<$BlogRSDUrl$>

diumenge, d’abril 16, 2000

Sobre toponímia i pretèrits signes en el cel de Menorca


La toponímia és la memòria fossilitzada dels pobles. A vegades, sembla increïble que un succés succeït fa segles sobrevisqui encara en el mapa com un nom. Una referència exacta, una geografia del passat. Encara que els seus protagonistes o fins i tot la crònica oficial que havia d'explicar-la hagin desaparegut.
Així ocorre amb la petita cala de Sant Esteve, en el part sud-est del port de Maó. És un racó amb un encant immòbil. Aigües verdes, llaüts balancejant-se amarrats a la vora, algunes cases blanques. Tot fa la impressió d'un lloc tranquil i una mica secret. Enfrontat als vells carreus del castell de Sant Felip. Com un paisatge tret de d’un gravat del XVIII.
Però el seu nom guarda una història. I una gran curiositat: la d'haver servit d'escenari per al primer ovni de la història balear.

Una forta llegenda
L'element que caracteritza a la cala de Sant Esteve és el Fort Marlborough, que després de molt de temps de penós abandonament ha estat finalment rehabilitat. És una construcció molt original del temps dels britànics, els quals, per a cobrir el flanc oriental del castell de Sant Felip, van construir un fort excavat a la roca. Té forma poligonal, rodejat per un fossat i nombroses galeries subterrànies. El recinte va prendre el nom de sir John Churchill, Duc de Marlborough, un dels militars britànics que van prendre part en la Guerra de Successió en favor de l'arxiduc Carles. I que va passar al cançoner popular amb la cèlebre tonada “Mambrú se'n va anar a la guerra”.
Quan Menorca va tornar a les mans espanyoles, el fort va deixar d'utilitzar-se. Es va omplir de rates i fems. Algunes de les seves estances subterrànies es van emprar com a simples habitatges. I altres, per a conrear xampinyons.
La impressió que oferia l'edifici era sinistra. Com la descripció de Lorenzo Lafuente: “Se sent l'aclaparament de les ruïnes, dels penyals massa pròxims, de la cala sobradament angosta, de l'abandonament, de la soledat, de les covetes negres i de les galeries insondables amb la seva foscor paorosa. Flota en l'ambient la invisible boirina del tètric, l'històric, el tràgic”.
Les llegendes, com les teranyines, niuen als llocs solitaris. Del Fort Marlborough es va dir que estava comunicat amb el castell de Sant Felip per mitjà d'una mina subterrània, que travessava el fons de la cala. En un dels mapes britànics del XVIII es contempla, efectivament, una espècie de canal dibuixat entre l'entrada del fort i l'altra vora. Com un conducte o passadís impossible.
Amb les tasques de recuperació, el fort ha recuperat el seu millor aspecte, encara que per a això hagi perdut part del seu patrimoni llegendari. Però així i tot, tot just entrar a el fossat, s'albira un recinte tallat a la roca amb el sostre en volta de canó, un absis i un arc de ferradura. Alguns autors creuen que es tracta d'un antic temple mossàrab, que va sobreviure durant la dominació islàmica. I que estaria relacionat directament amb els fets que van donar nom a la cala.

Que es desploma el sol
Un dels documents més apassionants de l'antiguitat en les nostres illes és l'anomenada “Epístola del bisbe Severo”. Datat l'any 418, molt poc abans de la invasió dels vàndals, relata uns fets extraordinaris. L'arribada a Menorca de les relíquies de Sant Esteve i els tumults que es van ocasionar entre les comunitats cristianes d'Iamona (Ciutadella) i la jueva de Magona (Maó). El bisbe Severo, que apareix com un fervent seguidor de Sant Agustí, encapçala l'ofensiva cristiana, que acaba amb nombrosos prodigis i conversions en massa entre els jueus.
Hi ha qui dubte de L'existència real de Severo, i considera aquesta epístola com un pamflet apologètic atribuït falsament a aquest personatge. Però sigui com sigui, el document és extraordinari. Està ple de petits detalls d'una vivor increïble, com per exemple la paraula d'origen Indígena que s'emprava a Menorca per a descriure la pedra: abbigistinum.
L'epístola afirma que les relíquies de Sant Esteve es trobaven “a l'església que es troba situada un tant als afores de la ciutat”. I que per tant podria correspondre perfectament a la cala que encara avui coneixem amb el nom del primer màrtir cristià.
Però, a més, al magma de somnis profètics, miracles i discursos religiosos que omplen l'obra, destaca una referència divertidament ufològica. És, sens dubte, la notícia més antiga d'un objecte volador no identificat en les Balears. I a més ben explícita.
Diu el text que “al voltant de l'hora setena el poble començava la missa a l'església en la qual descansen les relíquies del sant màrtir Esteve, recentment descobertes. Dos monjos que descansaven sobre l'herba del camp que hi ha enfront de L'església van ser triats pel Senyor com a testimonis dels seus miracles (...) Es tractava d'un globus resplendent amb llum claríssima l'envergadura del qual igualava en alçària a la d'un home i s'assemblava a uns recipients Que nosaltres anomenem gerres. Tan gran era la seva claredat i resplendor que el germà Que el va veure primer, segons sabem pel seu relat, va creure que es desplomava el sol”.
El presumpte bisbe Sever canta les alabances de tan extraordinari fet. Però fins i tot amb tota la seva fe i voluntat evangelitzadora, resulta molt més prudent a l'hora de les seves conclusions que molts Dels ufòlegs d'avui en dia: “De totes maneres, si allò vist era el mateix Sant Esteve o un àngel queda encara fosc”.
Avui, aquest episodi roman quasi desconegut. I, sense saber-ho, cada vegada que anomenem a la cala de Sant Esteve rescatem per uns moments aquesta història de les ombres.

Fora Vila Verd. El Dia de Baleares


This page is powered by Blogger. Isn't yours?