<$BlogRSDUrl$>

dissabte, de març 12, 2005

El frau de l’home de Piltdown

Des de principis del segle XX, la recerca de fòssils d'avantpassats humans mobilitzà a un infinitat de científics. En els inicis d’aquesta contalla tingué lloc un episodi en l'Anglaterra victoriana amb l’anunci que s'havien trobat al país els ossos d'un homínid que presentava un gran neurocrani: l'home de Piltdown. L’any 1954, no obstant, es reconegué a partir d'estudis més detallats que es tractà d'un frau, avui un dels més famosos i escandalosos en la història de la ciència.

Quan Raymond Dart (1893-1988) trobà en 1924 el primer fòssil d'un australopitecus, l'avui coneguda base de l'evolució humana, un pràcticament desconegut metge australià caigut a Sud-Àfrica entropessà amb enormes dificultats per a convèncer a la comunitat d'antropòlegs de l'època que el crani infantil trobat prop de la població de Taung pertanyia en realitat a un homínid i no a un gran pròcer. L’evidència acabà de ser acceptada a finals dels anys 40 i inicis dels 50. L'obstacle principal per a aquella confirmació, així com també la d’altres fòssils d'homínids trobats a Àfrica en les primeres quatre dècades del segle XX, tenia un nom: l'home de Piltdown!

Aqueix nom havia sigut adjudicat a un conjunt d'ossos fòssils (fragments d'un crani i part d'una mandíbula) suposadament trobats entre 1908 i 1911 prop de Piltdown, a l’East Sussex, al sud d’Anglaterra, pel geòleg aficionat i advocat Charles Dawson (1864-1916). Els responsables del muntatge d'aquell conjunt anunciaren haver descobert un avantpassat humà a qui batejaren com a “Eoanthropus dawsoni”. Aquells ossos estaven destinats a deixar una marca indeleble en la història de la paleoantropologia i en la mateixa comunitat científica britànica que, en ple auge del victorianisme, dominava l'estudi de l'evolució humana a Europa.

La farsa de Piltdown acabat d'anar denunciada públicament i reconeguda per tots a partir dels articles científics publicats a finals de 1953 e inicis de 1954. Anteriorment, gairebé no es dubtava de l'antiguitat pleistocènica dels ossos, ja que havien sigut ‘trobats’ associats a Una sèrie d'animals extints a Anglaterra. Però alguns detalls incòmodes als ulls de qualsevol antropòleg cridaren l'atenció de la comunitat científica des del principi, en especial de la Nord-americana. Algunes coses no encaixaven... Com podia una mandíbula tan simiesca estar associada a un enorme cervell de 1100cm3 ?
Cap recordar que ja es coneixien, provinents de Java (en el Sud-est asiàtic) com a Sud-àfrica, restes fòssils que semblaven ser molt antics i mostraven exactament la tendència inversa: una antropomorfitzación de la regió masticatòria (inclosos allí la mandíbula i les dents canines) associada a un cervell de la grandària d'una mandarina, digne de qualsevol ximpanzé.

D'altra banda, la troballa de Piltdown calçava com un guant amb l’expectativa respecte del procés evolutiu humà, que estava en voga a finsls del segle XIX i inicis del segle XX, principalment a Anglaterra: la que el nostre cervell, avui tan gran i fantàstic, encara que no sapiguem bé per què, hauria de ser la primera regió anatòmica que es modifiqués en l'evolució dels homínids. En plena època victoriana, no era ‘políticament correcte’ admetre que els nostres avantpassats no presentaven una diferència intel·lectual significativa en relació amb els grans simis. Dit d'una altra forma, si les grans conquestes humanes, l'Imperi Britànic i tot el altres es devien a la nostra intel·ligència diferenciada, aqueix havia de ser el factor primordial de la nostra evolució.

Després d'estudis precisos sobre el contingut de fluor en la mandíbula i els fragments del crani, realitzats pel geòleg i paleontòleg anglès Kenneth Oakley (1911-1981), es desmantellà el frau: el cèlebre home de Piltdown no era més que un “collage” fet amb parts d'un crani humà recent (de prop de 600 anys) i una porció, també recent (de 500 anys), d'una mandíbula d'orangutan!
Tal vegada això expliqui el fet que, quan el gran paleoantropòleg de Kenya Louis Leakey (1903-1972) aconseguí veure el material, els conservadors del Museu d'Història Natural de Londres no li permeteren tocar les peces: El pobre Leakey hagué d'acontentar-se amb examinar-les dins dels seus capsetes, cobertes per paper cel·lofana.

Autoria del frau

D'allí en endavant, com era d'esperar-se, el focus canvià del ‘fòssil’ a l'autor del frau. Qui li havia posat tal trampa a la comunitat científica? Es tractà simplement d'una broma que acabà eixint-se del control de l'autor (o autors)? O hagué dol des del principi?

Probablement mai abans en la història de la paleoantropologia un assumpte havia estatinvestigat tan minuciosament com el cas de l'home de Piltdown. Molts investigadors van ser acusats de complicitat o al menys de tolerància, entre ells Pierre Teilhard de Chardin (1881-1955), celebrat paleoantropòleg i teòleg francès que, entre altres coses, aconseguí acostar al Vaticà a la teoria darwiniana i que s'acceptés com fet inqüestionable que l'home també és un producte de la evolució (cosa que els paleoantropòlegs d'avui en dia agraeixen molt).

Només recentment el misteri s'aclarí. En la dècada dels setanta del segle passat, durant una neteja general als soterranis del Museu de Història Natural de Londres, es trobà un bagul amb diversos fragments d'ossos esculpits artificialment i pigmentats químicament que pertanyeren a Martin Hinton (1886-1961), conservador de zoologia de la institució en l'època del frau. En 1996, el paleontòleg Brian Gardiner, del King’s College de Londres, examinà aqueixos ossos químicament i conclogué que el tractament que els va ser donat era exactament igual a l'aplicat als ossos de l'home de Piltdown. Per tant, tot el frau es muntà segurament dins del propi Museu de Història Natural. Resta saber qui més, a més de Hinton, participà de la conspiració i per què es féu. El dany irreversible a la credibilitat de la investigació científica estava fet.

This page is powered by Blogger. Isn't yours?