<$BlogRSDUrl$>

dijous, de març 28, 2002

Verdaguer i els espiritistes

La majoria de sistemes de pensament heterodoxos són infamats pel seu rebuig a la propietat privada

L'arribada del 2002 ha acollit l'edició de Sant Francesc (Eumo/Societat Verdaguer, Vic), la qual abraça una part de l'àmplia recerca d'Isidor Cònsul sobre Jacint Verdaguer, i l'edició d'En defensa pròpia (Tusquets, Barcelona) a cura de Narcís Garolera, que n'ha fet la presentació. D'aquest aplec se'n coneixia l'edició de Lluïsa Plans (La Magrana, Barcelona, 1994) i, òbviament, diverses reedicions, entre d'altres, que en féu Ilustració Catalana (amb la ela sense geminar) el 1898, el 1911 o 1912 i el 1930, les quals seguiren l'edició inicial de L'Avenç del 1895.

Verdaguer fou reprovat per practicar exorcismes i de mantenir contactes amb visionaris. I també fou acusat, no podia ser d'una altra manera, de fer costat als espiritistes. Sobre aquesta acusació continuem esperant que es publiquin per escrit les afirmacions exactes que s'efectuaren (què, qui, com, quan) i que el barrejaren amb els membres d'aquest moviment, arrelat profundament entre les classes subalternes dels Països Catalans a l'últim terç del segle XIX i els primers 39 anys del segle XX (i que comprengué també la presència d'algunes persones de classe mitjana i alta que possibilitaren en termes financers la traducció, escriptura, edició i distribució dels textos). Ha estat un altre magnífic poeta, l'Enric Casasses, qui ens ha facilitat els textos aplegats dins l'Epistolari de Jacint Verdaguer (vol. IX, pàg. 178-182; a cura de J.M. Casacuberta i J. Torrent, Barcino, 1986) en què hom llegeix la correspondència mantinguda entre Verdaguer i un dels capdavanters de la barcelonina Revista de Estudios Psicológicos, Josep C. Fernández.

Abans de continuar, i en vista de l'absolut silenciament mediàtic i historiogràfic d'un moviment social de l'abast de l'espiritisme català, vinculat indissolublement amb l'anarquisme, val la pena situar el lector per recordar-li que els espiritistes que donen suport a Verdaguer en el seu conflicte amb la jerarquia catòlica i l'establish-ment són els mateixos que el 1888, en el marc del Primer Congrés Espiritista Internacional celebrat a Barcelona, amb delegacions d'una bona part d'Europa i l'Amèrica del Sud, advoquen en les resolucions finals de les trobades per qüestions tan terrenals com la igualtat entre gèneres i l'alliberament de la dona; l'ensenyament laic per transformar la societat des de la caritat, la raó, la justícia i el dret; l'assumpció de l'espiritisme com a ciència positiva, psicològica i social (és a dir, reivindiquen el mètode empíric com a mitjà de coneixement amb vista a demostrar la pertinència d'integrar la raó i la fe, seguint la tradició quàquera i la més llunyana del gnosticisme dels inicis del cristianisme); la necessitat de la reforma penitenciària de cara a la integració social dels presos; el rebuig frontal de la indústria militar; "una revolució social, política i cultural que ha de partir de l'interior de l'individu, pel cooperativisme com a manera d'organitzar la producció econòmica i l'associacionisme i les societats de socors per afavorir el benestar material i moral col·lectius"; l'abolició completa de l'esclavatge al conjunt del planeta; la supressió gradual de les fronteres polítiques i el desarmament gradual dels exèrcits permanents mitjançant la utilització de la paraula i la premsa (bé, aquella premsa no és la d'ara, és clar); la secularització dels cementiris; l'establiment d'un registre civil de naixement únic i obligatori; el matrimoni civil; la prohibició de la pena de mort i les cadenes perpètues; el cosmopolitisme com a principi que regeixi les relacions socials; la comunió universal i la solidaritat entre els éssers; la interpretació de l'espiritisme en qualitat de "religió laica, antiautoritària, igualitarista i socialitzadora de l'ideal superior de bé col·lectiu"... Fins i tot s'hi aprova el projecte d'estatuts per crear l'Associació Internacional per l'Arbitratge i la Pau per prevenir i resoldre els conflictes entre els pobles. Cal continuar?

Suposo que ara molts lectors entendran el perquè de les acusacions sobre Verdaguer. No cal ser gaire espavilat per reconèixer que la immensa majoria de sistemes de pensament i moviments socioreligiosos epigrafiats sota el terme d'heterodòxies són estigmatitzats a causa del seu rebuig frontal del catolicisme i de la imposició de la propietat privada. Hi trobem l'energia motriu pròpia de corrents racionalitzadors i modernitzadors des d'una avantguarda que, si tenim en compte l'assumpció espiritista del 1888 i l'estat de les coses al cap de més d'un segle, hauria de fer avergonyir els qui es presenten públicament com els representants de la ciutadania.

Maurice Lachâtre (Issondum, 1814-París, 1900) és un escriptor (Histoire des Papes, publicada el 1843 en deu volums i destruïda el 1869 per manament judicial, La Republique Démocratique et Sociale, publicada el 1849, i el Noveau Dictionaire Française Illustré, 1865-1870, una enciclopèdia considerada la més àmplia del seu temps) i filòleg que s'estableix a París com a editor. El 1855 és multat i condemnat a un any de presó per publicar Les mystères de Peuple, d'Eugène Sué; l'any següent el tornen a condemnar a cinc anys de presó per publicar el Dictionaire Française Illustré. Lachâtre eludeix l'acció de la llei i fuig a Barcelona, on s'estableix com a llibreter (no retorna a París fins al 1871 per l'aixecament de La Comuna, i s'hi queda definitivament en ser amnistiat).

A Barcelona, Lachâtre hi coneix José María de Fernández Colavida (Tortosa, 1819- Barcelona, 1888), pioner de l'espiritisme a la península Ibèrica. Fernández fa la carrera de notari, si bé no n'exerceix; forma part en qualitat de membre honorari de diverses acadèmies científiques europees i funda la Sociedad Amigos de los Pobres i la Sociedad de Socorros Mutuos. Igual que el sistematitzador de la pràctica espiritista contemporània, el vertiginós Léon Hippolyte Denizart Rivail (1804-1896), conegut per Allan Kardec (filòleg que escrigué llibres sobre gramàtica francesa i teoria d'aritmètica refrendats per l'acadèmia com a material obligatori per a escoles i universitats, deixeble de J.E. Pestalozzi [1746-1827], que fou al seu.

Gerard Horta

Avui


This page is powered by Blogger. Isn't yours?