<$BlogRSDUrl$>

dilluns, de febrer 04, 2002


El frau de les fades de Cottingley

L’any 1922 d’Arthur Conan Doyle, famós mundialment gràcies a les seves novel·les sobre el detectiu Sherlock Holmes, publicava “The coming of the fairies” on recollia aquesta singular història. “Al començament del mes de maig, de 1920, parlant amb el meu amic el Sr. Gow, redactor en cap de la revista Light, tingué coneixement que algú s'enorgullia d'haver fotografiat fades...”. En realitat l'amic de Conan Doyle no havia vist les famoses fotos personalment, no obstant pogué encaminar-lo cap la senyora Scatcherd qui, encara que tampoc havia vist la fotos de fades, pogué facilitar al creador de Sherlock Holmes còpia d'una carta que li havia enviat la germana del Edward L. Gardner, un veterà membre de la Societat Teosòfica, de la lògia Blavatsky de Londres, qui, gràcies a les seves conferències sobre espiritisme a la Sala Mortimer, havia entrat en contacte amb una família de Bradford, que posseïa dues suposades fotos de fades, arribant a projectar-les en alguna de les seves xerrades.

Com no podia ser menys, el creador del detectiu més famós de la història seguí la pista. I després d'esbrinar que les fotos havien estat enviades a la senyora. E. Blomfield per a un peritatge, dirigí allí les seves perquisicions fins a, per fi, poder veure amb els seus propis ulls les anhelades fotografies. Concretament es tractava de dues plaques de 8,2 cm x 10,8 cm, una molt nítida i l'altra sobreexposada. Fotos que reconeix el deixaren “encantat” i qualifica de “meravelloses”. D'aquesta forma Conan Doyle cregué trobar la prova que anhelaven tots els teòsofs i esoteristes del Londres de principis del segle XX, per a demostrar que les seves conviccions sobre el més enllà, els sers espirituals, i el sobrenatural, eren molt més que vanes conjectures. I sense dubtar-ho un segon decidí submergir-se en la investigació d'aquell misteri.

Les primeres cartes que Conan Doyle s'intercanvià amb els protagonistes d'aquesta història, demostren fins que punt Doyle, i molts dels seus contemporanis, s'implicaren emocionalment amb aquell misteri.

Les fades davant de la càmera

Les imatges en qüestió havien estat preses per Elsie Wright, de 16 anys, i la seva cosina Frances Griffith, de 10, la qual, encara que vivia normalment a Sud-àfrica, es trobava passant unes vacances a la casa dels seus oncles, a Bradford. Elsie, la gran, era una jove adolescent apassionada pel món de les fades, les quals dibuixava constantment, i afirmava poder veure-les des dels dos anys, davant del natural escepticisme dels seus pares.

Una tarda de dissabte, al juliol de 1917, Elsie i Frances demanaren de manera recurrent al pare de la primera la seva càmera fotogràfica, una Migd de plaques, per a poder fotografiar les fades. Després de molta insistència Arthur Wright, pare d'Elsie, li la deixà, ensenyant-los com prémer el disparador, i demanant-los que tinguessin molt cura

amb ella. Les noies s'anaren molt contentes i, segons recordaria la mare d'Elsie en les seves entrevistes amb Conan Doyle, a penes estigueren una hora fora de casa, tornant cap a les quatre de la vesprada. Tornaren la càmera intacta però amb unes quantes impressions marcades a les plaques. A excepció de les robes mullades de Frances, que accidentalment havia caigut al rierol, res semblava indicar que les joves haguessin fet quelcom que no fóra jugar i divertir-se com habitualment.

Arthur Wright revelà manualment les plaques, unes Imperial Rapid de 8,2 per 10,8 cm- al seu laboratori domèstic, i descobrí que en els clixés apareixien unes estranyes taques blanques que s'anteposaven al rostre de Frances. Quan li preguntà a la seva filla què creia que podia ser, Elsie assegurà que eren les seves amigues les fades. El Sr. Wrigt es rigué de la infantil idea i les guardà en un calaix, pensant que les taques podrien ser fulles o papers arrossegats pel vent.

Unes setmanes després, a l'agost, les noies tornaren a eixir al bosc amb la càmera, de nou cap a les quatre de la vesprada, i de nou Arthur Wright se sorprengué en trobar una estranya taca en el clixé. Aquesta vegada era la seva pròpia filla, Elsie, la que apareixia al costat del que aparentava ser un petit gnom. Convençut que les xiquetes volien gastar-li una broma, els prohibí tornar a utilitzar la seva càmera. Però el mal ja estava fet. Quan, tres anys després, en assistir a una conferència sobre espiritisme a la Societat Teosòfica, la mare d'Elsie mostrà la fotos a Gardner, aquest no cabia en si d’alegria. La mateixa emoció que compartiria poc després amb Arthur Conan Doyle quan ambdós es dedicaren a investigar tan suggeridor cas.

