<$BlogRSDUrl$>

dijous, d’octubre 27, 2005

A la beneiteria de l'esport com a espectacle de masses, cal sumar-hi les supersticions.

El cas del beisbol


Durant dos anys consecutius els seguidors del beisbol de Grans Lligues han estat testimonis del final de dues suposades "malediccions" que pesaven sobre dos dels equips de més tradició als EUA.


Mitges Blanques campions, l'última maledicció trencada

Aquest dimecres, els Mitges Blanques de Chicago -dirigits pel veneçolà Oswaldo Guillén- s’emportaren el campionat nord-americà després de 86 anys de sequera de trofeus a la seua vitrina.

L'última vegada que això havia succeït va ser en 1919, quan l'equip que competí en la final va ser acusat d'haver arreglat els jocs per a afavorir el joc brut a les apostes.

El cas fou un escàndol a l'època i els jugadors van ser expulsats de l'esport i se'ls anomenà des de llavors "els Mitges Negres". D'aquí la creença que aquest fet havia impedit a l'equip del sud de Chicago tornar a assaborir la glòria.

Cas semblant és el dels Mitges Vermelles de Boston, campions en 2004 després de 84 anys, els qui en aqueix llavors passaren de ser el millor equip de la lliga a arxivar una ratxa de derrotes tristament cèlebre.

Segons alguns, tot començà després d'haver venut a (el seu principal rival) els Yankees de Nova York al seu llançador estrella, Babe Ruth, que es transformà en un dels millors batedors de la història de la disciplina.

El resultat? Havia nascut la maledicció de "el bambino", qui mai hauria perdonat als Mitges Vermelles que l'haguessin venut.


Supersticions

Potser cap disciplina esportiva tingui tantes càbales com el beisbol. Les anomenades "malediccions" que persegueixen a alguns equips són la punta d'un iceberg de milers de supersticions que rodegen als qui juguen i gaudeixen de veure el beisbol.

En l'última final de campionat, es pogué veure a la majoria dels jugadors dels Astres d'Houston amb barbes a l'estil Chuck Norris: ningú se la volia afaitar per a no portar mala sort.

A la passada Sèrie Mundial, l'entrenador dels Mitjes Blanques, Oswaldo Guillén, rebé una samarreta de la selecció de futbol del seu país, directament de part de l'entrenador Richard Páez.

Guillén declinà posar-se-la, ja que sempre es col·locava davall de l'uniforme una samarreta de l'equip de futbol nord-americà, Chicago Fire, i canviar-se-la podria causar-li un revés a la seva fortuna.

Casos semblants, sobren: hi ha els qui es posen la gorra al revés, quan hi ha una jugada urgent; hi ha els qui mai es canvien (o renten) els uniformes (o calçotets) si es troben al mig d'una ratxa bona de cops; i hi ha tota una sèrie de rituals que es compleixen religiosament "pel bé de l'equip". Per això, les malediccions són potser fins i tot part del joc.


El proper a la llista

Als Cadells de Chicago els hauria condemnat una cabra.

En Chicago no hi ha un només equip, són dos els que es disputen l’afició d'aquesta ciutat nord-americana. Segons els puristes els Cadells de Chicago són els que tenen més tradició i, per descomptat, no pot faltar: també tenen la seva maledicció. La d'aquest conjunt és ara l'única i més antiga del beisbol nord-americà, doncs des de 1908 hi ha sequera de trofeus per a aquest equip.

Tot s'originà, a més, per una cabra. Fins a 1945 als Cadells no els havia anat tan malament, fins i tot estigueren prop de la glòria en diverses ocasions. No obstant, en aqueix fatídic any l'amo d'un bar, William Sianis acudí a un partit de la Sèrie Mundial -com solia fer acompanyat de la seva cabra mascota. Aparentment, l'animal deixava anar tals olors que les queixes del públic acabaren per provocar que Sianis fóra expulsat de l'estadi.

Però l'agreujat tingué la paraula final: "mai més guanyaran una Sèrie Mundial", hauria dit i no els pogué haver anat pitjor als Cadells des de llavors.

BBC


This page is powered by Blogger. Isn't yours?