<$BlogRSDUrl$>

dijous, d’octubre 06, 2005

Tornem-m’hi amb el negre de banyoles

Un escriptor holandès recull premis per un llibre sobre l'africà dissecat de Banyoles

Va arribar de vacances a Catalunya quan tenia 19 anys, fent autoestop amb un amic. No anaven a Lloret de Mar, sinó que buscaven un turisme més cultural. Era l'any 1983. Després d'una visita als volcans de la Garrotxa, un treballador del parc volcànic estava disposat a portar-los cap a Figueres, on el Museu Dalí seria el pas següent en el seu recorregut. Ja de camí, la nit se'ls va tirar al damunt. El conductor es va disculpar i els va deixar a Banyoles. "Si teniu interès en la cultura, aquí tenen el negret", els va dir l'home.

"I l'endemà, quan passejàvem pel carrer, unes noies que anaven a l'escola també ens l'esmentaven. 'El negre és de veritat', ens deien", recorda ara Frank Westerman des de casa seva, a Amsterdam. La senyora Lola, la conserge del Museu Darder d'Història Natural de Banyoles, els va obrir la porta tot i que la instal.lació estava tancada, i allà van topar els dos estudiants holandesos amb l'africà dissecat.

Anàlisi crítica

Aquella primera trobada, gairebé fortuïta, li ha valgut a Westerman 22 anys després el premi literari més important de Bèlgica (el Gouden Uil, 25.000 euros) i la nominació per al gran premi de literatura holandesa AKO (50.000 euros) --que serà entregat el divendres 15 d'octubre-- per al seu llibre El Negro en ik (El Negre i jo), un relat de no-ficció sobre la recerca de l'autor dels orígens i el periple del boiximà de Banyoles i, de passada, una anàlisi crítica molt aplaudida sobre el tracte discriminatori i paternalista que els europeus han dispensat tradicionalment als països en desenvolupament.

"En el meu llibre, el negre és un guia a través del temps, el mirall dels temps que canvien. Encara tinc gravat a la retina l'impacte de la primera trobada. No m'esperava veure una cosa semblant quan passejava entre els animals dissecats i vaig arribar al lloc que s'anomenava la sala de l'home. Quan el vaig veure, vaig pensar: ¿Qui és aquest home? ¿No té nom? Només era el número 1.004 en el catàleg del museu", explica Westerman, el llibre del qual serà editat a Espanya per l'editorial Océano, que fa una setmana en va adquirir els drets.

Que des de la seva visita de casualitat a Banyoles fins a l'aparició del llibre hagin passat més de 20 anys no és perquè l'autor s'hagués oblidat del negre. Anava retallant notícies de diaris quan el suposat boiximà anava apareixent a la premsa, sobretot abans dels Jocs Olímpics de Barcelona 92, quan el metge Alphonse Arcelín va denunciar la presència d'una persona africana dissecada al museu Darder. A més, el negre li va servir a Westerman per reflexionar sobre la seva intenció de treballar com a cooperant al Tercer Món. Va descobrir que l'actitud d'occident no era l'adequada, va renunciar a aquella il.lusió i es va convertir en periodista i escriptor, ja amb diversos premis al seu haver pel seu llibre anterior, Ingenieros del alma (Siruela), que acaba de ser traduït i publicat a Espanya.

"El títol, El Negre i jo, el vaig triar perquè no és només la història del negre, que ja és coneguda de sobres per la gent --diu Westerman--. Vaig voler fer una cosa diferent, una reflexió en general. Volia saber, per exemple, què pensava la gent el 1831, quan el negre va ser exposat per primera vegada a París. ¿Creien que era un home, un animal, o una cosa intermèdia?".

Utilitzat políticament

L'autor espera que el seu llibre torni el negre novament a l'actualitat i s'investigui quin és el seu origen, cinc anys després que part de les seves restes --el crani i uns ossos-- van ser enterrats a Botswana. El llibre acaba a la vora del riu Vaal, a Sud-àfrica, en un cementiri dels tsuana, lloc on el negre podria haver estat desenterrat pels germans Verraux, els taxidermistes francesos que es van endur el cos a Europa.

"Fins i tot amb el seu retorn a l'Àfrica, el negre ha sigut utilitzat políticament –segons l'escriptor–. Amb la repatriació tothom se sentia incòmode. Tot indica que ha sigut enterrat en un país equivocat i que no procedia de Botswana. Espero que tard o d'hora, gràcies a les proves d'ADN que s'han guardat i la pell que deuen tenir a Madrid, algú descobreixi qui i d'on era el negre".

EDWIN WINKELS

El Periódico


This page is powered by Blogger. Isn't yours?