<$BlogRSDUrl$>

divendres, de juliol 05, 2002

Llegendes urbanes de Capellades

Ara farà un mes, va caure a les meves mans un llibre titulat “Leyendas urbanas de España” dels autors Josep Sampere, d'Igualada, i un altre que no sé d'on és però que es diu Antoni Ortí. Ambdós profunditzen en un conjunt de narracions que formen part de les nostres tradicions i folklore local afegit a altres històries de caire nacional i internacional recollides en diaris i també ajudats per una crida que van fer arreu i que la gent del carrer va respondre per correu i per internet. Un llibre molt amè, curiós i ben condimentat de coses que t'esgarrifen i d'altres que coneixies pel boca-orella. Per exemple, en un àmbit local i comarcal, una noia, Teresa Mas, d'Igualada, explica la història del fill dels propietaris d'una pastisseria d'aquesta ciutat que va viatjar a l'estranger i a qui quan era tot sol en un bar una noia molt maca invità a una beguda; al dia següent es despertà dintre d'una banyera plena de gel i amb un número de telèfon al terra escrit amb la seva pròpia sang; va trucar i li van fer saber que li havien extirpat un ronyó.

Aquesta és una altra. Regió 7 parlava d'un frau telefònic, els abonats rebien una trucada que s'identificava com de Telefónica o una empresa que treballa per a ells: amb l'excusa que necessitaven fer comprovacions a la xarxa demanaven que marquessis un número de telèfon X; una vegada ho feies et deien que no existia cap problema i que gràcies. El resultat? Canalitzaven el teu telèfon des d'on t'havien trucat i totes les trucades que feien ells te les cobraven al teu nom.

Seguim. En un restaurant de la comarca de l'Anoia se celebra un banquet de bodes, quan arriba el moment dels rituals i bromes, es decideix tallar la corbata del nuvi amb un mètode original: amb una serra mecànica. Resultat: la persona encarregada de tallar-la secciona accidentalment el coll al nuvi que cau al terra sense cap. Una altra informadora, Teresa Costas, de Capellades, afegia que en el moment de tallar-li la corbata, creient-se molt llestos, van treure una petita serra elèctrica ja que pensaven que fer-ho amb unes tisores era molt convencional i malgrat que alguns familiars advertiren que era una mica perillós, els amics van tirar endavant. El bo del cas és que un diari local es va fer ressò d'aquesta bestiesa i el mateix succés va passar a Manresa, Vilafranca, Barcelona.

Total, conta que contaràs, el curiós és que ningú ha vist res de res, no hi ha testimonis dels fets relatats, tot és un compendi de "m'han dit que…, he escoltat que…" que arriba al desenllaç de "saps que...?" com si fos quelcom certament que ha succeït prop de nosaltres.

El llibre ens endinsa en un mar horrorós de llegendes. Seguim, aquesta és una altra història que molts de nosaltres haurem sentit en boca d'algú a l'entorn d'una foguera al mig de la muntanya o abans d'anar a dormir: cada municipi té el seu fantasma de carretera. Això passava a la carretera del Bruc i per les rodalies de Manresa. Un conductor invita a pujar a una noia que feia autostop quan s'apropen a un revolt perillós, la passatgera li diu angoixada que vagi amb compte, ja que és un tram molt perillós i hi ha molts accidents, acte seguit s'esfuma silenciosament, el conductor molt alterat acudeix a la caserna de la guàrdia civil, allí li mostren una foto de l'autostopista que es va matar farà un any i que tenen arxivades quasi una dotzena de denúncies. Total, el conductor rep un xoc emocional que l'han de tancar al manicomi. Llegendes negres? Històries per a no dormir? El llibre ens porta a embull de preguntes com "va succeir realment?", "és possible?". Ens parlen d'animals ressuscitats, de pits de silicona que exploten al viatjar en avió, d'un submarinista que van trobar calcinat a la muntanya, d'una grotesca i monstruosa au que terroritzava els barcelonins, de segrestos de noies als provadors de roba interior, de per què no hi ha enterraments de xinesos, de calcomanies, de drogues, de teletransportacions espacials i expedients X, etc. Mentides i veritats a mitges.

