<$BlogRSDUrl$>

dijous, de maig 09, 2002

Una història per a crèduls:

El plat volador estrellat de Roswell

Roswell és una ciutat de l'estat nord-americà de Nou Mèxic on, segons els creients en plats voladors i en conspiracions governamentals, hi hauria estrellat una nau interplanetària a principis de juliol de 1947. Poques setmanes abans, el 24 de juny, la febre dels platets voladors havia saltat a la fama en la premsa nord-americana, amb l'observació de Kenneth Arnold en l'estat de Washington, probablement deguda a l'observació de certs prototips aeronàutics, entre altres possibilitats.

Va ser un ranxer de la zona, Willian Brazel, qui trobà unes estranyes restes al ranxo Foster, i qui donà avís a la Força Aèria. Ràpidament es filtrà la possibilitat d'allò que ha caigut podia tractar-se d'un plat volador, expressió que llavors mancava de les connotacions que actualment posseeix. El comandant Jesse Marcel fou designat per a investigar l'assumpte, junt amb dos ajudants. Per la seva banda, el General Roger Ramey, que havia ordenat que li enviessin les restes a Fort Worth per a examinar-los, oferí una roda de premsa, amb Marcel present, en la que anuncià que les restes pertanyien simplement a un globus meteorològic.

El cap del popular projecte Llibre Blau, el capità Edward Ruppelt, assegurà en 1953 que no hi havia res en les restes de Roswell (ni en cap informe rebut per la Força Aèria) que suggerís la presència d'algun material o objecte desconegut. Altres organismes, com la CIA en 1952 i un informe d'Intel·ligència de la Força Aèria de 1948, conclogueren que no hi hi ha evidència alguna que avalés la caiguda d’una nau extraterrestre a Roswell. L'assumpte fou oblidat durant dècades, fins que en 1978 alguns investigadors propensos a detectar imaginàries conspiracions divulgaren la història, i Roswell, tornà a la vida del rumor i el sensacionalisme. Sorgiren nombrosos testimonis que es contradeien mútuament, o que mentien sense més sota la influència d'escriptors especialitzats en paraciències. Es parlà llavors d'un nombre no determinat d'extraterrestres morts a conseqüència de l'impacte, traslladats en secret a les dependències de l'Exèrcit nord-americà.

En realitat, el que caigué en Roswell no va ser una altra cosa que les restes d'un globus dins del projecte secret Mogul. Després de la cortina de fum del "globus meteorològic" s'ocultava un programa amb la finalitat de seguir amb detall possibles detonacions nuclears soviètiques per mitjà de micròfons acústics de baixa freqüència localitzats a gran altitud. La Universitat de Nova York desenvolupà els globus aerostàtics que permetien l'adequada col·locació dels micròfons en l'alta atmosfera. Les restes trobades per Brazel i portats posteriorment a Fort Worth es corresponen amb el vol número 4 del citat projecte.

Segons les descripcions aportades pels testimonis fiables, es tractava de fragments de material semblant al cautxú, de color gris, fumejants i pudents, entre altres restes, la qual cosa porta a pensar en els globus de neoprè de la Universitat de Nova York. A més, altres restes trobades en Roswell, com a varetes de metall, làmines metàl·liques i paper amb dibuixos florals, són semblants al material usat per als dispositius reflectors de radar. Informes desclassificats per la Força Aèria nord-americana al setembre de 1994 i juny de 1997 confirmaren que les restes trobades a la localitat més popular de Nou Mèxic, al voltant de la qual sorgí en l'última dècada tot un mercat de productes relacionats amb els ovnis i un museu, es degueren a la caiguda d'un dels vols del projecte Mogul.Com és lògic, la Força Aèria nord-americana no podia confessar en 1947, a l'inici de la guerra freda, l'autèntica naturalesa de les restes. El matemàtic Dave Thomas tingué l'oportunitat de conversar amb Charles B. Moore, antic professor de Física de la Universitat de Nova York que participà en el disseny dels globus que havien de mantenir a l'atmosfera els micròfons del projecte Mogul, encara que aquest tenia un caràcter tan secret i es trobava per aquest motiu tan fragmentat el seu desenvolupament que ni tan sols sabé fins als anys 90 el seu nom.

Moore afirmà, sobre la seva participació en aquest projecte, que la descripció de les restes per part de la família Brazel – les varetes metàl·liques, el paper pintat, els motius florals, la goma cremada i pudent, els anells d'alumini d'uns 10 centímetres de diàmetre i el recipient de color negre – coincideix amb els globus en el disseny i fabricació dels quals participà.

L’any 1987 el cas Roswell experimentà una nova empenta en divulgar-se uns suposats documents secrets de 1947 en els que es feia referència a la creació d'una comissió de dotze científics i militars, sota ordre directa del president nord-americà Harry S. Truman: l'objectiu d'aquest grup, conegut com Majestic-12, hauria sigut investigar l'accident de la nau alienígena i la tecnologia amb què estava construïda. Fou senzill per a Philip Klass posar de manifest les peculiaritats dels informes del pretès projecte secret: incoherències tipogràfiques, estil inversemblant del president Truman en els fragments de la seva autoria, absència de numeració oficial i de filigrana, etc. Com sol ocórrer en totes les històries basades en el rumor amb certa projecció social, les versions han proliferat: les dimensions del "objecte estrellat" i dels "cadàvers alienígenes" recuperats varien d'unes a altres, així com el nombre d'aquests i el punt d'impacte.

Les notícies sensacionalistes presentades de manera cientifista tenen enorme predicament en els migs de comunicació; si no, no es podria explicar el crèdit atorgat a un bast frau, l'últim capítol de la fraudulenta història de Roswell. A l'estiu de 1995 els mitjans de tot el món difongueren les imatges d'una "autòpsia" a un ser extraterrestre presumptament accidentat en 1947 i que havia sigut comprada per un productor anglès, Ray Santilli, a un càmera retirat de la Força Aèria nord-americana, contractat en el seu moment per a rodar les imatges. Després hauria robat la pel·lícula amagant-la a la seva casa durant dècades.

Les imatges de l'autòpsia foren contemplades per metges especialistes en autòpsies que asseguraren que el procediment seguit manca de rigor i professionalitat.

El càmera era sospitosament gens hàbil, doncs els primers plans, que posarien en evidència encara més el frau, són molt breus i desenfocats; a escassos centímetres el làtex seria massa evident. Així mateix, diversos tècnics en efectes especials cinematogràfics (Pinewood Studios, Londres; FX, Argentina) opinaren que és evident que es tracta d'un frau i de la imitació d'un cos humà: s’havia tingut cura amb tots els detalls perquè no es descobrís que és un ninot a ulls inexperts.

El més interessant de tot això no són les restes del globus, ni l'inexistent comitè presidit per Truman, ni i les imatges de la falsa autòpsia: l'autèntic encant consisteix en com pogué passar per una història versemblant un munt de "especulacions, suposicions, llicències periodístiques i falta de sentit crític", en paraules de Kal K. Korff, (The Roswell UFO Crash: What They El senyor Want You to Know, Prometheus Books, 1997) el millor estudiós de la llegenda de Roswell. Korff, després de més d'una dècada de minuciosa revisió de totes les fonts, propicià, junt amb Klass, l'enfonsament de la història del ovni de Roswell.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?