Tant la casa de fotografia Kodak, com els laboratoris de la companyia Illingworth analitzaren les plaques, però les seves conclusions van ser massa ambigües com per a frenar la repercussió internacional de les imatges.

Al Nadal de 1920 la revista Strand Magazin publicà un article sobre les fades firmat per Arthur Conan Doyle, i il·lustrat amb les fotografies de Cottingley. No obstant en aquell primer article, i per a protegir la identitat de les protagonistes, Conan Doyle canvià el nom de la família protagonista, pel de Carpenter, i el del poble, per West Riding. Però les mesures per mantenir el secret duraren ben poc. El 12 de gener de 1921 la revista Westminster Gazette, que havia enviat un reporter a investigar el cas i encapçalava una línia escèptica publicà la vertadera identitat de les xiquetes, i el lloc dels fets, afegint-hi fins i tot el domicili dels Wright: Lynwood Terrace, núm. 31, de Cottingley, prop de Bradford (Yorkshire). L'actitud d'aquell periodista danyà irreparablement la vida dels Wright per a sempre.

Altres rotatius, com el setmanari Birminghan Weekly Post s'uniren a la campanya contra les fades de Cottingley, publicant articles molt agressius, com els firmats pel major Edwards, atacant durament a Conan Doyle, i suggerint que almenys una de les joves posseïa bons coneixements de fotografia, com per a falsificar les fotos. També els membres de la Society for Psychical Research, de la que Doyle era membre actiu des de 1891, s'inclinaren per la teoria del frau, insistint que no s'identifiqués al crèdul Doyle amb la Societat d'Investigacions Psíquiques, que lluitava per reivindicar la naturalesa científica de l'estudi del paranormal. Els estudiosos més crítics subratllaven que Elsie havia treballat administrativament, durant sis mesos, a casa d'un fotògraf professional. Un dels més prudents, Oliver Lodge intentà explicar les fotografies des d'una perspectiva racional i afirmà “que sense acusar a ningú, la hipòtesi més simple sembla que una noia imaginativa, jugant a fingir i simular, pogué secundar innocentment la fantasia de les seves amigues, realitzant figures creades per ella, si és que tenia tal habilitat, i aquestes figures potser van ser després fotografiades. ..”.

No obstant alguns investigadors no dubtaren a acudir a “detectius psíquics” per a obtenir noves evidències, i així se sol·licità al clarivident Geoftrey Hodson que es traslladés a aquest poble perquè confirmés si ell podia «veure» també a les «petites belles dames del rierol» com se les anomenava. Efectivament, Hodson arribà a sostenir que havia vist, a nivell astral, a una d'elles...

Com ell, centenars de persones es desplaçaren a Cottingley amb l'esperança de veure, i fins a caçar, un fada. I les invasions de finques i terrenys privats, per una legió de curiosos, provocà nombrosos disturbis i tensions. Tensions acrescudes per la polèmica que es radicalitzava cada dia. Eren autèntiques les fotos de les fades o es tractava d'un muntatge?

D'aquesta manera així les coses, el següent pas era obvi. Es lliuraria una nova càmera a les noies perquè intentessin realitzar noves fotos de fades. .. i les aconseguiren.

Calgué esperar alguns mesos, ja que Frances ja no vivia amb els seus oncles i era necessari, segons la creença dels investigadors, que ambdues joves estiguessin juntes perquè apareguessin les fades.

En els 15 dies que Frances passà visitant a la seva cosina Elise féu molt mal temps a Anglaterra, i a penes comptaren amb dues hores de bon sol. Les noies prengueren les fotos en qüestió el dijous 26 d'agost i el dissabte 28, amb les plaques donades per en Gardner i amb una càmera fotogràfica igualment facilitada per l'investigador, i segellada secretament per la companyia Illingword, que col·laborà en l'experiment. I és que és just reconèixer que gairebé tot el pes de la investigació de camp pesà sobre Gardner, qui en carta datada el 6 de setembre comunica a Conan Doyle l'èxit l'experiència. Les xiquetes havien pres 3 noves fotos suposadament sobrenaturals: dues imatges de fades voladores i un “niu de fades”.

