<$BlogRSDUrl$>

dissabte, d’octubre 08, 2005

Històries i llegendes de l’espai

El cel deixà de ser el límit el 12 d'abril de 1961 quan el fill d'un fuster i una grangera posà la seva humanitat en la vacuïtat espacial. Va ser el pioner, el primer ambaixador, molt abans del bonàs de Neil Armstrong: la gesta del cosmonauta soviètic Iuri Alekseyevich Gagarin a bord de la nau Vostok –“Aquest” en rus i en la que donà una volta completa a la Terra durant una hora i quaranta minuts– Marcà un abans i un després en l'existència d'una espècie jove, de a penes un parell de milions d'anys d'existència: per eons, l'espai fou un territori verge i no contaminat pel material genètic humà.

L'única cosa que féu Gagarin –el nom del qual en clau era “cedre”, i les seves primeres paraules en l'espai van ser “okazyvaietsya, ona golubaya” (“està confirmat, és blau”)– fou obrir la porta.

I des de llavors ningú s'atreví a tancar-la: alunizatjes transmesos per televisió, estacions espacials que no explotaren de miracle, naus transportadores de música terrestre, satèl·lits amb missions secretes, experiments que fan riure, supertelescopis miops, robots exploradors ultracars, promeses “naïfs” de volar a Mart, sondes d'espai profund llançades per a perdre's, i una sonda meteorològica caient en una lluna fètida repleta de metà, són les fites bàsiques de la “història oficial” de l'exploració espacial que té la seva església, el seu ministeri i el seu òrgan de difusió en una sola agència, la NASA.

Però, com passa sempre en totes parts, quan quelcom s'anuncia, alguna cosa també s'oculta: experiments irrisoris, veritats tapades i disbarats tan increïbles que sorprenen tan sols pel fervor amb què són negats. Reals o no, el que segueix és un ínfim mostrari d'anècdotes indiscretes que les agències espacials del món (la nord-americana, l'europea i la russa) estarien gustoses de silenciar.

PENSAMENT ÚNIC

Tot el món s'ho pregunta, s'ho imagina, ho anhela; però només un grapat d'elegits sap la resposta: hi hagué sexe en l'espai? Primer, cal saber que és perfectament possible. Es necessiten un home i una dona (o dos homes, o dues dones), una mica de ganes i ja està. Segon: no hi ha cap regulació de la NASA que ho prohibeix. I tercer: està el de la soledat i el teló d'estrelles de fons. Des que en 1982 Svetlana Savitskaya (la segona dona en l'espai) compartí l'estació espacial Salyut 7 amb dos col·legues soviètics –Un ménage à trois que es féu costum després de l’enlairament al 1986 de l'estació orbital Mir (el projecte soviètic que acabà per morir en les aigües del Pacífic el 23 de març del 2001)–, totes aquestes combinacions es donaren i se segueixen donant sense que molts s'alarmen o invoquen la necessitat d'una estricta separació de sexes tan comuns als col·legis religiosos. Fins ara cap parella d'astronautes confessà i tot segueix com sempre: els periodistes pregunten i la NASA desmenteix amb la suficient parquedat com per a alimentar les especulacions. No obstant, no és tot mutisme: fa cinc anys, un astrònom francès anomenat Pierre Kohler causà sensació quan publicà en el seu llibre La Dernière Mission: Mir, l’aventure humaine (L'última missió: Mir, l'aventura humana) tot un capítol dedicat als (suposats) experiments sexuals realitzats tant a l'estació soviètica així com a bord del transbordador nord-americà Endeavour quan en 1989 la parella d'astronautes Jan Davis i Mark Llig compartiren el mateix vol. Kohler, per exemple, diu que en una missió de 1996 la NASA estudià la factibilitat de fins a deu posicions sexuals, gravà les trobades i bolcà tots els resultats en un arxiu top secret identificat únicament com “Núm. 12-571-3570”. “Unes de les principals troballes –Diu l'astrònom francès– va ser que la clàssica posició del missioner en un ambient de microgravetat és simplement impossible”. En un país en què l'exhibició d'un mugró en televisió nacional provoca ires i denúncies cridaneres d'obscenitat, la NASA no pogué fer una altra cosa que negar l'assumpte i resar perquè a Kohler se'l mengés la terra.

