira de Sant Pere perquè els exorcistes augmentessin (a Itàlia han passat de 30 a 300) i les famílies dels afectats demanessin la revisió dels casos (40 només a Nova York). "Hi ha més necessitat que oferta", explica. Com a llei general, només els que invoquen el malèfic, fins i tot en una innocent sessió d'espiritisme, són objecte de possessió. I el dimoni utilitza tots els trucs, el més comú dels quals és impedir menjar a les seves víctimes, que ho vomiten tot i clínicament passen per anorèxiques o per malaltes mentals. "Déu ho tolera perquè qualsevol mal es permet per aconseguir un bé". Un bé que Fortea identifica amb l'apostolat. L'expert assegura que el dimoni li ha parlat en alguna sessió d'exorcisme. "Em va dir que el que buscava era fer patir". ¿Com és possible aquest diàleg? "Ell sap que existeix Déu i la felicitat eterna, i que n'ha sigut exclòs". Es creu o no, no hi caben mitges tintes.

Mercedes Jansana
Foto: David Castro

El Periódico


This page is powered by Blogger. Isn't yours?