El creador de Sherlock Holmes, davant d'aquestes noves “proves no dubta a concloure que les fades de Cottingley són criatures sobrenaturals absolutament reals, aventurant fins i tot la seua estatura: “d'entre trenta i quaranta centímetres d'alt”. Doyle no dubte en acudir al seu “amic” el cèlebre il·lusionista Harry Houdini qui, amb el seu cruel sentit de l'humor característic, qualificà les fotos ambiguament de “revelació”, la qual cosa reforçà la creença de Conan Doyle. Doyle, d'altra banda, sempre pensà que Houdini mentia en dir que realitzava les seves demostracions amb trucs de prestidigitació...

A l'agost de 1921 s'intentà un nou experiment, lliurant millor material fotogràfic a les joves, però no hi hagué més fotos de fades.

Les proves del frau

Anys després Frances Way i Elsie Hill, ja casades, tornaren a ser protagonistes. El 1966 Elsie acceptà ser entrevistada per un periodista de la BBC. Confirmà que son pare havia estat aliè a tot l'assumpte, però sostingué que les fotografies eren autèntiques. El 1976, en el curs d'una nova entrevista, es reafirmà en les seves declaracions, amb l'evident propòsit de preservar la seva vida privada i els seus records.

Però en 1978 l'escriptor Fred Gettings fa un descobriment sorprenent. En el llibre “The Princess Mary gift book” (El llibre de regal de la princesa María) publicat el 1915, apareixen uns dibuixos de nimfes ballant, sospitosament semblants a les fades preses en la primera foto de Cottingley. Només feia falta afegir-li les ales a les nimfes perquè fossin idèntiques a les fades de Cottingley...

Tot i aquest revelador descobriment no minvà ni un àpex la fe dels creients, i cada any es publicaven nous llibres i articles reivindicant l'autenticitat de les fades. Fins a tal punt que, ja en els noranta del passat segle, dues productores cinematogràfiques d’importància realitzaren dues pel·lícules, basades en el cas: “Fotografiant fades” i “Conte de fades”. En aquestes pel·lícules es pot admirar un repartiment de primera línia en què actors com Ben Kingsley, Emily Woof, Peter O´Toole, Harvey Kettel, i un llarg etcètera, donen vida als personatges d'aquesta trama, com Arthur Conan Doyle, Harry Houdini, i, per descomptat, Elsie i Frances... I alguns enclavaments tinguts pers esotèrics britànics, com els famosos “Jardins de Findhor” es beneficiaren indirectament de tota aquesta publicitat, mentre afirmaren que el seu treball espiritual es realitza, en part, amb els elementals de la naturalesa... com les fades de Cottingley.

A principis dels vuitanta del passat segle, Geoffrey Crawley, experimentat analista que participà en l'estudi de fotos tan controvertides com les de l'assassinat de Kennedy, rebé l'encàrrec formal de la Kodak per a fer un estudi d'alta tecnologia sobre les fades de Cottingley. A partir de 1982 publicà quatre articles en el Journal of Photography divulgant les seves conclusions. Excepte la foto del “niu de fades”, que resistia les anàlisis, les altres imatges semblaven falses. Tampoc cal ser un expert per a veure per exemple, en la foto més famosa, la de Frances amb la fada, la diferència de nitidesa entre les imatges de l’aigua en moviment i de les ales, el que demostren o velocitats de captura d’imatge diferents (dues exposicions) o que les ales estaven quietes.

Al febrer de 1983 la revista rebé una carta d'Elsie, ja octogenària, on confessava que havien fabricat la fotos amb unes imatges femenines retallades d'una revista i fixades al sòl amb agulles de cap de barret... Encara que insistia que el “niu de fades” era real. Probablement pel fet que es tracta d'una doble exposició involuntària, una cosa molt habitual en fotografia, i que sens dubte feren sense adonar-se. Segons l'anciana, mai pensaren que la seva broma tingués tanta repercussió, i confiaven que la seva història s'oblidés aviat, però no va ser així. No obstant Frances mantingué fins al final de la seva vida que Elsie havia confessat el frau, aclaparada per la constant persecució de la premsa, i buscant la pau que no trobà ni quan se n'anà a viure a Amèrica: “Però nosaltres realment vèiem les fades, i les fotos són autèntiques...”.

Finalment, l’any passat, en una subhasta pública realitzada a la London's Knightsbridge, una compradora anònima va pagar la fabulosa xifra de 6000 lliures a l'empresa Bonhams & Brooks, pels negatius originals de les fotografies de fades mes famoses del món. Els negatius, es troben en format de vidre, tal com era habitual en l'època.


This page is powered by Blogger. Isn't yours?