I a Capellades? Què tenim de llegendes? De segur que algú en sap alguna. Per exemple, s'ha dit, s'ha comentat, han corregut rumors que ara farà uns pocs anys i quan es feien unes obres en els baixos d'una casa del carrer Major es varen trobar dos esquelets en un fals mur; mai s'ha assabentat ningú qui eren, es deia que podien haver estat dos soldats francesos de quan la guerra del Francès per allà el mil vuit cents i escaig.

Qui no ha sentit parlar d'en Ricard Caballé, fill d'una família de formaires de paper de Capellades que viatjava a Barcelona i vivia quasi com un rei, enxampat quan volia canviar un bitllet de cent pessetes dels que falsificava quasi a la perfecció? Se'l va jutjar i condemnar a 15 anys de presó el 7 d'octubre de 1894, però estant tancat i sent tan bon dibuixant va fer un retrat del rei Alfons XIII i li van commutar la pena.

I del murri Llucià, un estafador de guant blanc que enredava tothom. Recordo que a La Miranda van publicar la seva història en un parell de números. Qui no recorda el Sendra, que a hores d'ara resta tancat al frenopàtic de Martorell, qui amb la seva verborrea il·luminava els carrers i places amb discursos acarallotant grans i xics, que ens baixava les barreres de l'estació i ni trens, ni cotxes podien passar. I el sordmut que molestava les senyores.

Només ho saben els més vells, però el 10 d'abril de 1926 apareixia el cadàver d'un nen de set anys en un hort del carrer Garbí; mai s'ha sabut qui el va assassinar, el misteriós del cas és que no tenia ni gota de sang al cos, quelcom o algú l'havia dessagnat. El nen s'anomenava Pepito Collado i era fill d'uns immigrants que treballaven en el paper. Mai s'ha sabut qui va ser el seu assassí.

Antoni Quintana en un article històric de La Miranda ens relatava que a primers de segle existia un moviment espiritista a la nostra vila; la font del Llangardaix era escenari d'aquelarres de bruixes i bruixots fins que l'any 1912 el mossèn Salvador Ferran va sol·licitar ajuda del bisbat per frenar aquelles disbauxes i va arribar un mossèn versat en sociologia anomenat Josep Oriol Pascual que va desplegar una activitat apostòlica entre el jovent per pal·liar les temptacions i eradicar els espiritistes del poble.

Ànimes en pena? Desaparicions inexplicables? Mobles que es belluguen? És la por alguna cosa que hem de témer. De petit ma mare sempre deia: "Fuig dels vius, que ells són els que fan la por", mentre em relatava que un dia va notar la presència asseguda als peus del seu llit d'una tieta que se li va morir, vès quina paradoxa. Rebutgem l'inexplicable i ens atrau el desconegut, per què la nostra encuriosida ment sempre va a la recerca del desconegut? Por? Qui no té por? Diuen que els que no tenen por estan bojos, per això la por ens fa reaccionar de maneres prou diferents.

Bé, us explicaré una història que surt al llibre. Uns joves, envalentits pel consum de l'alcohol, decideixen un dia qui és el mes valent de tots ells. La prova, anar a un cementiri que té una llegenda negra i clavar una estaca al terra per demostrar que han estat en el seu interior. El més agosarat hi va per demostrar que ell és el més valent, ben entrades les dotze de la nit. Entre els xiprers s'amaga la lluna plena. Al dia següent els amics el busquen i no el troben, se'n van al cementiri i se'l troben estès al terra, mort. Amb la pressa, el noi va clavar l'estaca al terra i també el seu abric; pensant que algú l'agafava al sortir corrent, es va espantar tant que del pànic va morir de por. Aquest és un cas de justícia poètica, molestar i caure en la teva pròpia trampa, lliçó apresa.

Font: Toni Miquel. La Miranda, núm. 167, abril 2002


This page is powered by Blogger. Isn't yours?