ABANDONAT EN L'ESPAI

El 18 de maig de 1991 l'astronauta Sergei Krikaliev desenganxà des del cosmòdrom de Baikonur rumb a l'estació espacial Mir. Davall havia quedat un país convulsat, però un país a la fi, anomenat Unió Soviètica, esposa i una filla d'escassos mesos de vida. La seva missió –de reparacions diverses– duraria només cinc mesos, però arribà octubre i ni notícies del seu reemplaçament. Des de dalt es veia tot igual. Ni se li encreuà per la ment que als seus peus l'imperi creat pels bolxevics es feia xixines i es delmava minut a minut en republiquetes de noms conspicus i colorides banderes. D'un dia per a l'altre, el centre de llançaments de coets en Baikonur passà a pertànyer a la naixent república de Kazajastan, que exigia més diners per a permetre l'enlairament d'un nou coet. Mentrestant, allà dalt el menjar minvava i l'única resposta que Rebia Krikaliev del centre de control de Moscou –on els seus treballadors amenaçaven diàriament d'anar a la vaga pels magres sous– era que esperés. Al febrer de 1992, a l'astronauta de 34 anys li permeteren xatejar una vegada per setmana amb la seva esposa Lena i esbrinar com vivia amb un salari devaluat de 500 rubles (2,5 dòlars). A tal punt arribà la novel·la que el diari de la joventut comunista (Komsomolskaya Pravda) titulà en la primera plana “L'home malalt de volar”. Però, com en una pel·lícula, tot acabà bé: després de 10 mesos i mig en l'espai, el conflicte se destravà i al març de 1992 Krikaliev tornà a la Terra. Havia sortit del seu país sent soviètic i tornà sent rus. En comptes de medalles i ciutats amb el seu nom, l'astronauta rebé cançons (Casiopea, composta per Silvio Rodríguez), òperes (Cosmonauta: una òpera en quatre òrbites, dels australians David Chesworth i Tony MacGregor) i un curt (Kosmonaut, del noruec Stefan Faldbakken) en el seu honor. Cansat i famèlic, Krikaliev ja no estava més sol.

JUBILACIÓ OBLIGATÒRIA

La sort que corren els astronautes nord-americans i soviètics, sobretot després d'acabada la glòria, sol ser gairebé idèntica al camí de l'oblit pres en la ficció pel cosmonauta alemany Sigmund Jähn de la pel·lícula Good Bye Lenin. Se'ls pot trobar al volant d'un taxi, enfonsats en cementiris i en conspiracions o reclosos del món i d'enardits adoradors d'extraterrestres. A Gagarin se l' ubica fàcilment en la segona categoria: de fet, el misteri al voltant de la seva mort en un accident aeri en 1968 enfila a Rússia als mateixos nivells d'histèria conspiratòria que regeixen en torn de l'assassinat de John F. Kennedy. L'assumpte és així: després de la seva tornada a la Terra, Gagarin es tornà, com era d'esperar, un heroi: batejaren una ciutat i un cràter lunar amb el seu nom, Picasso li féu un retrat, Khruschev li regalà una banca de diputat en el Soviet Suprem i tot home, dona o nen moria per tocar-lo, abraçar-lo o besar-lo. No obstant, la fama no caigué sola. Tement que morís sobtadament, les autoritats soviètiques li prohibiren pujar-se a un coet espacial relegant-lo a entrenar nous cadets. Així, Gagarin començà a deprimir-se i a fer-se bon amic del vodka. Fins que al costat d'un altre instructor de vol desenganxà en un avió MiG 15 a les 10.19 Del matí del 27 de març de 1968: l'avió s'estavellà i no tornà mai més. Tenia 34 anys. El silenci oficial féu que els seus devots pensessin que la seva mort havia siguda trucada, que el matà KGB o que el segrestaren els extraterrestres.

L'altre heroi, Neil Armstrong, en canvi, cau de ple en la tercera categoria: sense arribar a l'extrem de JD Sallinger, el primer home a xafar la Luna no es deixa veure molt i surt poc i gens de la seva mansió en Indian Hill, Ohio. Que se sàpiga, no és alcohòlic, però segueix encara encabronat per un petit error de transmissió que espatllà la seva baixada perfecta per les escales de l'Apol·lo XI. Curiosament, el prolongat conflicte d'Armstrong amb la NASA gira al voltant de l'emissió d'una lletra del seu discurs: la “a”. L'astronauta conta que hores abans de xafar la Luna practicà neuròticament la frase amb què passaria a la història. Arribà el moment i la digué: “That’s one small step for a man; one giant leap for mankind” (“És un petit pas per a un home, però un bot gegant per a la humanitat”), encara que a la Terra arribà “That’s one small step for man; one giant leap for mankind” (“És un petit pas per a l'home, però un bot gegant per a la humanitat”).

A la tornada, Armstrong no ho pogué creure: havien alterat l'àudio (segons ell). La NASA no acceptà l'acusació i els seus tècnics solucionaren tot dient que havia sigut un “problema d'estàtica”. D'aquí en més, a quanta conferència anava Armstrong repetia la seva frase, encara que milers de milions de persones hagin escoltat una altra cosa.

CONTES SORPRENENTS

I hi ha més: el cas dels “cosmonautes fantasmes” (aquell suposat grup d'astronautes soviètics que haurien arribat abans que Gagarin a l'espai però o ben moriren en el reingrés o ben van ser capturats pels xinesos, i les imatges del qual foren esborrades segons el mètode de Stalin dels arxius); els intents de Nikita Krushchev per fer de Celestina i emparellar els astronautes que sortiren a l'espai perquè tinguessin fills “perfectes”; els fongs mutants de la MIR que en caure en el Pacífic devorarien el món; la ploma de 12 milions de dòlars desenvolupat per la NASA per a escriure en gravetat zero o la clàusula que prohibiria contundentment als astronautes entrar en contacte amb extraterrestres, si és que alguna vegada s'encreuen amb un.

Contes, contes i més contes. Com digué alguna vegada el físic i escriptor Roger Penrose: “L'univers està fet d'històries, no d'àtoms”. L'evidència no fa més que donar-li la raó.

Federico Kukso

http://www.pagina12.com.ar


This page is powered by Blogger. Isn't yours?